Benvolguts germans i germanes, bon dia!
L’Església és una gran escola de pregària. Molts de nosaltres hem après a dir les primeres oracions estant a la falda dels pares o dels avis. Potser custodiem el record de la mare i del pare que ens ensenyaven a recitar les oracions abans d’anar a dormir. Aquests moments de recolliment són sovint aquells en què els pares escolten dels fills alguna confidència íntima i poden donar el seu consell inspirat en l’Evangeli. Després, en el camí del creixement, es fan altres encontres, amb altres testimonis i mestres de pregària (cf. Catecisme de l’Església catòlica, 1686-2687). Es bo recordar-los.
La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un patrimoni gran, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid, 2688). L’hàbit de la fe no és emmidonat, es desenvolupa en nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a resar. Després d’alguns passatges de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a qui demanem que preguin per nosaltres.
La vida d’una parròquia i de qualsevol comunitat cristiana està marcada pels temps de la litúrgia i de la pregària comunitària. Aquell do que en la infància hem rebut amb senzillesa, ens adonem que és un gran patrimoni, un patrimoni molt ric, i que l’experiència de la pregària mereix ser aprofundida cada vegada més (cf. ibid. 2688). L’hàbit de la fe no està emmidonat, es desenvolupa amb nosaltres; no és rígid, creix, també a través de moments de crisi i resurreccions; encara més, no es pot créixer sense moments de crisi, perquè la crisi et fa créixer: entrar en crisi és una manera necessària per a créixer. I la respiració de la fe és la pregària: creixem en la fe tant com aprenem a pregar. Després d’algunes situacions de la vida, ens adonem que sense la fe no hauríem pogut aconseguir-ho i que la pregària ha estat la nostra força. No sols la pregària personal, sinó també la dels germans i germanes, i de la comunitat que ens ha acompanyat i sostingut, de la gent que ens coneix, de la gent a la qual demanem pregar per nosaltres.
També per això a l’Església floreixen contínuament comunitats i grups dedicats a la pregària. Algun cristià sent fins i tot la crida a fer de la pregària l’acció principal de les seves jornades. A l’Església hi ha monestirs, hi ha convents, ermites, on viuen persones consagrades a Déu que sovint es converteixen en centres d’irradiació espiritual. Són comunitats de pregària que irradien espiritualitat. Són petits oasis en els quals es comparteix una pregària intensa i es construeix dia a dia la comunió fraternal. Són cèl·lules vitals, no sols per al teixit eclesial sinó per a la societat mateix. Pensem, per exemple, en el rol que va tenir el monacat per al naixement i el creixement de la civilització europea, i també en altres cultures. Pregar i treballar en comunitat porta endavant el món. És un motor.
Tot en l’Església neix en la pregària, i tot creix gràcies a la pregària. Quan l’Enemic, el Maligne, vol combatre l’Església, ho fa primer intentant assecar les seves fonts, impedint-li de pregar. Per exemple, ho veiem en alguns grups que es posen d’acord per tirar endavant reformes eclesials, canvis en la vida de l’Església… Hi ha moltes organitzacions, hi ha els mitjans de comunicació que informem a tothom… Però la pregària no es veu, no es prega. «Hem de canviar això, hem de prendre aquesta decisió que és una mica forta.» És interessant la proposta, és interessant, només amb la discussió, només amb els mitjans de comunicació, però on és la pregària? La pregària és la que obre la porta a l’Esperit Sant, que és qui inspira per anar endavant. Els canvis en l’Església, sense pregària no són canvis d’Església, són canvis de grup. I quan l’Enemic —com he dit— vol combatre l’Església, ho fa en primer lloc intentant assecar-li les fonts, impedint-li de pregar i induint-la a fer aquestes altres propostes. Si cessa la pregària, en un primer moment sembla que tot pugui anar endavant com sempre —per inèrcia—, però de mica en mica després l’Església s’adona que s’ha convertit en un embolcall buit, que ha perdut l’eix de suport, que ja no té la font del calor i de l’amor.
Les dones i els homes sants no tenen una vida més fàcil que els altres, encara més, ells també tenen els seus problemes per afrontar i, a més, sovint són objecte d’oposicions. Però la seva força és la pregària, que treuen sempre del «pou» inesgotable de la mare Església. Amb la pregària alimenten la flama de la seva fe, com es feia amb l’oli dels llums. I així van endavant caminant en la fe i en l’esperança. Els sants, que sovint als ulls del món compten poc, en realitat són els que el sostenen, no amb les armes del diner i del poder, dels mitjans de comunicació, etc., sinó amb les armes de la pregària.
A l’Evangeli de Lluc Jesús planteja una pregunta dramàtica que sempre ens fa reflexionar: «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» (Lc 18,8), o trobarà només organitzacions, com un grup d’«empresaris de la fe», tots ben organitzats, que fan beneficència, moltes coses…, o trobarà fe? «El Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?» Aquesta pregunta és al final d’una paràbola que mostra la necessitat de pregar amb perseverança, sense cansar-se (cf. v. 1-8). Per tant, podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. El llum de la veritable fe de l’Església estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària. És allò que fa tirar endavant la fe i fa tirar endavant la nostra pobra vida, dèbil, pecadora, però la pregària la farà tirar endavant amb seguretat. És una pregunta que nosaltres, cristians, hem de fer-nos: Reso? Resem? Com reso? Com els lloros o amb el cor? Com reso? Reso segur que sóc a l’Església i reso amb l’Església, o reso una mica segons les meves idees i faig que les meves idees es converteixin en pregària? Aquesta és una pregària pagana, no cristiana. Ho repeteixo: podem concloure que el llum de la fe estarà sempre encès a la terra mentre hi hagi l’oli de la pregària.
I aquesta és una feina essencial de l’Església: pregar i educar per a pregar. Transmetre de generació en generació el llum de la fe amb l’oli de la pregària. El llum de la fe que il·lumina, que organitza les coses realment com són, però que pot tirar endavant només amb l’oli de la pregària, sinó s’apaga. Sense el resplendor d’aquest llum no podrem veure el camí per evangelitzar, encara més, no podrem veure el camí per a creure bé; no podrem veure els rostres dels germans als quals ens hem d’acostar i servir; no podrem il·luminar l’habitació on trobar-nos en comunitat… Sense la fe, tot s’enfonsa; i sense la pregària, la fe s’apaga. Fe i pregària, juntes. No hi ha altre camí. Per això l’Església, que és casa i escola de comunió, és casa i escola de fe i de pregària.
