Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Diumenge 30 de maig, solemnitat de la Santíssima Trinitat, l’Església celebra la Jornada Pro Orantibus, amb el lema “La vida contemplativa, prop de Déu i del dolor del món”, dedicada a aquells homes i dones que han optat dins l’Església per la vida contemplativa, una jornada en la qual es convida tots els creients a prendre consciència de la valuosa aportació que realitzen les comunitats de vida contemplativa a l’Església i a la mateixa societat. Amb motiu d’aquesta Jornada, els bisbes de la Comissió Episcopal per a la Vida Consagrada recorden que «aquest és un any més, però no un any qualsevol» ja que «estem travessant una situació global que ha trastocat fortament les nostres vides». Per això subratllen la importància de la vida contemplativa, «que sofreix quan el món sofreix perquè el seu apartar-se del món per buscar Déu és una de les formes més belles d’apropar-se a les persones a través d’Ell».
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Santíssima Trinitat i de la Jornada Pro Orantibus, així com d’espais de pregària en el cor de la ciutat, de Maria, mestra en la fe, de normalitat i profecia, del do de fortalesa, de l’assemblea diocesana a Lleida i de la carta apostòlica Amb cor de pare.
El cardenal Joan Josep Omella, diu que “el Déu que ens revela Jesucrist és un misteri de comunió en què habiten tres persones (Pare, Fill i Esperit Sant), que comparteixen la mateixa naturalesa divina” i que “l’Església ens recorda que Déu, en la seva intimitat més profunda, és una comunitat de vida i amor, una família que s’estima”. Recorda que “fa algunes setmanes, ens van impressionar les imatges dels estralls de la pandèmia a l’Índia”, que “a Espanya, també han estat visibles els efectes de la pandèmia, l’atur ha augmentat considerablement, afecta ja gairebé quatre milions de persones, a més dels ERTO, de futur incert” i que “els primers a patir l’aturada de l’economia han estat els 8,5 milions de persones que ja es trobaven en situació d’exclusió social abans de la pandèmia”. Afirma que “davant d’aquesta realitat moltes persones s’han preguntat on és Déu” i expressa que “malgrat les situacions adverses, cal tenir present que Déu Trinitat no deixa mai de trucar-nos a la porta del cor per transformar la nostra existència”. Demana que “deixem que la Santíssima Trinitat entri en la nostra vida”, que “caminem en companyia de la Trinitat per veure el món amb la seva mirada” i que “preguem a la Santíssima Trinitat perquè ajudi els nostres governants a promoure les reformes necessàries per afrontar aquesta crisi”. Finalment, demana que “Maria, estança de la Trinitat, ens ensenyi a ser compassius com el Pare, a lliurar la nostra vida com el Fill i a ser creatius com l’Esperit Sant”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que la celebració de la festa de la Santíssima Trinitat “ens suggereix la gran pregunta: en quin Déu creiem els cristians?” i que “la gran qüestió d’avui i de sempre és la qüestió de Déu, perquè és la pregunta pel veritable sentit de la vida, per l’origen, pel destí, per la salvació”, però que “avui la qüestió és també com pot arribar el misteri de Déu a ser Bona Notícia per a la nostra societat”. Constata que “pensem que, a Europa, l’ambient des d’on es planteja la qüestió de Déu no és el d’una societat pagana, sinó d’una societat que està de retorn del cristianisme”, que “per a un bon grup de persones Déu ja no és cap novetat, sinó un discurs que no té cap incidència en la seva vida” i que “d’altres, grans i joves, es pregunten per què creure en Déu”. Expressa que “la pregunta per Déu és una qüestió oberta”, que “si estem atents a la vida, a les manifestacions religioses de moltes persones, al fenomen de l’atracció d’algunes religions orientals, de la recerca d’algun tipus d’espiritualitat en la literatura…, descobrim que hi ha el desig d’una recerca de Déu” i que “la vida de tota persona continua essent un misteri ple d’interrogants, que a la curta o a la llarga porten a preguntar-se per Déu; per la recerca de felicitat, pel sentit de la vida, per l’amor…”. Finalment, diu que aquesta festa de la Trinitat proclama que Déu “ens ha obert el seu llibre” i “per mitjà de Jesucrist, se’ns ha donat a conèixer com a Pare, Fill i Esperit Sant” i que “creiem en Déu, però no en un déu desconegut, sinó en el Déu que se’ns ha donat a conèixer perquè ens estima”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, reprodueix unes paraules de la Gna. Mª Pilar Avellaneda Ruiz, del monestir cistercenc de las Huegas de Burgos, en les quals diu que “un cor orant no viu de teories