CARTA DEL SANT PARE FRANCESC
ALS BISBES DE TOT EL MÓN PER A PRESENTAR
EL MOTU PROPRIO «TRADITIONIS CUSTODES»
SOBRE L’ÚS DE LA LITÚRGIA ROMANA ANTERIOR A LA REFORMA DE 1970
Roma 16 de juliol de 2021
Benvolguts germans en l’episcopat,
Com va fer el meu predecessor Benet XVI amb Summorum Pontificum, també jo tinc la intenció d’acompanyar el Motu proprio Traditionis custodes amb una carta, per explicar les raons que m’han dut a aquesta decisió. M’adreço a vosaltres amb confiança i «parresia», en nom d’aquella compartida «sol·licitud per tota l’Església, que contribueix en gran manera al desenvolupament de l’Església universal», com ens recorda el Concili Vaticà II.[1]
Són evidents per a tots les raons que van moure sant Joan Pau II i Benet XVI a concedir la possibilitat d’utilitzar el Missal Romà promulgat per sant Pius V, editat per sant Joan XXIII el 1962, per a la celebració del Sacrifici Eucarístic. La facultat, concedida per un indult de la Congregació per al Culte Diví el 1984[2] i confirmada per sant Joan Pau II en el Motu proprio Ecclesia Dei de 1988,[3] estava motivada sobretot pel desig d’afavorir la recomposició del cisma amb el moviment guiat per Mons. Lefebvre. La petició dirigida als bisbes d’acollir generosament les «justes aspiracions» dels fidels que demanaven l’ús d’aquest Missal, tenia per tant una raó eclesial per a recompondre la unitat de l’Església.
Aquesta facultat va ser interpretada per molts dins de l’Església com la possibilitat d’utilitzar lliurement el Missal Romà promulgat per sant Pius V, produint-se un ús paral·lel al Missal Romà promulgat per sant Pau VI. Per a regular aquesta situació, Benet XVI va intervenir en la qüestió molts anys després, regulant un fet intern de l’Església, ja que molts preveres i comunitats havien «utilitzat amb gratitud la possibilitat oferta pel Motu proprio» de sant Joan Pau II. Subratllant que aquesta evolució no es podia preveure el 1988, el Motu proprio Summorum Pontificum de 2007 pretenia introduir un «reglament jurídic més clar».[4] Per a facilitar l’accés als qui —també els joves— «descobreixen aquesta forma litúrgica, se senten atrets per ella i hi troben una forma, particularment adequada per a ells, de trobada amb el Misteri de la Santíssima Eucaristia»,[5] Benet XVI va declarar que «el Missal Romà promulgat per sant Pius V, i novament pel beat Joan XXIII, s’ha de considerar com a expressió extraordinària de la mateixa Lex orandi», concedint una «més àmplia possibilitat d’ús del Missal de 1962».[6]
La raó de la seva decisió era la convicció que aquesta mesura no posaria en dubte una de les decisions essencials del Concili Vaticà II, soscavant així la seva autoritat: el Motu Proprio reconeixia plenament que «el Missal promulgat per Pau VI és l’expressió ordinària de la lex orandi de l’Església catòlica de ritu llatí».[7] El reconeixement del Missal promulgat per sant Pius V «com a expressió extraordinària de la pròpia lex orandi» no pretenia en absolut desconèixer la reforma litúrgica, sinó que estava dictat pel desig d’atendre les «insistents peticions d’aquests fidels», concedint-los «celebrar el Sacrifici de la Missa segons l’edició típica del Missal Romà promulgat pel beat Joan XXIII el 1962, que no s’ha abrogat mai, com a forma extraordinària de la Litúrgia de l’Església».[8] El confortava en el seu discerniment el fet que els qui desitjaven «retrobar la forma, volguda per ells, de la sagrada Litúrgia», «acceptaven clarament el caràcter vinculant del Concili Vaticà II i eren fidels al Papa i als bisbes».[9] Declarava a més infundat el temor a les escissions en les comunitats parroquials, perquè «les dues Formes d’ús del ritu romà es poden enriquir mútuament».[10] Per això, convidava els bisbes a superar els dubtes i els temors i a acollir les normes, «perquè tot es desenvolupi en pau i serenor», amb la promesa que «si es plantegessin dificultats serioses es cercarien vies per a trobar el remei» en l’aplicació de les normes després que «entri en vigor el Motu proprio».[11]
Tretze anys després, vaig encarregar a la Congregació per a la Doctrina de la Fe que us enviés un qüestionari sobre l’aplicació del Motu proprio Summorum Pontificum. Les respostes rebudes van revelar una situació que m’entristeix i em preocupa, confirmant la necessitat d’intervenir-hi. Desgraciadament, la intenció pastoral dels meus predecessors, que pretenien «fer tots els esforços perquè a tots aquells que tenen veritablement el desig de la unitat se’ls faci possible romandre en aquesta unitat o retrobar-la de nou»,[12] ha estat sovint greument ignorada. Una oportunitat oferta per sant Joan Pau II i amb una més gran magnanimitat encara per Benet XVI per a restaurar la unitat del cos eclesial, respectant les diverses sensibilitats litúrgiques, ha estat aprofitada per augmentar les distàncies, endurir les diferències i construir oposicions que fereixen l’Església i dificulten el seu progrés, exposant-la al risc de la divisió.
