Germans i germanes, bon dia!
En el nostre recorregut per a comprendre millor l’ensenyament de sant Pau, ens trobem avui amb un tema difícil però important, el de la justificació. Què és la justificació? Nosaltres, de pecadors, ens hem convertit en justos. Qui ens ha fet justos? Aquest procés de canvi és la justificació. Nosaltres, davant Déu, som justos. És cert, tenim els nostres pecats personals, però en la base som justos. Aquesta és la justificació. S’ha discutit molt sobre aquest argument per a trobar la interpretació més coherent amb el pensament de l’Apòstol i, com passa sovint, s’ha arribat també a contraposar les posicions. A la Carta als gàlates, com també en la Carta als romans, Pau insisteix en el fet que la justificació ve de la fe en Crist. «Però jo soc just perquè compleixo tots els manaments!» Sí, però d’aquí no et ve la justificació, et ve d’abans: algú t’ha justificat, algú t’ha fet just davant Déu. «Sí, però soc pecador!» Sí, ets just, però pecador, però en la base ets just. Qui t’ha fet just? Jesucrist. Aquesta és la justificació.
Què s’amaga rere la paraula «justificació» que és tan decisiva per a la fe? No és fàcil arribar a una definició exhaustiva, però en el conjunt del pensament de sant Pau es pot dir senzillament que la justificació és la conseqüència de la «iniciativa misericordiosa de Déu que atorga el perdó» (Catecisme de l’Església catòlica, n. 1990). I aquest és el nostre Déu, tan bo, misericordiós, pacient, ple de misericòrdia, que contínuament dona el perdó, contínuament. Ell perdona, i la justificació és Déu que perdona des de l’inici a cadascú, en Crist. La misericòrdia de Déu que ens dona el perdó. Déu, de fet, a través de la mort de Jesús —i això ho hem de subratllar: a través de la mort de Jesús— ha destruït el pecat i ens ha donat de manera definitiva el perdó i la salvació. Així, justificats, els pecadors són acollits per Déu i reconciliats amb ell. És com un retorn a la relació original entre el Creador i la criatura, abans que intervingués la desobediència del pecat. La justificació que Déu realitza, per tant, ens permet recuperar la innocència perduda amb el pecat. Com s’esdevé la justificació? Respondre aquesta pregunta equival a descobrir una altra novetat de l’ensenyament de sant Pau: que la justificació s’esdevé per gràcia. Només per gràcia: nosaltres hem estat justificats per pura gràcia. «Però jo no puc, com fan alguns, anar a un jutge i pagar perquè em doni justícia?» No, en això no es pot pagar, ha pagat un per tots nosaltres: Crist. I de Crist que ha mort per nosaltres ve aquella gràcia que el Pare dona a tots: la justificació s’esdevé per gràcia.
L’Apòstol sempre té present l’experiència que va canviar la seva vida: l’encontre amb Jesús ressuscitat en el camí a Damasc. Pau havia estat un home orgullós, religiós, zelós, convençut que en l’escrupolosa observança dels preceptes hi havia la justícia. Ara, però, ha estat conquerit per Crist, i la fe en ell l’ha transformat en el més profund, permetent-li descobrir una veritat fins ara amagada: no som nosaltres amb els nostres esforços que ens tornem justos, no: no som nosaltres; sinó que és Crist amb la seva gràcia qui ens fa justos. Llavors Pau, per a tenir una plena consciència del misteri de Jesús, està disposat a renunciar a tot allò en què abans era ric (cf. Fl 3,7), perquè ha descobert que només la gràcia de Déu l’ha salvat. Nosaltres hem estat justificats, hem estat salvats per pura gràcia, no pels nostres mèrits. I això ens dona una confiança gran. Som pecadors, sí; però anem pel camí de la via amb aquesta gràcia de Déu que ens justifica cada vegada que nosaltres demanem perdó. Però no justifica en aquell moment: som ja justificats, però ve a perdonar-nos una altra vegada.
La fe té per a l’Apòstol un valor global. Toca cada moment i cada aspecte de la vida del creient: des del baptisme fins a la partença d’aquest món, tot està impregnat de la fe en la mort i resurrecció de Jesús, que dona la salvació. La justificació per fe subratlla la prioritat de la gràcia, que Déu ofereix als qui creuen en el seu Fill sense cap distinció.
Per això no hem de concloure, per tant, que per a Pau la Llei mosaica ja no tingui valor; aquesta, de fet, roman com un do irrevocable de Déu, és —escriu l’Apòstol— «santa» (Rm 7,12). També per a la nostra vida espiritual és essencial complir els manaments, però tampoc en això no podem comptar les nostres forces: és fonamental la gràcia de Déu que rebem en Crist, aquella gràcia que ens ve de la justificació que ens ha donat Crist, que ja ha pagat per nosaltres. D’ell rebem aquell amor gratuït que ens permet, ensems, estimar de manera concreta.
En aquest context, està bé recordar també l’ensenyament que prové de l’apòstol Jaume, que escriu: «Adoneu-vos, per tant, que l’home és just per les obres, i no tan sols per la fe» —semblaria el contrari, però no és el contrari— «[…]. Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta» (Jm 2,24.26). La justificació, si no floreix amb les nostres obres, estarà allí, sota terra, com morta. Hi és, però nosaltres hem de realitzar-la amb les nostres obres. Així les paraules de Jaume integren l’ensenyament de Pau. Per a tots dos, per tant, la resposta de la fe exigeix ser actius en l’amor per Déu i en l’amor pel proïsme. Per què «actius en aquell amor»? Perquè aquell amor ens ha salvat a tots, ens ha justificat gratuïtament, de franc!
La justificació ens introdueix en la llarga història de la salvació, que mostra la justícia de Déu: malgrat les nostres continuades caigudes i les nostres insuficiències. Ell no s’ha resignat, sinó que ha volgut fer-nos justos i ho ha fet per gràcia, a través del do de Jesucrist, de la seva mort i resurrecció. Algunes vegades he dit quina és la manera d’actuar de Déu, quin és el seu estil, i ho he dit amb tres paraules: l’estil de Déu és la proximitat, compassió i tendresa. Sempre és a prop nostre, és compassiu i tendre. I la justificació és precisament la proximitat més gran de Déu amb nosaltres, homes i dones, la compassió més gran de Déu cap a nosaltres, homes i dones, la tendresa més gran del Pare. La justificació és aquest do de Crist, de la mort i resurrecció de Crist que ens fa lliures. «Però, pare, jo soc pecador, he robat.» Sí, però en la base ets just. Deixa que Crist faci aquella justificació. Nosaltres no som condemnats, en la base, no: som justos. Permeteu-me la paraula: som sants, en la base. Però després, amb la nostra obra ens convertim en pecadors. Però en la base som sants: deixem que la gràcia de Crist emergeixi i aquella justícia, aquella justificació ens doni la força d’anar endavant. Així, la llum de la fe ens permet reconèixer com n’és, d’infinita, la misericòrdia de Déu, la gràcia que obra pel nostre bé. Però la mateixa llum ens fa veure també la responsabilitat que se’ns ha encomanat per a col·laborar amb Déu en la seva obra de salvació. La força de la gràcia ha de combinar-se amb les nostres obres de misericòrdia, que som cridats a viure per a testimoniar com n’és, de gran, l’amor de Déu. Anem endavant amb aquesta confiança: tots hem estat justificats, som justos en Crist. Hem d’implementar aquesta justícia amb les nostres obres.
