Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquesta sèrie de catequesis hem recordat en diverses ocasions que la pregària és una de les característiques més evidents de la vida de Jesús: Jesús pregava, i pregava molt. Durant la seva missió, Jesús se submergeix en la pregària, perquè el diàleg amb el Pare és el nucli incandescent de tota la seva existència.
Els Evangelis testimonien que la pregària de Jesús es va fer encara més intensa i freqüent a l’hora de la seva passió i mort. Aquests fets culminants de la seva vida constitueixen el nucli central de la predicació cristiana: aquelles darreres hores viscudes per Jesús a Jerusalem són el cor de l’Evangeli no sols perquè a aquesta narració els evangelistes li reserven, en proporció, un espai més gran, sinó també perquè l’esdeveniment de la mort i resurrecció —com un llampec— dona llum sobre tota la resta de la història de Jesús. Ell no va ser un filantrop que es va carregar els sofriments i les malalties humanes: va ser i és molt més. En ell no hi ha només bondat: hi ha alguna cosa més, hi ha la salvació, i no una salvació episòdica —la que em salva d’una malaltia o d’un moment de desànim— sinó la salvació total, la messiànica, la que fa esperar en la victòria definitiva de la vida sobre la mort.
En els dies de la seva darrera Pasqua, trobem per tant Jesús plenament immers en la pregària.
Ell prega de manera dramàtica a l’hort de Getsemaní —ho hem escoltat— envaït d’una angoixa mortal. Malgrat això, però, Jesús, precisament en aquell moment, s’adreça a Déu anomenant-lo «Abbà», ‘Papa’ (cf. Mc 14,36). Aquesta paraula aramea —que era la llengua de Jesús— expressa intimitat, expressa confiança. Precisament quan sent la foscor que l’envolta, Jesús la travessa amb aquella petita paraula: Abbà, Papa.
Jesús prega també a la creu, envoltat de tenebres pel silenci de Déu. I, això no obstant, en els seus llavis sorgeix una vegada més la paraula «Pare». És la pregària més audaç, perquè a la creu Jesús és l’intercessor absolut: prega pels altres, prega per tots, també per aquells que el condemnen, sense que ningú, tret d’un pobre malfactor, es posi de la seva part. Tots estaven contra ell o indiferents, només aquell malfactor reconeix el poder. «Pare, perdona’ls que no saben el que fan» (Lc 23,34). Enmig del drama, en el dolor atroç de l’ànima i del cos, Jesús prega amb les paraules dels salms; amb els pobres del món, especialment amb els oblidats per tothom, pronuncia les paraules tràgiques del salm 22: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» (v. 2): Ell sentia l’abandó i pregava. A la creu es compleix el do del Pare, que ofereix l’amor, és a dir, es compleix la nostra salvació. I també, una vegada, l’anomena «Déu meu», «Pare, a les vostres mans poso el meu esperit»: és a dir, tot, tot és pregària, en les tres hores de la Creu.
Per tant, Jesús prega en les hores decisives de la passió i de la mort. I amb la resurrecció el Pare respondrà a la pregària. La pregària de Jesús és intensa, la pregària de Jesús és única i es converteix també en el model de la nostra pregària. Jesús ha pregat per tots, ha pregat també per mi, per cada un de vosaltres. Cada un de nosaltres pot dir: «Jesús, a la creu, ha pregat per mi.» Ha pregat. Jesús pot dir a cada un de nosaltres: «He pregat per tu, a l’últim Sopar i a l’arbre de la creu.» Fins i tot en el més dolorós dels nostres sofriments, mai no estem sols. La pregària de Jesús és amb nosaltres. «I ara, Pare, aquí, nosaltres que estem escoltant això, Jesús prega per nosaltres?» Sí, continua pregant perquè la seva paraula ens ajudi a tirar endavant. Hem de pregar i recordar que ell prega per nosaltres.
I això em sembla el més bonic de recordar. Aquesta és la darrera catequesi d’aquest cicle sobre la pregària: recordar la gràcia que nosaltres no sols preguem, sinó que, per dir-ho d’alguna manera, hem estat «pregats», ja som acollits en el diàleg de Jesús amb el Pare, en la comunió de l’Esperit Sant. Jesús prega per mi: cada un de nosaltres pot posar això en el cor, no ho hem d’oblidar. També en els pitjors moments. Som ja acollits en el diàleg de Jesús amb el Pare en la comunió de l’Esperit Sant. Hem estat estimats en Crist Jesús, i també a l’hora de la passió, mort i resurrecció tot ha estat ofert per nosaltres. I llavors, amb la pregària i amb la vida, només ens queda tenir valentia, esperança, i amb aquesta valentia i esperança sentir forta la pregària de Jesús i anar endavant: que la nostra vida sigui un donar glòria a Déu conscients que ell prega per mi al Pare, que Jesús prega per mi.