M’adoloreixen de la mateixa manera els abusos d’una part i de l’altra en la celebració de la litúrgia. A l’igual que Benet XVI, jo també deploro que «en molts llocs no se celebri d’una manera fidel a les prescripcions del nou Missal, sinó que aquest es pugui entendre com una autorització i fins i tot com una obligació a la creativitat».[13] Però també m’entristeix l’ús instrumental del Missale Romanum de 1962, que es caracteritza cada vegada més per un rebuig creixent no només de la reforma litúrgica, sinó del Concili Vaticà II, amb l’afirmació infundada i insostenible que ha traït la Tradició i la «veritable Església». Si és cert que el camí de l’Església s’ha d’entendre en el dinamisme de la Tradició, «que arrenca dels Apòstols, progressa en l’Església amb l’assistència de l’Esperit Sant» (DV 8), el Concili Vaticà II constitueix l’etapa més recent d’aquest dinamisme, en la que l’episcopat catòlic es va posar a l’escolta per a discernir el camí que l’Esperit indicava a l’Església. Dubtar del Concili és dubtar de les pròpies intencions dels Pares, que van exercir solemnement la seva potestat col·legial cum Petro et sub Petro en el Concili Ecumènic[14] i, en definitiva, dubtar del propi Esperit Sant que guia l’Església.
És precisament el Concili Vaticà II el que il·lumina el sentit de la decisió de revisar la concessió permesa pels meus Predecessors. Entre els vota que els bisbes han assenyalat amb una insistència més gran hi ha el de la participació plena, conscient i activa de tot el Poble de Déu en la litúrgia,[15] en línia amb el que ja havia afirmat Pius XII a la seva encíclica Mediator Dei sobre la renovació de la litúrgia.[16] La Constitució Sacrosanctum Concilium va confirmar aquesta petició, deliberant sobre «el foment i la reforma de la litúrgia»,[17] indicant els principis que havien de guiar la reforma.[18] En particular, va establir que aquests principis es referien al ritu romà, mentre que per als altres ritus legítimament reconeguts, demanava que fossin «prudentment revisats de . manera integral, d’acord amb la sana tradició, i rebin nou vigor com ho requereixen les circumstàncies i les necessitats d’avui».[19] Sobre la base d’aquests principis es va dur a terme la reforma litúrgica, que té la seva màxima expressió en el Missal Romà, publicat in editio typica per sant Pau VI[20] i revisat per sant Joan Pau II.[21] Per tant, cal considerar que el Ritu Romà, adaptat diverses vegades al llarg dels segles a les necessitats dels temps, no només s’ha conservat sinó que s’ha renovat «amb fidelitat a la tradició».[22] Els qui desitgin celebrar amb devoció segons la forma litúrgica anterior no tindran dificultat en trobar en el Missal Romà, reformat segons la ment del Concili Vaticà II, tots els elements del Ritu Romà, en particular el cànon romà, que és un dels seus elements més característics.
