Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Reprenem avui la nostra reflexió sobre la Carta als gàlates. En ella, sant Pau ha escrit paraules immortals sobre la llibertat cristiana. Què és la llibertat cristiana? Avui ens detindrem en aquest tema: la llibertat cristiana.
La llibertat és un tresor que s’aprecia realment només quan es perd. Per a molts de nosaltres, acostumats a viure en la llibertat, sovint apareix més com un dret adquirit que com un do i una herència per a custodiar. Quants malentesos entorn del tema de la llibertat, i quantes visions diferents s’han enfrontat al llarg dels segles!
En el cas dels gàlates, l’Apòstol no podia suportar que aquells cristians, després d’haver conegut i acollit la veritat de Crist, es deixessin atraure per propostes enganyoses, passant de la llibertat a l’esclavatge: de la presència alliberadora de Jesús a l’esclavatge del pecat, del legalisme, etc. També avui el legalisme és un problema nostre, de molts cristians que es refugien en el legalisme, en la casuística. Pau invita els cristians a restar ferms en la llibertat que han rebut amb el baptisme, sense deixar-se posar de nou sota «el jou de l’esclavatge» (Ga 5,1). Ell és justament zelós amb la llibertat. És conscient que alguns «falsos germans» —els anomena així— s’han infiltrat dins la comunitat per a «espiar la llibertat que tenim en Jesucrist i reduir-nos a l’esclavatge» (Ga 2,4), tornar enrere, i Pau això no pot tolerar-ho. Una predicació que impedís la llibertat en Crist mai no seria evangèlica: potser seria pelagiana o jansenista o alguna cosa així, però no evangèlica. Mai no es pot forçar en el nom de Jesús, no es pot fer a ningú esclau en nom de Jesús que ens fa lliures. La llibertat és un do que se’ns ha donat en el baptisme.
Però l’ensenyament de sant Pau sobre la llibertat és sobretot positiva. L’Apòstol proposa l’ensenyament de Jesús, que trobem també a l’Evangeli de Joan: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sou deixebles meus; coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures» (8,31-32). La crida, per tant, és sobretot a romandre en Jesús, font de la veritat que ens fa lliures. La llibertat cristiana es fonamenta damunt dos pilars fonamentals: primer, la gràcia del Senyor Jesús; segon, la veritat que Crist ens revela i que és ell mateix.
En primer lloc, és do del Senyor. La llibertat que els gàlates han rebut —i nosaltres com ells amb el baptisme— és fruit de la mort i resurrecció de Jesús. L’Apòstol concentra tota la seva predicació damunt Crist, que l’ha alliberat dels vincles amb la seva vida passada: només d’ell brollen els fruits de la vida nova d’acord amb l’Esperit. De fet, la llibertat més veritable, la de l’esclavatge del pecat, ha brollat de la creu de Crist. Som lliures de l’esclavatge del pecat per la creu de Crist. Precisament allí on Jesús s’ha deixat clavar, s’ha fet esclau, Déu ha posat la font de l’alliberament de l’home. Això no deixa de sorprendre’ns: que el lloc on som despullats de tota llibertat, és a dir, la mort, pugui convertir-se en font de la llibertat. Però aquest és el misteri de l’amor de Déu: no s’entén fàcilment, es viu. Jesús mateix ho havia anunciat quan va dir: «El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, soc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la» (Jn 10,17-18). Jesús porta a terme la seva plena llibertat en lliurar-se a la mort. Ell sap que només d’aquesta manera pot obtenir la vida per a tots.
Pau, ho sabem, havia experimentat en primera persona aquest misteri d’amor. Per això diu als gàlates, amb una expressió extremadament audaç: «Estic crucificat amb Crist» (Ga 2,19). En aquell acte de suprema unió amb el Senyor ell sap que ha rebut el do més gran de la seva vida: la llibertat. Damunt la Creu, de fet, ha clavat «totes les passions i tots els desigs terrenals» (5,24). Comprenem quanta fe animava l’Apòstol, com n’era, de gran, la seva intimitat amb Jesús, i mentre, per un costat, sentim que a nosaltres ens manca això, per un altre, el testimoniatge de l’Apòstol ens anima a anar endavant en aquesta vida lliure. El cristià és lliure, ha de ser lliure i està cridat a no tornar a ser esclau de preceptes, de coses rares.
El segon pilar de la llibertat és la veritat. També en aquest cas cal recordar que la veritat de la fe no és una teoria abstracta, sinó la realitat de Crist viu, que toca directament el sentit quotidià i general de la vida personal. Quanta gent hi ha que no ha estudiat, ni tan sols sap llegir ni escriure, però ha entès bé el missatge de Crist, té aquesta saviesa que els fa lliures. És la saviesa de Crist que ha entrat a través de l’Esperit Sant amb el baptisme. Quanta gent veiem que viu la vida de Crist més que no pas els gran teòlegs, per exemple, oferint un testimoniatge gran de la llibertat de l’Evangeli. La llibertat fa lliures en la mesura en què transforma la vida d’una persona i l’orienta cap al bé. Per a ser realment lliures necessitem no sols conèixer-nos a nosaltres mateixos, a nivell psicològic, sinó sobretot fer veritat en nosaltres mateixos, a un nivell més profund. I allí, en el cor, obrir-nos a la gràcia de Crist. La veritat no ens ha d’inquietar. Tornem a aquesta paraula tan cristiana: la inquietud. Per què? Perquè la inquietud és el senyal que l’Esperit Sant està treballant dins nostre, i la llibertat és una llibertat activa, suscitada per la gràcia de l’Esperit Sant. Per això dic que la llibertat ens ha d’inquietar, ens ha de plantejar contínuament preguntes, per tal que puguem anar sempre més al fons del que realment som. Descobrim d’aquesta manera que el de la veritat i la llibertat és un camí fatigós que dura tota la vida. És fatigós romandre lliure, és fatigós; però no és impossible. Ànim, anem endavant amb això, ens farà bé. És un camí en el qual ens guia i ens sosté l’Amor que ve de la Creu: l’Amor que ens revela la veritat i ens dona la llibertat. I aquest és el camí de la felicitat. La llibertat ens fa lliures, ens fa alegres, ens fa feliços.
