Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El primer de maig, Dia Internacional del Treball, la festa més important del moviment obrer mundial, l’Església celebra, des de l’any 1955, sant Josep obrer i ens posa l’exemple de sant Josep, el fuster de Natzaret, que va ser un model de treball per a sostenir la seva família i desenvolupar el seu ofici.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del primer de maig i de sant Josep obrer, així com de la Pasqua, de la resurrecció de la fraternitat, de pregar per les vocacions, de pregar i servir, del do de saviesa, de la bellesa de la família i de la paràbola del cep i les sarments.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “des de l’any 1890, el primer de maig se celebra com a símbol de la lluita i la solidaritat amb els sofriments i reivindicacions de la classe treballadora” i que “molt més tard, l’any 1955, el papa Pius XII batejà aquesta diada posant-la sota l’advocació de sant Josep obrer”. Diu que la celebració d’un primer de maig sempre li suggereix “un camí dolorós ja fet i un altre llarg camí per fer encara, no gens fàcil i atapeït de lluites”. Lamenta que “el món continua dividit en classes: per una banda cada dia són més els pobles i persones oprimits que viuen en la misèria més provocant, i altres —els menys— que viuen en l’opulència”. Manifesta que “les notícies que ens ha donat Càritas ens indiquen que al llarg d’aquest últim any han demanat ajut famílies que mai no haurien pogut sospitar haver-hi de recórrer” i que “el Concili Vaticà II ens recorda que tota l’Església ha de sentir-se immersa en el treball per a bastir un món més just i de germanor”. Constata que “el primer de maig apel·la la nostra consciència, sabedors que seguir el Crist que ha ressuscitat equival a fer nostra la seva crida a una vida digna” que “passa per la defensa del dret al treball i la promoció dels drets dels treballadors perquè ambdues es fonamenten en la naturalesa de la persona humana, la seva dignitat i la seva dimensió transcendent”. Finalment, diu que el fet que “actualment es donin alts índexs d’atur disminueix les possibilitats de realització personal i professional, sobretot quan s’acarnissa en col·lectius que ja pateixen altres discriminacions, com els joves, les dones o els immigrants i les persones en risc d’exclusió” i demana que “entre tots maldem per revertir aquesta situació”.
El cardenal Joan Josep Omella, diu que “tal com recull el nostre Pla Pastoral, en l’eix que estem tractant aquest any sobre els pobres, l’atur i la precarietat són dues de les causes principals de la situació de pobresa de moltes famílies”. Constata que “la realitat del món laboral, que ja era preocupant a finals del 2019, s’ha agreujat amb la pandèmia de la Covid” i que “poder treballar ha esdevingut una gran sort per a joves i no tan joves”. Afirma que “l’absència de feina fa que molts estiguin passant un calvari”, que “la necessitat i la desesperació fan que moltes persones, després de perdre la feina pels confinaments i de no rebre cap subsidi, treballin en l’economia submergida en condicions lamentables que infravaloren la persona humana” i que “en aquest camí ple de pedres i entrebancs, a l’hora de trobar una feina digna s’hi afegeix el drama d’un altre dret bàsic de la ciutadania, l’habitatge digne”. Manifesta que “l’economia pateix, sí, però molts treballadors malviuen, i els que no poden treballar agonitzen” i que “davant d’aquesta realitat, com a cristians, tenim esperança, creiem i anunciem que un altre món del treball és possible per evitar la pobresa i millorar la vida de les persones”. Diu que “ens hem de sentir cridats a impulsar iniciatives de canvi social a partir de la nostra participació en les organitzacions socials que treballen pel bé comú” i recorda que “fa cinc anys que la Plataforma Església pel Treball Decent fa camí en aquest sentit”. Finalment, demana que “fem tot el que sigui a les nostres mans per transformar les estructures que ens impedeixen viure fraternalment com a fills de Déu” i que “treballar no sigui només tenir una gran sort”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “aquest cap de setmana, l’Església celebra la Festa de Sant Josep Obrer”, una festa que va establir el 1955 el papa Pius XII “proposant als treballadors catòlics l’exemple de sant Josep, enmig de l’auge socialista del dia Internacional dels Treballadors”. Aprofitant aquesta avinentesa, continua el seu comentari a la Patris corde, escollint