i retòrica, sinó que trepitja la realitat que vivim, i sap libar la mel en allò quotidià de la vida, per a donar-la a tastar als altres” i cita Jeremies, “que li serveix d’inspiració: “(Diu el Senyor:) si destries allò que val del que no té valor, jo parlaré per la teva boca””, una referència que “ens fa recordar aquest capítol del profeta Jeremies que és tan proper a l’evangelitzador avui i al creient que desitgi donar testimoniatge de la seva fe, fins i tot dins del sofriment”, un sofriment que, “com assenyala el testimoniatge d’aquesta monja, pot procedir de qualsevol causa, com és el cas de la pandèmia”. Afirma que “orar la Trinitat és tocar el cor de Déu” i que “contemplar la Trinitat és descans i consol”. Manifesta que “el veritable orant trepitja la terra i sent als seus peus el tremolor de la humanitat sofrent” i que “el seu cor, dilatat per la mateixa oració, desenvolupa una gran sensibilitat cap al dolor del món”, ja que, “en pregar, no ho fa a un ésser sense nom, amagat, llunyà, sinó que entra en comunió amb la Trinitat, que és “una comunitat absolutament oberta” per amor”, “tan oberta que el Verb, la segona persona, s’abaixà per tal de compartir aquest dolor de la humanitat” i “va compartir el dolor més radical del món, per a retornar-li l’esperança” “de tornar al goig de la Trinitat, incorporar la humanitat a aquell espai de comunió plena, on es compleixen tots els nostres anhels”. Finalment, diu que “Déu – Trinitat és una deu inesgotable, eterna, d’amor real, efectiu i històric, que es va vessant en el món des de Jesucrist”, “també potser des de nosaltres, orants i oradors, que de tant en tant se’ns concedeix tocar la Trinitat i en donem testimoniatge”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Josep Àngel Saiz, recorda que “malgrat que la vacunació va avançant, seguim travessant una situació global que ha trastornat les nostres vides, i que afecta greument la vida de moltes persones vulnerables arreu del món”. Afirma que “el dolor que recorre la nostra societat travessa els murs dels monestirs i dels convents on homes i dones eleven la seva pregària al Senyor de la Vida” i que “la vida contemplativa pateix quan el món sofreix perquè la seva forma de vida allunyant-se del món per a cercar Déu és una de les formes més significatives d’acostar-se a les persones a través d’Ell”. Expressa que “els contemplatius superen l’activisme frenètic de les nostres societats i escullen un camí d’intimitat orant i fraterna que, lluny d’allunyar-los del dolor del món, els converteix en llum i referència per a les situacions de foscor i de desconcert, i en llavor d’esperança pels camps erms”. Manifesta que “la vida contemplativa adorant el Senyor en el temple, l’escolta en la seva cel·la, l’honora amb el seu treball, el cerca amb el seu estudi, l’acull en tants com truquen a la seva porta demanant pregària, consell i consol”. Finalment, diu que “en aquesta Jornada recordem amb gratitud i esperança els qui recorren el camí de la vida contemplativa a la nostra diòcesi”, que “demanem al Senyor que els guardi en el seu amor, que els beneeixi amb noves vocacions, que els animi en la fidelitat quotidiana i els mantingui l’alegria de la fe” i que “juntament amb ells presentem al Pare, pel Fill en l’Esperit Sant les necessitats i els sofriments del món, compartint el seu dolor i la seva esperança, fent camí prop de Déu i prop dels germans, solidaris amb els qui sofreixen, a l’encontre de totes les persones”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “tradicionalment estem acostumats al fet que els llocs anomenats de pregària es troben allunyats de la ciutat” i es pregunta “quina oferta pastoral proposem per a la majoria de persones que habitualment no poden anar a aquests llocs” i “quins espais de pregària i d’acompanyament espiritual oferim per al dia a dia, destinats a la majoria d’aquells que cerquen i que, sovint no troben”. Expressa que “si d’alguna forma podem definir la pregària, haurem de dir que és la comunicació, el diàleg amb Déu, el tracte d’amistat amb ell, per tal de trobar també el sentit, la pau i la serenor enmig dels neguits de la vida de cada dia” i que “per afavorir aquest diàleg, convé crear espais de pregària i d’acompanyament espiritual en el cor de la ciutat”. Afirma que “el món d’avui té necessitat del testimoniatge d’algú que faci visible la relació amb Déu, la vida de pregària: persones orants en el cor de la ciutat”, així com que “en els nostres dies, a voltes a les palpentes, es dona una recerca de l’espiritual, del silenci i de la contemplació, tal volta provocat pel mateix ambient en el qual vivim: