Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau, així com de la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia i de l’Assemblea Diocesana de Lleida.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “dimarts vinent l’Església celebra la solemnitat dels dos grans apòstols de la fe, sant Pere i sant Pau, columnes de l’Església”. Afirma que “els temps d’avui no són més fàcils dels que van viure aquests dos grans apòstols”, que “són temps difícils per a la nostra Església” i que “l’Església ha de fer front a dues situacions: primer ha de retrobar-se ella mateixa per a ser fidel al nostre temps i a l’Evangeli, i, en segon lloc, ha d’enfrontar-se a un canvi de cultura”. Expressa que el camí de sortida que tenim és, abans de tot, “anar-nos desprenent de tot allò no evangèlic que a través dels temps s’ha anat agafant: potència, poder, clericalisme, hipocresia…”. Manifesta que “hem d’anar recordant que l’Església és portada pel Senyor” i manifesta també que “l’Església no la coneixem prou” i que “ens hem dedicat a criticar-la i no sabem ben bé què és l’Església”. Diu que “conèixer i estimar l’Església és essencial, perquè la vida cristiana es dona dintre l’Església” i que “la nostra fe ha de ser personal, conscient, interioritzada, però no individualista sinó eclesial: neix a la comunitat i necessita d’aquesta comunitat”. Afirma que el mateix mossèn “ha d’estar al servei d’aquesta acció comunitària de l’Església”, “és el qui serveix tot representant el Crist, cap de l’Església”, és qui desvetlla els altres “enmig del poble sant de Déu”, qui suscita “en els altres la febre del servei eclesial” i els sosté “quan el cansament o el desànim els tempten a abandonar-lo”. Finalment, diu que “si ho creiem realment així, aleshores, fonamentats en la roca de la fe apostòlica dels nostres grans apòstols, l’Església «tornarà a néixer» en el cor dels creients amb una experiència positiva de comunitat eclesial”.
El cardenal Joan Josep Omella, recorda que “dimarts de la setmana que ve celebrarem la solemnitat de sant Pere i sant Pau, dos grans testimonis de la fe” i que “tot i que tots dos eren molt diferents, els unia el seu amor a Crist i a l’Església”. Expressa que “aquestes dues grans figures del cristianisme ens mostren que, des dels inicis, l’Església sempre ha estat una comunitat que té un sol cor i que alhora assumeix i viu la diversitat com una riquesa”. Afirma que “l’Església és una mare que acull amb tendresa tota la humanitat” i que “la missió de l’Església és portar la Bona Nova de Jesucrist a tothom”. Manifesta que “Déu ens crida a ser una comunitat viva que serveixi, aculli, acompanyi, basteixi ponts, promogui la reconciliació i la unitat i regali esperança”. Diu que “l’Església és com la lluna, no brilla amb llum pròpia, sinó amb la llum de Crist” i que “Crist és la llum veritable i, en la mesura que ens deixem il·luminar per Ell, podem ser llum per a tots els homes i dones del nostre món”. Finalment, demana que “preguem intensament pel papa Francesc, perquè el Senyor el sostingui fermament en la missió que li ha estat confiada”, que “preguem també al Senyor perquè ajudi l’Església, la nostra mare, a ser llavor del Regne de Déu a la terra” i que “Crist ens ensenyi a ser testimonis discrets i senzills de l’alegria de l’Evangeli”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “la diada dels apòstols St. Pere i St. Pau que dimarts celebrarem, és la festa de les dues grans columnes de la fe de l’Església”. Recorda que “Sant Pere fou un pescador de Galilea, a qui el Senyor li canvià la vida i el nom, perquè fos “pescador d’homes”, i el llençà a la immensitat del món, fins a Roma, per testimoniar la seva Resurrecció” i que “és la pedra escollida de Crist per edificar la seva Església”. Afirma que “Sant Pau, que probablement vingué a Tarragona, ha de ser, per a nosaltres, el “nostre” apòstol estimat, en la fe del qual ens fonamentem” i que fou “un fariseu zelós, convertit a la fe, que després de perseguir els cristians, fou un apòstol apassionat, incansable, que ho perdé tot per tal de predicar Jesucrist, a qui estimava amb un amor immens”. Demana que “la Mare de Déu, que posava harmonia entre els apòstols i resava amb ells (cf. Ac 1,14), ens guardi com a germans i germanes