el penúltim capítol: “Pare treballador” que “comença dient: “Un aspecte que caracteritza sant Josep i que s’ha destacat des de l’època de la primera encíclica social, la Rerum novarum de Lleó XIII, és la seva relació amb la feina. Sant Josep era un fuster que treballava honestament per assegurar l’aliment de la seva família””. Adverteix que “la perversa cultura del consum hipnotitza pobres i rics a somiar en menjar, vestir, habitar i consumir per damunt d’allò necessari i saludable” i que “quan aquestes dinàmiques es veuen agreujades per la crisi que patim, “el treball [que hauria de ser] una ocasió de realització no només per a un mateix, sinó sobretot per a aquest nucli original de la societat que és la família” es converteix, per la seva mancança, en factor que tensiona, fractura les famílies i les aboca “fins i tot, a la desesperada i desesperant temptació de la dissolució””. Manifesta que “els cristians no ens podem sentir lluny d’aquells que aposten per una manera de viure i consumir que no es fa còmplice del sistema” i que “és ben a prop de l’evangeli menjar km 0, renunciar a la hipermobilitat, apostar per una vivenda sòbria, fer exercici desplaçant-se a peu o en bici… una vida senzilla, lliure d’ambició per la riquesa, el luxe i un confort insostenible”. Finalment, diu que “els cristians, a imitació de sant Josep i de la seva sagrada família hem d’anhelar una vida així”, “una vida pobra i autèntica, que conjumina el treball amb la vida familiar i comunitària, que ocupa el temps d’esbarjo en el servei i la caritat”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “a l’inici de la Vetlla Pasqual el diaca canta un bellíssim cant, l’Exultet, un “pregó” que es remunta potser ja al segle V, que lloa la llum veritable que és Crist i difon l’alegria de la Pasqua a tot arreu, perquè Crist ha ressuscitat”. Afirma que “els cristians no podem cedir a la tristesa, perquè el Senyor ha vençut tota tristesa de pecat, de mal i de mort, i viu per sempre” i diu que “ens cal viure “alegres en el Senyor”, com recomana St. Pau”. Manifesta que “Pasqua és el temps litúrgic més important per als cristians i té una paraula fonamental que la condensa, que és l’Al·leluia”, el sentit bíblic de la qual significa “lloeu Déu!”. Expressa que “sempre hauríem de lloar Déu en les nostres vides” i que “la millor manera de fer-ho és estimant, servint, agraint, especialment dedicant-nos als altres, als més necessitats” i “essent testimonis de vida i de resurrecció”. Destaca que “el secret de l’alegria és posseir la mateixa alegria de Jesús Ressuscitat dins nostre, per un do de l’Esperit Sant” i que “aquesta alegria ens omplirà de pau i esdevindrà principi d’acció contra la tristesa, conduint-nos a alleujar el sofriment de les persones, anunciant l’Evangeli de l’alegria i contagiant esperança plena i transcendent”. Finalment, demana que ens alegrem “en aquest mes de maig, mes de Maria, per l’Assumpció de la Mare de Crist Ressuscitat” i diu que “ella ens fou donada a la Creu com a Mare que ens acull sota la seva empara” i que “nosaltres hem d’acollir-la amb amor de fills i d’imitadors de la seva fe, fortalesa i caritat”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, afirma que “una de les realitats humanes que més urgentment han de ressuscitar per Pasqua és la fraternitat” i que “la raó d’aquesta urgència és, senzillament, que la fraternitat està morta” “en els seus graus més ínfims, és a dir, en el més elemental de la vida, en el terreny social, en el polític, en el cultural, on es detecta la falta d’unitat d’acció, d’idea, de projecte”. Diu que “la idea de fraternitat es queda curta a l’hora d’aplicar-la a l’Església”, que “l’Església és “comunió” de germans i el seu model i la seva font està, com sabem, en la comunió que existeix en la Trinitat, entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant” i que “això vol dir que la manca de fraternitat – comunió a l’Església és una autèntica traïció a si mateixa”. Recorda que “Jesús va utilitzar la paràbola de la vinya, per a subratllar la unitat que cadascun de nosaltres ha de mantenir amb Ell, per a donar fruit” i que “amb aquesta paràbola ens dona a entendre com entén Ell que ha de ser la unitat entre nosaltres mateixos”. Manifesta que Jesús ens diria: “Troba el teu germà mitjançant la connexió que tens amb el cep, el tronc, que porta i transmet la saba, és a dir, la connexió amb mi. Veuràs que el teu germà també està unit a mi, per ell passa la mateixa saba, que