Data: 11 de juliol de 2021
El primer dels fruits de l’Esperit que sant Pau enumera en la carta als Gàlates és l’amor (Ga 5, 22). En la ment de l’Apòstol es tracta, en primer lloc, de l’amor a Déu que l’Esperit Sant ha vessat als nostres cors (Rm 5, 5) i que constitueix el nucli de la vida cristiana. Tots els altres “fruits” no són més que un desplegament d’aquest.
Una fe professada i viscuda sense amor a Déu arriba a ser una càrrega insuportable: l’oració i la litúrgia es converteixen en ritualisme i formalisme extern; les exigències morals se senten com una llei pesada que mata l’alegria que hauria de sentir el creient que ha arribat a ser una criatura nova en Crist; en lloc d’aspirar a créixer cada dia en la vida de la gràcia, caiem en el perill de conformar-nos amb un cristianisme de mínims i, d’aquesta manera, la fe va afeblint-se dia rere dia. Per a qui no estima a Déu, la mínima exigència es converteix en una càrrega pesada.
L’Esperit Sant suscita en el cor del creient una dinàmica que el porta a caminar en una direcció radicalment diferent. De l’amor a Déu brollen l’oració sincera, el desig de viure en gràcia complint la seua voluntat i l’anhel per aconseguir la vida eterna. L’oració es viu com una trobada amb Déu, que ens ha estimat fins a l’extrem en el seu Fill Jesucrist; la llei cristiana tendeix a la seua plenitud perquè està vivificada per la caritat; i el creient sent en el seu interior un desig profund d’agradar a Déu, créixer en la seua amistat i progressar en la santedat. A qui viu en l’amor a Déu, sempre li sembla poc el que puga fer per Ell i està disposat a donar tot el que li demane.
Eixe amor a Déu és la font de l’amor al proïsme, que és la primera exigència de la llei. La fe autèntica és aquella que “actua per la caritat” (Ga 5, 6). En ella descobrim la “plenitud de la llei” (Rm 13, 10). Per això, el creient que viu segons l’Esperit no separa ni oposa l’amor a Déu i al proïsme. Sap que com més estime a Déu, el seu amor cap als altres serà major, perquè els mirarà amb el mateix amor del Pare i sentirà que són els seus germans.
Sense amor a Déu la tristesa envaeix al creient. Gràcies a l’Esperit Sant, que ens fa descobrir la grandesa del seguiment de Crist, podem viure’l amb alegria. Per això el segon “fruit” que sant Pau esmenta és l’alegria (Ga 5, 22), l’ “alegria de la fe” (Flp 1, 25), que és “alegria en el Senyor” (Flp 3, 1), el signe distintiu d’una fe autèntica. El papa Francesc començava la seua exhortació apostòlica Evangelii gaudium amb aquestes paraules: “L’alegria de l’Evangeli omple el cor i la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l’aïllament. Amb Jesucrist sempre naix i renaix l’alegria” (núm. 1). I en la seua exhortació Gaudete et exultate ens ha recordat que l’alegria, fins i tot enmig del sofriment, és un signe de santedat vertadera.
Que l’Esperit desperte en nosaltres el desig de no conformar-nos amb una vida cristiana de mínims i ens concedeixi el do de viure alegres en el Senyor.
