El proper 6 de juny se celebra la festivitat del Corpus Christi. Aquest és el missatge que han publicat els bisbes de la Subcomissió Episcopal d’Acció Caritativa i Social amb motiu del Dia de la Caritat.
«M’ho fèieu a mi»
«Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
En aquest temps de pandèmia, amb la convicció que el Senyor camina amb nosaltres, celebrem la Solemnitat del Corpus Christi, el Dia de la Caritat, en el qual estem fent de les dificultats del moment una gran oportunitat per a tocar les nafres de Crist i descobrir que, rere les seves ferides, hi ha el dolor i patiment dels nostres germans obrint-nos al misteri de Crist crucificat i ressuscitat on resplendeix la glòria de Déu.
Déu no deixa mai d’estar al nostre costat complint la seva promesa: «Jo seré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20). Aquests «temps durs», on es necessiten amics forts de Déu, ens conviden a recuperar el sentit de la nostra vida sabent-nos fràgils i necessitats de salvació. Una necessitat que es fa concreta en la vida de cada dia, en la proximitat, en la fraternitat i en l’esperança cristiana que brollen de l’Eucaristia.
En aquests temps singulars en els que s’estan prenent iniciatives excepcionals per tal d’evitar i aturar el contagi d’un virus tràgicament mortal, tots percebem com es fan esforços a molts llocs de la nostra societat per tal de protegir les persones, les famílies, fins i tot les diverses realitats laborals, de les tràgiques sacsejades que han ferit especialment els vulnerables i més empobrits, obrint, així, camins a l’esperança. En totes aquestes accions anem aprenent a fer-nos propers, germans i germanes. Com a deixebles volem aprendre novament que és a Crist a qui l’hi estem fent, i Ell sempre ens respon amb la seva acollida i infinita misericòrdia.
Entrega
Estar a prop dels pobres, dels més vulnerables, dels infants, dels malalts, dels discapacitats, de la gent gran, dels tristos i sols, dels angoixats per l’aflicció de l’existència ens cansa, ja sigui perquè aquestes situacions ens aclaparen i desborden, com per la fragilitat que ens descobreixen en cadascun de nosaltres, o bé perquè ens enfronten a la nostra debilitat. Referent a això trobem alè en les paraules de sant Manuel González: «En l’Eucaristia, hi ha el Cor incansablement misericordiós, que a cada gemec dels nostres llavis i a cada llàgrima dels nostres ulls… respon –estigueu-ne segurs! – amb un batec d’infinita compassió» (Un cor fet Eucaristia, n. 107).
L’Eucaristia ens ofereix el do de poder aglutinar de forma inseparable la caritat i la vida dels pobres. Com es pot viure l’Eucaristia sense estar a prop d’aquells més famolencs, d’aquells amb els quals Crist s’identifica al tenir fam, set, estar despullat, malalt o a la presó? (Mt 25, 31-46). En aquesta unió descobrim l’essència de la dignitat humana que cobra sentit a l’arrelar-se en el mateix Jesucrist.
Ell, per mitjà de l’amor fet servei fins a l’extrem, oferint la seva vida, ha dut a la plenitud el valor de la dignitat humana fent-nos germans i endinsant-nos en el misteri de la donació. Aquesta caritat, cor de la nostra fe i de la pròpia solemnitat del Corpus Christi, ens porta a posar en les mans de Déu, que ens ha estimat tant que ens ha entregat el seu Fill, tot el que som i el que tenim, especialment les nostres pobreses i fragilitats i ens mou a l’amor fratern, ja que «aclucar els ulls davant el proïsme ens converteix també en cecs davant Déu» (Deus caritas est 16).
Davant del Cos de Crist prenem consciència que és temps de potenciar la capil·laritat en els pobles, barris i ciutats per a cuidar i acompanyar tant patiment. Així ens exhorta el papa Francesc: el servei és, «en gran part, cuidar la fragilitat. Servir significa cuidar els fràgils de les nostres famílies, de la nostra societat, del nostre poble […]. El servei sempre mira el rostre del germà, toca la seva carn, sent la seva proximitat i fins en alguns casos la “pateix” i cerca la promoció del germà» (Fratelli tutti 115).
