Germans i germanes, bon dia!
Continuem l’explicació de la Carta de sant Pau als gàlates. Això no és res nou, aquesta explicació és cosa meva: això que estem estudiant és el que diu sant Pau en un conflicte molt seriós amb els gàlates. I és també Paraula de Déu, perquè ha entrat a la Bíblia. No són coses que algú s’inventa, no. És alguna cosa que es va esdevenir en aquella època i que pot repetir-se. I de fet hem vist que en la història s’ha repetit, això. Aquesta simplement és una catequesi sobre la Paraula de Déu expressada en la carta de Pau als gàlates, no és altra cosa. Cal tenir sempre present això. En les catequesis precedents hem vist com l’apòstol Pau mostra als primers cristians de la Galàcia el perill de deixar el camí que han començat a recórrer amb l’acolliment de l’Evangeli. De fet, el risc és caure en el formalisme, que és una de les temptacions que ens porta a la hipocresia, de la qual vam parlar la setmana passada. Caure en el formalisme i renegar de la nova dignitat que han rebut: la dignitat de redimits per Crist. El passatge que acabem d’escoltar dona inici a la segona part de la Carta. Fins aquí, Pau ha parlat de la seva vida i de la seva vocació: de com la gràcia de Déu ha transformat la seva existència, posant-la completament al servei de l’evangelització. En aquest punt, interpel·la directament els gàlates: els posa davant les decisions que han pres i la seva condició actual, que podria anul·lar l’experiència de gràcia viscuda.
I els termes amb què l’Apòstol es dirigeix als gàlates no són de cortesia: ho hem escoltat. A les altres Cartes és fàcil trobar l’expressió «germans» o «estimadíssims», aquí no. Perquè està enfadat. Diu de manera genèrica «gàlates» i en dues ocasions els anomena «insensats», però no és un terme de cortesia. Insensats, ingenus i moltes coses pot dir-los… No ho fa perquè no siguin intel·ligents, sinó perquè, gairebé sense adonar-se’n, corren el risc de perdre la fe en Crist que han acollit amb tant d’entusiasme. Són insensats perquè no s’adonen que el perill és perdre el tresor valuós, la bellesa de la novetat de Crist. La meravella i la tristesa de l’Apòstol són evidents. No sense amargor, ell provoca aquells cristians per a recordar-los el primer anunci que els va fer, amb el qual els va oferir la possibilitat d’adquirir una llibertat fins aquell moment inesperada.
L’Apòstol adreça als gàlates preguntes, en l’intent de sacsar les seves consciències: per això és tan fort. Es tracta d’interrogants retòrics, perquè els gàlates saben molt bé que la seva vinguda a la fe en Crist és fruit de la gràcia rebuda amb la predicació de l’Evangeli. Els porta a l’inici de la vocació cristiana. La paraula que havien escoltat de Pau es concentrava en l’amor de Déu, manifestant-se plenament en la mort i resurrecció de Jesús. Pau no podia trobar expressions més convincents que la que probablement els havia repetit diferents vegades en la seva predicació: «Ja no soc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La vida que ara visc en el cos, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Pau no volia saber altra cosa que Crist crucificat (cf. 1Co 2,2). Els gàlates han de mirar aquest moment sense deixar-se distreure per altres anuncis. En resum, l’intent de Pau és posar en un compromís els cristians perquè s’adonin del que hi ha en joc i no es deixin encantar per la veu de les sirenes que volen portar-los a una religiositat fonamentada únicament en l’observança escrupolosa de preceptes. Perquè ells, aquests nous predicadors que van arribar allí, a Galàcia, els van convèncer que havien d’anar cap enrere i agafar també els preceptes que s’observaven i que portaven a la perfecció abans de la vinguda de Crist, que és la gratuïtat de la salvació.
Els gàlates, per altra banda, comprenien molt bé a què feia referència l’Apòstol. Certament, havien fet experiència de l’acció de l’Esperit Sant en la comunitat com en les altres Esglésies, així també entre ells s’havia manifestat la caritat i altres diversos carismes. Posats en un compromís, necessàriament han de respondre que allò que han viscut era fruit de la novetat de l’Esperit. Per tant, al començament de la seva arribada a la fe, hi havia la iniciativa de Déu, no dels homes. L’Esperit Sant havia estat el protagonista de la seva experiència; posar-lo ara en segon pla per a donar la primacia a les pròpies obres —és a dir, el compliment dels preceptes de la Llei— seria d’insensats. La santedat ve de l’Esperit Sant i és la gratuïtat de la redempció de Jesús: això ens justifica.
D’aquesta manera, sant Pau ens convida també a nosaltres a reflexionar: Com vivim la fe? ¿Tenim l’amor de Crist crucificat i ressuscitat en el centre de la nostra vida quotidiana com a font de salvació, o ens conformem amb alguna formalitat religiosa per a tenir la consciència tranquil·la? Com vivim la fe, nosaltres? ¿Estem aferrats al tresor valuós, a la bellesa de la novetat de Crist, o ens estimem més alguna cosa que ens atrau un moment, però després ens deixa un buit a dins? ¿El que és efímer truca sovint a la porta de les nostres jornades, però és una trista il·lusió que ens fa caure en la superficialitat i impedeix discernir sobre què val la pena viure realment? Germans i germanes, per tant, mantinguem ferma la certesa que, també quan tinguem la temptació d’allunyar-nos, Déu continua atorgant els seus dons. Sempre en la història, també avui, passen coses que s’assemblen al que els va passar als gàlates. També avui alguns venen a insistir-nos una vegada i una altra: «No, la santedat està en aquests preceptes, en aquestes coses, heu de fer això i això», i ens proposen una religiositat rígida, la rigidesa que ens treu aquella llibertat en l’Esperit que ens dona la redempció de Crist. Estigueu atents davant la rigidesa que us proposen: estigueu atents. Perquè darrere de tota rigidesa hi ha alguna cosa lletja, no hi ha l’Esperit Sant. I per això, aquesta Carta ens ajudarà a no escoltar aquestes propostes una mica fonamentalistes que ens porten cap enrere en la nostra vida espiritual, i ens ajudarà a anar endavant en la vocació pasqual de Jesús. És allò que l’Apòstol reitera als gàlates recordant que el Pare és «el qui us concedeix l’Esperit i obra prodigis entre vosaltres» (3,5). Parla al present, no diu «el Pare us ha concedit l’Esperit amb abundància», capítol 3, verset 5, no: diu «us concedeix»; no diu «ha obrat», no: «obra» Perquè, malgrat totes les dificultats que nosaltres podem posar a les seves accions, també malgrat els nostres pecats, Déu no ens abandona, sinó que roman amb nosaltres amb el seu amor misericordiós. Déu sempre és a prop nostre amb la seva bondat. És com el pare que cada dia pujava al terrat per veure si tornava el fill: l’amor del Pare no es cansa de nosaltres. Demanem la saviesa d’adonar-nos sempre d’aquesta realitat i de fer fora els fonamentalistes que ens proposen una vida d’ascesi artificial, lluny de la resurrecció de Crist. L’ascesi és necessària, però l’ascesi sàvia, no artificial.