Voldria afegir una última raó com a fonament de la meva decisió: és cada vegada més evident en les paraules i actituds de molts que existeix una estreta relació entre l’elecció de les celebracions segons els llibres litúrgics anteriors al Concili Vaticà II i el rebuig de l’Església i les seves institucions en nom del que consideren la «veritable Església». Es tracta d’un comportament que contradiu la comunió, i alimenta aquell impuls vers la divisió –«jo soc de Pau; jo soc d’Apol·ló; jo soc de Cefes; jo soc de Crist»— contra el que l’apòstol Pau va reaccionar amb fermesa.[23] És per tal de defensar la unitat del Cos de Crist que em veig obligat a revocar la facultat concedida pels meus predecessors. L’ús distorsionat que se n’ha fet és contrari a les raons que els portaren a concedir la llibertat de celebrar la missa amb el Missale Romanum de 1962. Donat que «les accions litúrgiques no són accions privades, sinó celebracions de l’Església, que és “sagrament d’unitat”»,[24] s’han de realitzar en comunió amb l’Església. El Concili Vaticà II, alhora que va reafirmar els vincles externs d’incorporació a l’Església —la professió de fe, els sagraments, la comunió—, va afirmar amb sant Agustí que és condició per a la salvació romandre en l’Església no només «amb el cos», sinó també «amb el cor».[25]
Benvolguts germans en l’Episcopat, la Sacrosanctum Concilium va explicar que l’Església «sagrament d’unitat» és així perquè és «poble sant aplegat i estructurat sota el guiatge dels bisbes».[26] La Lumen Gentium, alhora que recorda que el bisbe de Roma «és el perpetu i visible principi i fonament de la unitat tant dels bisbes com de la multitud dels fidels», diu que vosaltres sou «el principi visible i el fonament de la unitat en llurs Esglésies particulars formades a imatge de l’Església universal: en elles i a partir d’elles existeix l’Església catòlica un i única».[27]
Responent a les vostres peticions, prenc la ferma decisió de derogar totes les normes, instruccions, concessions i costums anteriors al present Motu Proprio, i de considerar els llibres litúrgics promulgats pels Sants Pontífexs Pau VI i Joan Pau II, en conformitat amb els decrets del Concili Vaticà II, com a única expressió de la lex orandi del Ritu Romà. Em reconforta en aquesta decisió el fet que, després del Concili de Trento, sant Pius V també va derogar tots els ritus que no podien presumir d’una antiguitat provada, establint un únic Missale Romanum per a tota l’Església llatina. Durant quatre segles, aquest Missale Romanum promulgat per sant Pius V va ser, doncs, la principal expressió de la lex orandi del Ritu Romà, complint una funció unificadora en l’Església. Sense cap ànim de contradir la dignitat i la grandesa d’aquest Ritu, els bisbes reunits en concili ecumènic van demanar la seva reforma; la seva intenció era evitar que els fidels «assisteixin com a estranys i muts espectadors a aquest misteri de fe, sinó que comprenent-lo bé per mitjà dels ritus i de les pregàries, participin en l’acció sagrada conscientment, plenament i activament».[28] Sant Pau VI, recordant que l’obra d’adaptació del Missal Romà ja havia estat iniciada per Pius XII, va declarar que la revisió del Missal Romà, realitzada a la llum de les fonts litúrgiques més antigues, tenia com a objectiu el de permetre a l’Església elevar, en la varietat de llengües, «una mateixa pregària» que expressés la seva unitat.[29] Tinc la intenció que aquesta unitat es restableixi a tota l’Església de ritu romà.
El Concili Vaticà II, al descriure la catolicitat del Poble de Déu, recorda que «dins de la comunió eclesial, existeixen legítimament les Esglésies particulars, que frueixen de tradicions pròpies, bo i deixant intacta la primacia de la Càtedra de Pere, la qual presideix tota l’assemblea de la caritat, tutela les legítimes varietats i al mateix temps vetlla perquè aquestes particularitats, ben lluny de perjudicar la unitat, més aviat l’afavoreixin».[30] Mentre, en l’exercici del meu ministeri al servei de la unitat, assumeixo la decisió de suspendre la facultat concedida pels meus Predecessors, us demano que compartiu amb mi aquesta càrrega com a forma de participació en la sol·licitud per tota l’Església. En el Motu Proprio he volgut afirmar que correspon al bisbe, com a moderador, promotor i guardià de la vida litúrgica en l’Església, de la que és principi d’unitat, regular les celebracions litúrgiques. Per tant, us correspon a vosaltres, com a Ordinaris locals, autoritzar en les vostres Esglésies l’ús del Missal Romà de 1962, aplicant les normes d’aquest Motu Proprio. Sobretot, us correspon treballar per tal que es retorni a una forma unitària de celebració, verificant cas per cas la realitat dels grups que celebren amb aquest Missale Romanum.