Fraternitat
La pandèmia està deixant rere seu moltes vides trencades i profundes ferides que, estan sent, però, cicatritzades gràcies al foment dels llaços de col·laboració, ajuda mútua i xarxes comunitàries que brollen de la fraternitat en una comunitat que sosté. «Heus ací un formós secret per a somiar i fer de la nostra vida una formosa aventura. Ningú pot lluitar per la vida aïlladament […] Es necessita una comunitat que ens sostingui, que ens ajudi i en la qual ens ajudem els uns als altres a mirar cap endavant. Com és d’important somiar junts!» (Fratelli tutti 8).
D’aquestes paraules del Papa són testimonis, durant les vint-i-quatre hores del dia, els deixebles missioners de Jesucrist a Càritas, les persones que fan possible el servei de la caritat en les parròquies o en altres institucions caritatives de l’Església.
Els bisbes reconeixem i agraïm aquest servei generós, alhora que animem a que siguin molts més els cristians que es comprometin amb els més pobres i exclosos de la nostra societat. Càritas, amb els seus treballadors i equips de voluntaris, fa cada matí que les fronteres i els murs es concretin en la dimensió universal de la caritat: «A l’amor no li importa si el germà ferit és d’aquí o és d’allà. Perquè és l’amor que trenca les cadenes que ens aïllen i separen, estenent ponts; amor que ens permet construir una gran família en la qual tots puguem sentir-nos a casa […] Amor que sap de compassió i de dignitat» (Fratelli tutti 62).
Creiem en el Déu que es fa carn i es presenta com a company de viatge. Ell travessa la vida de cada poble, ciutat, hospital, escola o centre de treball. I ho fa per mitjà dels seus deixebles, dels pobres i víctimes d’aquesta crisi. Encara que aquest any no sortim pels carrers acompanyant el Senyor sagramentat en processó, proclamem la nostra fe i fem de les nostres parròquies, comunitats, oratoris i de nosaltres mateixos, custòdies del Crist que combreguem com a expressió del nostre amor agraït i font de benedicció per a molts.
Adoració
En el context d’aquesta pandèmia, el dia del Corpus Christi, dia de la Caritat, el Senyor, amb el seu Cos entregat i la seva Sang vessada, ens urgeix a l’esperança, que «ens parla d’una set, d’una aspiració, d’un anhel de plenitud, de vida reeixida, d’un voler tocar les coses grans, allò que omple el cor i eleva l’esperit cap a valors importants, com la veritat, la bondat i la bellesa, la justícia i l’amor… L’esperança és audaç, sap mirar més enllà de la comoditat personal, de les petites seguretats i compensacions que estrenyen l’horitzó, per a obrir-se a grans ideals que fan la vida més bella i digna. Caminem en esperança» (Fratelli tutti 55).
Avui, en adorar el Senyor en el Pa Eucarístic, ens endinsem en el dinamisme de la joia, l’alegria i l’esperança que necessita el nostre món. Una esperança que brolla de la presència de Crist en el món i entre nosaltres, de les seves sortides als camins d’aquest món sofrent pels estralls del coronavirus per a convocar tothom a l’aliança de l’Esperit.
Santa Teresa de Calcuta, amb la seva vida entregada als més pobres i el seu amor a l’adoració del Santíssim, on trobava la força per a la caritat, ens ensenya quelcom que ella experimentava i que encoratjava la seva esperança: «El fruit del silenci és l’oració. El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei. El fruit del servei és la pau». En les paraules d’aquesta santa tenim de manera palpable, una concreció del que va dir el Senyor: «M’ho fèieu a mi».
Avui en adorar el cos sacramental, nascut de Maria, s’aviva el dinamisme de la nostra fe, amor i esperança; ens endinsem en la veritat i la novetat del testimoni apostòlic que troba l’ànim en les paraules de l’apòstol sant Pau: «Sou fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare. Viviu estimant, com el Crist ens estimà: ell s’entregà per nosaltres, oferint-se a Déu com una víctima d’olor agradable» (Ef. 5, 1-2).
Ens posem en les mans de la Sagrada Família de Natzaret, Jesús, Maria i Josep, en aquesta llar on es forjava cada dia la caritat, amb pensaments, paraules i obres i demanem al Senyor que ens trobi dignes de la seva presència per haver fet amb el nostre proïsme un exercici creïble de la caritat.
Subcomissió Episcopal d’Acció Caritativa i Social