a tu dona vida”. Expressa que “així entenem que la fraternitat – comunió que uneix els cristians en una sola Església es basa en la gratuïtat de l’amor rebut de Crist”. Finalment, recorda que “sant Pau, davant les divisions i la competitivitat que existia en la comunitat de Corint formulava la gran pregunta: ¿què tens que no hagis rebut? (1Co 4,7)” i diu que “no tots ho entendran i viuran”, però que “la fraternitat així construïda serà ferment d’una fraternitat social”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que diumenge passat vàrem celebrar la Jornada Mundial de Pregària per les vocacions, i va tenir el goig d’ordenar tres nous diaques al servei de la diòcesi. Recorda una conversa recent amb el pare d’un nou confirmat, el qual li va explicar que “té tres fills i que cada dia resa amb la seva esposa demanant al Senyor que en cridi almenys un d’ells pel camí del sacerdoci”. Afirma que en la conversa varen recordar alguns principis generals: “que la vocació és iniciativa de Déu, que tota persona que arriba a aquest món té una vocació, la seva; que cadascú ha de descobrir la pròpia vocació i seguir-la; que pròpiament no hi ha crisi de vocació, perquè Déu segueix cridant, sinó un problema de sordesa, de dificultat de percebre la crida; i que cal ajudar i acompanyar els infants i els joves a madurar en la vida cristiana”. Manifesta que no té cap dubte que “la principal activitat de la pastoral vocacional de l’Església és la pregària, ja que reconeixem que les vocacions són do de Déu i així li ho demanem”. Expressa que “cal impulsar els fidels a tenir la humilitat, la confiança, la valentia de pregar amb insistència per les vocacions, d’invocar Déu perquè ens enviï sacerdots que puguin servir les nostres comunitats”. Recorda que “la pastoral vocacional és un element unificador de la pastoral general perquè ajuda cada persona a descobrir la crida de Déu i a donar una resposta, per a trobar el seu lloc en l’Església i en el món”. Finalment, demana que “Sant Josep, custodi de les vocacions, ens acompanyi un cop més amb cor de pare”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que els cristians ens hauríem de fer sovint aquestes dues preguntes: “Què esperen els nostres coetanis dels creients en Crist?” i “què vol de nosaltres el Senyor en aquests moments de la història que ens pertoca de viure?”. Afirma que “el Sínode Diocesà continua essent una eina imprescindible per a plantejar-nos, amb discerniment, a la llum de l’Esperit Sant i sempre en la comunió de la fe de l’Església, les dues preguntes expressades anteriorment” i que “en el fons, el camí sinodal que estem fent vol ajudar-nos a sortir de les nostres seguretats i llançar-nos als camins de la voluntat de Déu en el servei dels nostres germans per a ser portadors d’esperança enmig del nostre món”. Recorda que “iniciem el mes de maig, el qual es dedica, en la devoció del poble cristià, a la Mare de Déu” i que “Maria, tal com es manifesta en l’escena de les noces de Canà de Galilea, està ben atenta a les necessitats dels altres”, així com que “ara com a mare veu de què tenim necessitat”. Expressa que “és una obligació de fills i de germans posar-nos a redós de santa Maria per presentar-li les nostres necessitats, ben concretes, amb noms i rostres, a fi que ella es mostri com el que és: Mare de Déu i mare nostra” i que “els santuaris i ermites dedicats a Maria d’arreu de la diòcesi s’haurien de convertir aquest mes de maig en fogars de pregària”. Finalment, diu que “hi ha dues accions que manifesten la nostra identitat cristiana: pregar i servir”, que “el cor i les mans del cristià han de ser instruments de pregària i de servei” i que “hem de posar la confiança en el Senyor i fer-nos servidors dels germans, començant pels malalts, els ancians i els pobres”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “l’Esperit Sant vessa la totalitat dels seus dons en tots els batejats i confirmats” i que “la Saviesa i els altres dons que guarden relació amb ella, com el de ciència o d’intel·ligència, no han de confondre’s amb les qualitats naturals que tenen les persones que destaquen en el món del coneixement o de la ciència”, ja que “si fos així, hauríem de concloure que l’Esperit Sant no distribueix la seua gràcia a tots”. Expressa que “la saviesa, que és un do de l’Esperit, la viuen els humils i senzills de cor” i que “hi ha una saviesa i una intel·ligència incompatible amb l’Evangeli”: “la del món, que es fonamenta sobre l’eficiència, l’èxit, els