en l’Església, ens mantingui en la unitat amb el Sant Pare i el Col·legi apostòlic i ens ajudi amb la seva poderosa intercessió”. Finalment, demana també que “visquem aquesta festa dels Apòstols amb comunió i oració fervent pel papa Francesc, l’actual successor de St. Pere” i diu que “l’hem d’acompanyar amb l’oració i l’adhesió filial a la seva persona i al seu magisteri, a la seva tenaç lluita contra el pecat i contra el que fereix durament els seus fills, al seu manifest coratge i treball per una Església testimoni fidel de Jesucrist”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que al redós de la festa de sant Pere i sant Pau “som convidats a refermar la nostra comunió amb la persona i el magisteri del Papa; i, al mateix temps, a ser generosos en la col·lecta anomenada «Òbol de sant Pere»”. Afirma que “el qui és el bisbe de la ciutat on vessaren la seva sang els apòstols Pere i Pau, columnes de l’Església, és aquella autoritat suprema que té la característica de la infal·libilitat, en el que li és propi”, però que, “a més, la comunió amb la seu de Roma és una necessitat per a la catolicitat de tota Església arreu del món”, una comunió que “ens demana mirar i escoltar amb docilitat el que ens ensenya el bisbe de Roma, en aquests moments el sant pare Francesc”. Expressa que “és tan important la comunió amb el Papa que en depèn la comunió amb l’Església de Crist; i, en el fons, la comunió amb Crist mateix”, així com que “no és pas el Papa el qui ha de fer i dir el que nosaltres volem, sinó a l’inrevés: som nosaltres els qui hem d’acollir de cor el que ens ensenya el Sant Pare i esforçar-nos a complir el que ens mana, per tal de viure en la comunió eclesial”. Finalment, diu que “en el nostre camí sinodal diocesà ens trobem ara amb el fet que Francesc, papa, ha convocat el Sínode de Bisbes per a l’any 2023 amb el tema: «Per una Església sinodal: comunió, participació i missió»” i que “el diumenge 17 d’octubre celebrarem, com ens ha estat manat, l’obertura diocesana del Sínode de Bisbes, i, en els àmbits diocesans de comunió, treballarem els qüestionaris que ens arribaran des de la Santa Seu”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “Pere va conèixer al Senyor des del començament i va formar part del grup dels primers apòstols, va escoltar la seua predicació, va viure el drama de la passió i va ser testimoni de la resurrecció” i que “Pau, en canvi, no va conèixer personalment a Jesús abans de la seua passió i resurrecció, sinó que el va veure per primera vegada quan se li va aparèixer mentre es dirigia a Damasc”. Expressa que “en ells hi ha una cosa comuna: en conèixer a Jesús van descobrir que la seua vida només tenia sentit vivint per a Ell” i que “els dos es van dedicar a anunciar l’Evangeli i van donar la vida per Crist, un per la creu i l’altre per l’espasa”. Afirma que Pere i Pau “van tindre missions molt diferents a l’Església”, que “Pere va ser el primer a confessar la fe i per tres vegades va confessar el seu amor al Senyor després de la resurrecció; va rebre de Crist la missió de confirmar als germans en la fe i de pasturar les ovelles del seu ramat” i que “Pau va ser abans de res un evangelitzador incansable i fundador de noves comunitats cristianes”. Destaca que “aquests dos apòstols encarnen les dues dimensions del ministeri: enviats a anunciar el missatge de l’Evangeli i a cuidar la fe de la comunitat cristiana”. Manifesta que “el Papa, com a successor de Pere, és el primer a confessar la fe, exerceix en nom de Crist el servei de l’autoritat suprema en l’Església pasturant el ramat del Senyor” i que “la seua predicació és un punt de referència per a l’anunci de l’Evangeli”. Finalment, diu que “la comunió amb el Successor de Pere és el camí per a una unió viva amb Crist” i demana que “aquesta festa augmente el nostre amor al Papa, la comunió amb ell i l’oració per les seues intencions”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “Pere és l’apòstol que confessà la fe i que Jesús constitueix en «roca» per aixecar la seva Església”, que “Pau és l’apòstol evangelitzador dels pagans i fundador de comunitats” i que “a tots dos, la manifestació de Crist ressuscitat els va capgirar les seves vides fins a rebre el martiri a Roma”. Amb motiu de la festa de