Data: 30 de maig de 2021

És interessant preguntar-se per què l’Església ha intuït que el dia que celebrem el misteri de la Trinitat, pot ser també el dia en què recordem els monjos i monges orants, és a dir, aquells que lliuren tota la seva vida a l’oració, especialment contemplativa, a la vida en comú i al treball.

Llegeixo els testimoniatges d’algunes monges i monjos, que apareixen en el fullet, que ens envia la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada, i em crida l’atenció el que signa la Gna. Mª Pilar Avellaneda Ruiz, del monestir cistercenc de las Huegas de Burgos. Comença així:

“Un cor orant no viu de teories i retòrica, sinó que trepitja la realitat que vivim, i sap libar la mel en allò quotidià de la vida, per a donar-la a tastar als altres”

Segueix, citant Jr 15,19, que li serveix d’inspiració: “(Diu el Senyor:) si destries allò que val del que no té valor, jo parlaré per la teva boca”. Una altra traducció: “si treus l’escòria del metall, jo parlaré per la teva boca”. Aquesta referència ens fa recordar aquest capítol del profeta Jeremies que és tan proper a l’evangelitzador avui i al creient que desitgi donar testimoniatge de la seva fe, fins i tot dins del sofriment. Un sofriment que en el cas del profeta ve del rebuig a la seva paraula per part del poble. Però també un sofriment, que, com assenyala el testimoniatge d’aquesta monja, pot procedir de qualsevol causa, com és el cas de la pandèmia.

El profeta havia pregat entre sanglots, fins i tot retraient a Déu que sigui com un “rierol enganyós”. Havia pregat devorant les paraules de Déu, que li proporcionaven goig i pau. Però quan parlava al poble, tot era rebuig, fracàs, crítica, fins a veure’s forçat a viure en soledat…

Orar la Trinitat és tocar el cor de Déu: la més perfecta comunicació, la plena comunió, l’amor més sublim mai somiat. Contemplar la Trinitat és descans i consol. D’aquí l’alegria del veritable orant.

Però el veritable orant no és un àngel que viu ja el goig ple de la contemplació, encara que se li assembla. El veritable orant trepitja la terra i sent als seus peus el tremolor de la humanitat sofrent. Més encara, el seu cor, dilatat per la mateixa oració, desenvolupa una gran sensibilitat cap al dolor del món. I la raó està en el fet que, en pregar, no ho fa a un ésser sense nom, amagat, llunyà, com sol veure’s en altres espiritualitats, sinó que entra en comunió amb la Trinitat, que és “una comunitat absolutament oberta” per amor. Tan oberta que el Verb, la segona persona, s’abaixà per tal de compartir aquest dolor de la humanitat. I no sols això, sinó que va compartir el dolor més radical del món, per a retornar-li l’esperança.

Quina esperança? Justament l’esperança de tornar al goig de la Trinitat, incorporar la humanitat a aquell espai de comunió plena, on es compleixen tots els nostres anhels.

Llavors, es comprèn que Déu no és un rierol enganyós, com deia la protesta de Jeremies i diem tantes vegades nosaltres, quan el sofriment es fa més dur de suportar. Déu – Trinitat és una deu inesgotable, eterna, d’amor real, efectiu i històric, que es va vessant en el món des de Jesucrist. També potser des de nosaltres, orants i oradors, que de tant en tant se’ns concedeix tocar la Trinitat i en donem testimoniatge.