sorollós, individualista i materialista, que deixa un buit en el cor i produeix al mateix temps una mena de vertigen en no saber ben bé cap on ens condueix”. Finalment, diu que “en la jornada que dediquem a pregar per les comunitats i persones consagrades de vida contemplativa, demanem a l’Esperit que ens ensenyi a pregar” i que “la pregària ens portarà a lloar el Pare i a retrobar el sentit del que som i del que hem de fer enmig del nostre món, és a dir, enmig de la ciutat”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “estem acabant el mes de Maig, en què, acollint la proposta del papa Francesc, hem anat pregant el Rosari en comunió amb diversos Santuaris del món, i hem tingut un record i una pregària a la pàg. web del Bisbat per a moltes advocacions de la Mare de Déu, per demanar-li humilment que ens alliberi de la pandèmia i ens faci sortir vencedors en les proves”. Afirma que “la Verge Maria, la primera deixebla de Jesús, acompanya la vida de la seva Església al llarg de tot l’any, ens ensenya a viure la fe i la caritat, perquè tinguem vida i vida abundant, i la comuniquem a tota la humanitat, amb esperança i obres d’amor”. Diu que “després de la Pasqua, continuem recordant la Mare del Cel” i demana que presentem a la Mare de Déu “les nostres necessitats”, que li demanem “la tendresa de la seva amorosa presència i companyia” i que “girem el cor al santuari o ermita més proper al nostre poble” i resem a la Mare de Déu “diàriament una Avemaria, o el Rosari”, “perquè la Mare del cel sigui més coneguda i estimada”. Recorda que Maria “cregué sempre en el seu Fill, esperà en els moments dolorosos de la creu i de la sepultura, i fou gran missionera seva” i que “acompanyà els deixebles en els primers temps de pregària i de consolidació de la comunitat eclesial, d’acolliment de l’Esperit Sant al Cenacle, i de companyia als amics missioners del seu Fill”. Destaca que “aquesta “missió” extraordinària de Maria, com a Mare de l’Església, continua” i que “des del cel, Maria Assumpta, ressuscitada ja amb el seu Fill, està activíssima en l’amor. I continua presentant-li les nostres necessitats”. Finalment, exclama “que joiós tenir la Mare del Cel que ens cuida, amatent i misericordiosa” i demana que li preguem “sempre amb plena confiança”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “els qui hem rebut el do de ser cristians hem descobert, per pura gràcia de Déu, aquell misteri, com diu sant Pau, ocult des de tots els segles i durant totes les generacions, que ara, però, ha estat revelat als sants (Col 1,26)” i que “aquest misteri, que és Jesús, el Fill de Déu, l’hem de viure en la normalitat i en la profecia per a ser-ne portadors, tant amb la paraula com amb la nostra manera de comportar-nos, que de vegades xoca amb el que és «normal» en les societats on vivim”. Afirma que “la fe cristiana té, des del seu inici, la característica de la universalitat”, que “el mateix manament de Jesús: Aneu per tot el món (Mc 16,15), ho fa palès”, que “l’acció dels apòstols i dels seus col·laboradors enmig de diferents pobles, llengües i cultures ho fa realitat” i que “aquest fet d’anunci i d’acolliment de la fe era, en realitat, un trencament de la normalitat i una profecia”. Expressa que “tot i això, ells no eren un poble segregat en les ciutats o pobles on vivien” i que “en la llengua i la manera de vestir, en els treballs i els negocis…, es comportaven com tots, excepte en aquelles coses que contradeien la fe en Crist, únic Senyor, i la llei de l’amor universal”. Manifesta que “als cristians, ara com sempre, la nostra fe ens demana de viure en la tensió entre normalitat i profecia” i que “no hem de viure mai separats, però hem de ser profecia del misteri de Déu, manifestat en Crist Jesús, amb el que fem i el que deixem de fer”. Finalment, diu que “solament si som coherents amb la nostra fe i vivim com a cristians serem portadors d’esperança, i els qui cerquin sentit al misteri que truca a la porta del seu cor podran trobar Crist viu enmig nostre”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “en molts àmbits de la vida, la fortalesa s’entén com una qualitat necessària per a aconseguir els objectius que algú es proposa” i que “la fortalesa és per a molts la virtut d’aquells que lluiten sense cansar-se per abastar els seus propòsits: és una condició per triomfar en la vida”. Afirma que “vista des d’aquesta perspectiva, la fortalesa s’identifica amb la força que tenen aquells que no dubten a emprar els mètodes necessaris per a aconseguir el que volen, encara que això siga font de sofriment i d’injustícies”. Expressa que “el do de fortalesa