Pere i Pau, reflexiona i prega per “la nostra Església avui”. Expressa que “quan professem la fe afirmem: «Crec en la santa Mare Església Catòlica»”, que “afirmem que creiem en Jesucrist en l’Església, formant Església; i alhora, també, que ens fiem de l’Església, que és una, santa, catòlica i apostòlica”. Manifesta que “som conscients que l’Església és pecadora, perquè està formada per pecadors” i que l’Església “ha fet camí durant segles per la història exercint la missió confiada per Jesucrist, però també se li ha enganxat la pols del camí”. Afirma que “l’oblit inconscient o conscient de tot el que ha fet i fa l’Església i els qui la formem cercant el bé de les persones i la societat provoca que només es contempli i comenti el que és negatiu, i s’oblidin els altres fets i actituds que han contribuït a la humanització de la història”. Diu que “tot plegat pot portar a oblidar la dimensió divina de l’Església, que és de Déu i dels homes”, que “no oblidem que és Jesucrist el qui ha volgut l’Església –ara, el seu cos– perquè continués en la història la seva obra de salvació de la humanitat segons el projecte de Déu” i que “valorem la missió de l’Església de Déu, que és Amor, i que consisteix en el fet que els humans rebin l’Esperit i la Paraula de Déu, per la seva participació en la salvació de Jesucrist”. Finalment, demana que estimem l’Església i que ens en sentim responsables.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, segueix compromès en “la defensa de la vida humana” i reconeix “la dificultat que trobem per a iniciar un diàleg obert i sincer amb els qui defensen l’eutanàsia”. Afirma que “partim de conceptes de “dignitat humana, llibertat, drets humans”, diferents”. Recorda que un dia va ser convidat a un col·legi per a trobar-se amb els alumnes de l’últim curs de batxillerat, que mantingueren un diàleg lliure i que una jove el va interpel·lar dient que “per quina raó l’Església no acceptava l’eutanàsia en cas de malalts terminals i afectats per grans sofriments, si ells la demanaven”. Explica que va començar responent que ell “coneixia casos concrets de persones en situació de profund dolor i abocades a una mort certa”, però que va acabar dient que, “per als cristians, la vida d’una persona val, és digna de ser viscuda, estigui en la situació que estigui, mentre aquesta persona pugui estimar”. Es pregunta com es pot “donar a entendre que no som –ras i curt– lliures, no tenim simplement dret a ser-ho, sinó que “és la Veritat el que ens fa lliures””. Expressa que “la veritat d’una persona malalta terminal, afectada pel dolor, per a nosaltres, és molt diferent de la veritat i el valor que li sol donar una societat basada en la utilitat, el rendiment o la denominada “qualitat de vida”” i que “l’Església no defensa el sofriment, sinó l’aplicació de cures pal·liatives en casos extrems”. Finalment, diu que “l’inici de la vida humana, com el seu final, estan marcats pel desvaliment”, però que ““desvalgut”, per al cristià no significa “no-vàlid” per a la vida, sinó veritablement digne d’ésser particularment estimat, que requereix l’ajuda dels qui encara “som vàlids”… fins que Déu vulgui”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “l’entrada en vigor de la llei de l’eutanàsia és un tema delicat i causa preocupació”. Recorda que “l’eutanàsia no acaba amb els sofriments sinó que acaba amb la vida del malalt” i que “és l’acció per la que un professional sanitari posa fi a la vida d’un pacient de manera deliberada i a petició del mateix pacient “per causa de patiment greu, crònic, impossibilitant, o de malaltia greu incurable, causants de sofriments intolerables””, segons diu la llei aprovada, però adverteix que en aquesta llei “no es diu que aquests patiments, que ningú vol, poden ser alleujats i fins i tot eliminats amb uns tractaments que s’anomenen cures pal·liatives”. Recorda també que “no es pot confondre tampoc l’eutanàsia amb la retirada o la no aplicació de tractaments desproporcionats, inadequats o inútils, que poden allargar la vida però amb greus patiments i amb uns mitjans del tot extraordinaris”. Manifesta que “l’eutanàsia, en el fons, no és un debat mèdic sinó sobretot antropològic, sobre el concepte de la persona i de la vida humana”. Afirma que “l’Església