diners o el poder”. Manifesta que “la saviesa de l’Esperit consisteix a mirar i jutjar els esdeveniments des de la perspectiva de Déu”, que “espontàniament les persones valorem les coses segons els nostres interessos i desitjos, o segons les conseqüències immediates”, però que “el creient ha d’intentar mirar les coses a través de Déu, tal com les veu Jesús des de la creu i des de la seua resurrecció”. Destaca que “la saviesa de l’Esperit ens permet veure amb naturalitat si aquelles decisions que prenem en la vida són segons la voluntat de Déu o no; si les motivacions són o no conformes amb l’Evangeli; o si els projectes i objectius que ens proposem responen al pla de Déu: que el seu Regne es faça present en el nostre món”. Finalment, diu que en les visites pastorals ha conegut persones senzilles, moltes d’elles ancianes i malaltes, que l’han evangelitzat i que en la seva capacitat de valorar les coses des de la fe ha vist el do de la saviesa.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, informa que “quan es compleixen cinc anys de la promulgació de l’Exhortació Apostòlica “Amoris Laetitia”, el papa Francesc ha promogut un any dedicat a la família” i diu que “és una bona ocasió per recordar, reflexionar i aprofundir sobre aquest important document que recull les principals aportacions del Sínode extraordinari de Bisbes que es va celebrar durant l’any 2014”. Afirma que “aquest “Any de la Família” serà un temps que ens proporcionarà un millor coneixement de què pensa i predica l’Església sobre la importància del matrimoni i de la família”, que “en la citada Exhortació podem llegir que “la pastoral familiar ha de fer experimentar que l’Evangeli de la família respon a les expectatives més profundes de la persona humana: a la seva dignitat i a la realització plena en la reciprocitat, en la comunió i en la fecunditat”” i que el Papa “recorda que cadascun de nosaltres ha de viure i tenir l’Església com una gran família, i que ella és “família de famílies””. Convida tothom “a la lectura del document “L’alegria de l’amor” i a un reconeixement explícit de la família” que, pels cristians, “és una institució essencial amb la finalitat d’experimentar l’amor del Pare Déu i encaminar els nostres passos a fomentar la tendresa en les relacions humanes i la pràctica de la fraternitat”. Finalment, diu que “davant de les crisis socials i sanitàries, la família és un gran mitjà per no perdre’s en l’oceà de la indiferència i la solitud”, que “davant de les crisis econòmiques, la família és un gran recurs per a l’ajuda i la col·laboració entre generacions” i que “davant de la maldat i la foscor d’alguns aspectes del nostre món, la família es converteix en un far que il·lumina els passos de la humanitat i, amb una bellesa indescriptible, desperta els millors sentiments i desitjos de l’ésser humà”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que en l’Evangeli d’aquest diumenge Jesús diu: «Jo soc el cep i vosaltres les sarments», que la terra de Jesús era terra de vins i “ell hi entenia” i que “per això parla sovint del vi i de la vinya, dels ceps i de les sarments”. Recorda també que “Jesús afirma que tenim un vinyater excepcional i únic, Déu Pare, i que la seva glòria és que donem bon fruit”, així com que “l’objectiu d’aquesta afirmació ha de ser que el fruit que donem sigui el millor vi que puguem assaborir”. Diu que “sovint tenim l’experiència que Déu pare –el vinyater– ens esporga defectes, rutines, mandres, tarannàs i estils de vida personals que puguin impedir donar bon fruit” i que “s’insisteix que, si la sarment no està unida al cep, de cap manera pot donar fruit”, ja que “si no hi ha unió amb el cep no hi ha raïm, no hi ha fruit, no hi ha bon vi”. Expressa que “la condició per donar fruit és restar units al cep, és a dir, units a Jesús, perquè, com diu ell mateix, «sense mi no podeu fer res»”. Reconeix que “potser el nostre raïm està pansit perquè no ens deixem esporgar, o perquè no restem ben units a Crist, el cep, en pensar-nos que això del bon fruit només depèn de nosaltres…” i recorda que restarem units al cep veritable “deixant-nos estimar i estimant-lo, rebent els seus dons pels sagraments i estimant com ell ens estima”. Finalment, diu que “avui cal que esdevinguem bon vi, el vi millor, si és possible, com aquell vi de Canà de Galilea que, gràcies a Jesús, té la capacitat de fer que la festa de la vida no s’acabi malament, que els convidats en participin, i que tots l’assaborim”.