no té res a veure ni s’ha de confondre amb la falta d’escrúpols per aconseguir el que es desitja, per imposar les pròpies idees o fins i tot per fer patir als altres per la veritat” i que “no és una qualitat per tindre èxit, sinó una condició per l’autèntic testimoniatge de la fe, que s’ha de professar fins i tot enmig de la dificultat i els perills”. Manifesta que el do de fortalesa “consisteix en la força interior que dona l’Esperit i que porta al creient a acceptar el sofriment per Crist sense deixar-se vèncer per la por fins i tot davant la perspectiva de la mort, perquè està segur de l’esperança de la Vida eterna a la qual Déu ens crida a tots”. Diu que la fortalesa és un do “que hem de demanar de manera especial per als joves que s’acosten a rebre el sagrament de la Confirmació”, que “la por de comportar-se, parlar o pensar d’una manera diferent de com ho fa la majoria és una prova per a la fe de molts joves” i que “mantindre’s en el compromís cristià és un repte per al qual han d’estar espiritualment preparats”. Finalment, ens convida aquest diumenge a “pregar de manera especial per tots els que enguany han rebut o rebran el sagrament de la confirmació, perquè siguen forts en la fe”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, comunica que dissabte 29 de maig es farà a Lleida l’Assemblea Diocesana i demana una “pregària a tothom perquè els fruits d’aquesta Assemblea arribin a tots els racons de la nostra societat com a ajuda i promoció de bones pràctiques en tots els aspectes”. Afirma que “el missatge que ens transmet Jesús a l’evangeli ens empeny, des d’aquesta reunió anual i des del treball pastoral de cada dia, a oferir la nostra col·laboració a tots els grups socials tot presentant el millor de la nostra proposta: l’amor, el respecte a l’altre, la coherència, l’alegria de la fe, el servei de la caritat, la cerca de la veritat, la llibertat”. Recorda que “l’Assemblea és una reunió formada per una part del Poble de Déu que camina a la diòcesi de Lleida per reflexionar, revisar plantejaments pastorals, projectar iniciatives i resar junts” i diu que enguany tindrà doble modalitat: presencial (amb una quantitat de persones determinada per l’aforament del local) i telemàtica i que “es vol tenir molt present la situació actual de la pandèmia amb totes les conseqüències sanitàries, socioeconòmiques i religioses”. Recorda que durant aquest curs “s’ha seguit l’orientació general del Pla Diocesà de Pastoral”, “s’ha desenvolupat un intens treball en l’àmbit de l’evangelització, de la catequesi, de la formació del laïcat, de l’espiritualitat i de la celebració de la fe, i de l’àmbit sociocaritatiu…”. Finalment, informa que al final del matí, a l’Assemblea, “s’ha previst la intervenció d’un professional de la medicina, el Dr. J. Viñas, perquè, amb una visió esperançada i ancorada en Jesucrist, animi a tots els catòlics a viure amb autenticitat i alegria la seva fe, i perquè tots col·laborin amb constància en l’erradicació dels mals que ens envolten”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, enfila l’acabament de les seves glosses sobre sant Josep, arran de la carta apostòlica Patris Corde. Ens anima a “reflexionar sobre sant Josep com a model d’obediència, virtut en la qual va imitar la seva esposa exemplarment”. Recorda que “el Papa mostra l’obediència de sant Josep als designis de Déu narrant els quatre grans esdeveniments de la seva vida en els quals va haver de prendre una decisió difícil”. Afirma que “avui, obeir no està de moda”, que “ser submís ha esdevingut un defecte” i que “aquest canvi tan profund té moltes causes”, però que “una és la poca exemplaritat dels qui ens haurien de guiar”. Es pregunta: “Si el pare no estima, si el professor no és equànime, si el pastor delma el ramat, si l’empresari oprimeix, si el polític s’enriqueix a costa d’allò públic, qui els obeirà?” i assegura que “qui no aprèn a obeir als pares, poc podrà obeir ni a Déu ni a ningú” i que “qui no ha tingut uns pares bons que han mostrat que l’obediència és el camí cap a la veritat i el bé, ho té difícil per fiar-se de Déu”. Destaca que “Sant Josep ens ensenya aquesta virtut abandonada i menystinguda: la virtut de l’obediència a Déu”. Manifesta que “avui més que mai, necessitem l’ajuda de sant Josep ja que ens toca, com a generació, servir sense haver estat veritablement servits, estimar sense haver estat veritablement estimats”. Expressa que “hem d’aprendre de sant Josep i sobretot hem de demanar-li, a ell, poderós intercessor, la virtut de l’obediència”. Finalment, ens convida a llegir l’apartat 3 de la carta apostòlica Amb cor de pare.