Les indicacions sobre la manera de procedir en les diòcesis venen dictades principalment per dos principis: d’una banda, preveure el bé dels qui estan arrelats en la forma de celebració anterior i necessiten temps per a tornar al Ritu Romà promulgat pels sants Pau VI i Joan Pau II; de l’altra, interrompre l’erecció de noves parròquies personals, vinculades més al desig i a la voluntat de preveres individuals que a la necessitat real del «sant Poble fidel de Déu». Al mateix temps, us demano que procureu que cada litúrgia se celebri amb decòrum i fidelitat als llibres litúrgics promulgats després del Concili Vaticà II, sense excentricitats que fàcilment degeneren en abusos. Que els seminaristes i els nous preveres siguin educats en aquesta fidelitat a les prescripcions del Missal i als llibres litúrgics, en els que es reflecteix la reforma litúrgica desitjada pel Concili Vaticà II.
Per a vosaltres invoco l’Esperit del Senyor Ressuscitat, perquè us faci forts i ferms en el servei del Poble que el Senyor us ha confiat, perquè a través de la vostra cura i vigilància expressi també la comunió en la unitat d’un únic Ritu, en el que es conserva la gran riquesa de la tradició litúrgica romana. Jo prego per vosaltres. Vosaltres pregueu per mi.
Francesc
_______________________________________________________________________________________________
[1] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució Dogmàtica sobre l’Església “Lumen Gentium“, 21 de novembre de 1964, n. 23: AAS 57 (1965) 27.
[2] Congregació per al Culte Diví , Carta als Presidents de les Conferències Episcopals “Quattuor abhinc annos”, 3 d’octubre de 1984: AAS 76 (1984) 1088-1089.
[3] Joan Pau II, Litt. Ap. Motu proprio datae “Ecclesia Dei“, 2 de juliol de 1988: AAS 80 (1998) 1495-1498.
[4] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 796.
[5] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 796.
[6] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 797.
[7] Benet XVI, Litt. Ap. Motu proprio datae “Summorum Pontificum“, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 779.
[8] Benet XVI, Litt. Ap. Motu proprio datae “Summorum Pontificum“, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 779.
[9] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 796.
[10] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 797.
[11] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 798.
[12] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 797-798.
[13] Benet XVI, Epistula Episcopos Catholicae Ecclesiae Ritus Romani, 7 de juliol de 2007: AAS 99 (2007) 796.
[14] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució dogmàtica sobre l’Església “Lumen Gentium“, 21 de novembre de 1964, n. 23: AAS 57 (1965) 27.
[15] Acta et Documenta Concilio OEcumenico Vaticano II Apparando, Serie I, Volumen II, 1960.
[16] Pius XII, Litt. Encyc. “Mediator Dei et hominum“, 20 de novembre de 1947: AAS 39 (1949) 521-595.
[17] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, números 1, 14: AAS 56 (1964) 97.104.
[18] Cf. Conc. Ecum. Vat. III, Constitució sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 3: AAS 56 (1964) 98.
[19] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 4: AAS 56 (1964) 98.
[20] Missale Romanum ex decreto Sacrosancti Oecumenici Concilii Vaticani II instauratum auctoritate Pauli PP. VI promulgatum, editio typica, 1970.
[21] Missale Romanum ex decreto Sacrosancti Oecumenici Concilii Vaticani II instauratum auctoritate Pauli PP. VI promulgatum Ioannis Pauli PP. II cura recognitum, editio typica altera, 1975; editio typica tertia, 2002; (reimpressio emendata, 2008).
[22] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 4: AAS 56 (1964) 98.
[23] 1Co 1, 12-13.
[24] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 26: AAS 56 (1964) 107.
[25] Cf. Conc. Ecum. Vat. II., Constitució Dogmàtica sobre l’Església “Lumen Gentium“, 21 de novembre de 1964, n. 14: AAS 57 (1965) 19.
[26] Cf. Conc. Ecum. Vat. II., Constitució sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 26: AAS 56 (1964) 100.
[27] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució Dogmàtica sobre l’Església “Lumen Gentium“, 21 de novembre de 1964, n. 23: AAS 57 (1965) 27.
[28] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució sobre la Sagrada Litúrgia “Sacrosanctum Concilium“, 4 de desembre de 1963, n. 48: AAS 56 (1964) 113.
[29] Pau VI, Constitució Apostòlica Missale Romanum (3 d’abril de 1969), AAS 61 (1969) 222.
[30] Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Constitució Dogmàtica sobre l’Església “Lumen Gentium“, 21 de novembre de 1964, n. 13: AAS 57 (1965) 18.