Catòlica defensa la vida, tota vida, i demana la promoció de les cures pal·liatives” les quals “ofereixen una atenció integral als malalts i a les seves famílies, tractant els sofriments físics, psicològics, socials i espirituals”. Diu que “per evitar l’aplicació de l’eutanàsia pot ser convenient la signatura d’un correcte testament vital” en el qual “es demanen els tractaments adequats per pal·liar els sofriments, que no s’allargui el procés de mort i que no s’apliqui l’eutanàsia”. Finalment, recorda que “l’Església, des dels seus orígens, ha tingut cura de la fragilitat de les persones, especialment en l’àmbit de la salut” i que “és per això que cal continuar defensant la vida, ara en aquest nou aspecte que se’ns presenta”.
El bisbe de Solsona, Xavier Novell, recorda que “la llei que regula l’eutanàsia ha entrat en vigor”, que “sota el subtítol “Per garantir el dret fonamental de les persones a una mort digna” entra en vigor una llei que permet als professionals sanitaris, en unes determinades condicions, practicar la mort directament i immediata dels seus pacients”. Afirma que “s’ha justificat dient que existeix una demanda social” i exclama que això “no és veritat” i que “la demanda general és que s’eviti el sofriment en el procés de la mort”, que “allò que demana tothom són les cures pal·liatives i no l’eutanàsia”. Expressa que “parlar de malaltia i mort implica una dura gestió emocional i física que requereix unes cures especialitzades importantíssimes, les cures pal·liatives”, que “segons l’Organització Mundial de la Salut “les cures pal·liatives són un mètode que millora la qualitat de vida dels pacients i de les seves famílies” i que “no es tracta d’allargar la vida, ni de l’obstinació terapèutica, ni d’accelerar la mort, sinó de cuidar i acompanyar la persona perquè tingui la màxima qualitat de vida en el procés natural de la mort”. Reconeix que no és fàcil acompanyar “una persona estimada en el moment de la mort”, però que és important “envoltar aquest procés de presència i amor”. Somnia que “ningú mori sol, ni amb dolor, que ningú visqui la seva malaltia o la seva vellesa com si fos una càrrega per a la societat i per a les persones que estima”. Finalment, diu que “hem d’exigir polítiques justes que no excloguin les persones més vulnerables”, que “hem de vetllar pels més grans, hem de defensar la vida” i que “hem d’oposar-nos a la cultura de la mort i del “descarte” que representa un cop més aquesta llei” i reclama que “fem un treball perquè ningú demani i practiqui l’eutanàsia”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “el passat 30 de maig anunciava l’organització de l’Assemblea Diocesana d’aquest curs” i ara dona compte “del seu desenvolupament”. Explica que “durant tot el matí de l’últim dissabte de maig ens vam reunir a la Casa de l’Església al voltant de vuitanta persones i, de manera telemàtica, unes altres cent trenta”. Considera que “va ser una reunió molt profitosa” i que “tothom va manifestar la seva satisfacció pel contingut, pel to utilitzat i per les crides a l’esperança en aquesta situació pandèmica que estem sofrint”. Recorda que van dividir el matí en dues parts. Expressa que a la primera part, van presentar “el resultat dels treballs fets en les diferents reunions de parròquies i moviments apostòlics durant els mesos anteriors, que responen a l’anomenat Pla d’actuacions diocesanes per al curs 2021-22” i en comenta els objectius de manera molt resumida: “enfortir una formació diocesana estructurada i animar els grups de catequesi i del catecumenat d’adults”; “anar a les fonts de la fe”; “potenciar els grups de Càritas Parroquial”; “acollir i acompanyar a l’interior de la comunitat parroquial”; “aprofundir en la corresponsabilitat dels laics en totes les comunitats”, etc. Recorda que a la segona part del matí van escoltar la ponència del Dr. Joan Viñas, titulada L’esperança cristiana davant la pandèmia”, que “després hi va haver diverses i valuoses aportacions dels assistents” i que l’Assemblea va acabar amb un explícit agraïment seu “pel desenvolupament de la jornada i, sobretot, pel treball de cadascú al llarg de l’any”. Finalment, diu que ara cal “posar en pràctica totes les bones propostes que allí van sorgir” i que això “és feina de tots”.
