Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem amb les catequesis sobre la pregària i en aquesta catequesi voldria aturar-me en la pregària de contemplació.
La dimensió contemplativa de l’ésser humà —que encara no és la pregària contemplativa— és una mica com la «sal» de la vida: dona sabor, dona gust als nostres dies. Es pot contemplar mirant el sol naixent al matí, o els arbres que es vesteixen de verd a la primavera; es pot contemplar escoltant música o el cant dels ocells, llegint un llibre, davant d’una obra d’art o aquella obra mestra que és el rostre humà… Carlo Maria Montini, enviat com a bisbe a Milà, va titular la seva primera carta pastoral «La dimensió contemplativa de la vida»: de fet, qui viu en una gran ciutat, on tot —podem dir— és artificial, on tot és funcional, corre el risc de perdre la capacitat de contemplar. Contemplar no és en primer lloc una manera de fer, sinó que és una manera de ser: ser contemplatiu.
Ser contemplatius no depèn dels ulls, sinó del cor. I aquí entra en joc la pregària com a acte de fe i d’amor, com a «respiració» de la nostra relació amb Déu. La pregària purifica el cor, i amb això aclareix també la mirada, permetent acollir la realitat des d’un altres punt de vista. El Catecisme descriu aquesta transformació del cor per part de la pregària citant un famós testimoni del sant rector d’Ars: «La contemplació és mirada de fe fixada en Jesús. “El miro i ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. […] La llum de la mirada de Jesús ens il·lumina els ulls del nostre cor; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per tots els homes» (Catecisme de l’Església catòlica, 2715). Tot neix d’allí: d’un cor que se sent mirat amb amor. Llavors la realitat és contemplada amb ulls diferents.
«El miro i ell em mira!» És així: en la contemplació amorosa, típica de la pregària més íntima, no són necessàries gaires paraules: n’hi ha prou amb una mirada; n’hi ha prou amb estar convençuts que la nostra vida està envoltada d’un amor gran i fidel del qual res no ens podrà separar.
Jesús ha estat mestre d’aquesta mirada. En la seva vida no han faltat mai els temps, els espais, els silencis, la comunió amorosa que permet l’existència de no ser devastada per les proves inevitables, sinó de custodiar intacta la bellesa. El seu secret era la relació amb el Pare celeste.
Pensem en el moment de la Transfiguració. Els Evangelis col·loquen aquest episodi en el moment crític de la missió de Jesús, quan creixen entorn a ell la protesta i el rebuig. Fins i tot entre els seus deixebles molts no ho entenen i se’n van; un dels Dotze alimenta pensaments de traïció. Jesús comença a parlar obertament dels sofriments i de la mort que l’esperen a Jerusalem. En aquest context Jesús puja dalt la muntanya amb Pere, Jaume i Joan. Diu l’Evangeli de Marc: «Es transfigurà davant d’ells: els seus vestits es tornaren resplendents i tan blancs que cap tintorer del món no hauria pogut blanquejar-los així» (9,2-3). Precisament en el moment en què Jesús és incomprès —se n’anaven, el deixaven sol perquè no l’entenien—, en aquest moment que ell és incomprès, precisament quan tot sembla entenebrir-se en un remolí de malentesos, és allí on resplendeix una llum divina. És la llum de l’amor del Pare, que omple el cor del Fill i transfigura tota la seva Persona.
Alguns mestres d’espiritualitat del passat han entès la contemplació com oposada a l’acció, i han exaltat aquelles vocacions que fugen del món i dels seus problemes per a dedicar-se completament a la pregària. En realitat, en Jesucrist, en la seva persona i en l’Evangeli no hi ha contraposició entre contemplació i acció, no. A l’Evangeli en Jesús no hi ha contradicció. Aquesta pot provenir de la influència d’algun filòsof neoplatònic, però segurament es tracta d’un dualisme que no pertany al missatge cristià.
Hi ha una única gran crida a l’Evangeli, i és la de seguir Jesús pel camí de l’amor. Aquest és el zenit, és el centre de tot. En aquest sentit caritat i contemplació són sinònims, diuen el mateix. Sant Joan de la Creu sostenia que un petit acte d’amor pur és més útil a l’Església que totes les altres obres juntes. Allò que neix de la pregària i no de la presumpció del nostre jo, allò que és purificat per la humilitat, fins i tot si és un acte d’amor apartat i silenciós, és el miracle més gran que un cristià pugui realitzar. I aquest és el camí de la pregària de contemplació: jo el miro i ell em mira! Aquest acte d’amor en el diàleg silenciós amb Jesús ha fet molt de bé a l’Església.
