Paraules del Dr. David Jou, president de la Fundació Joan Maragall
Benvolguts, benvolgudes:
En aquest acte d’inauguració del curs 2021-2022 els voldria parlar de retrobaments, d’incerteses, d’activitats i de reflexions.
La Fundació Joan Maragall, com tantes altres entitats, empreses i persones, ha d’examinar les seves perspectives de supervivència, cosa que porta a fer balanç del servei que cadascú fa, a repensar les prioritats, a remodelar les activitats, a adaptar-se a les restriccions i oportunitats dels temps…. Tot això, certament problemàtic, ens fa sentir propers a tanta gent i a tantes il·lusions, trajectòries i projectes posats durament, traumàticament, dolorosament a prova. D’una manera o altra, tots plegats ens en sortirem, però no sabem ben bé com, canviant, adaptant-nos, buscant camins en un panorama nou, escoltant i interpretant els signes del temps, aprofitant oportunitats, corregint mancances, buscant col·laboracions, potenciant sinergies. És tota una feina personal i col·lectiva, que demana combinar l’atenció a la immediatesa de les circumstàncies pròpies i les perspectives solidàries de conjunt. Procurarem fer-ho. Volem continuar servint des de la vocació d’una Església en sortida, en diàleg amb agnòstics, amb ateus, amb creients d’altres religions, amb cristians d’altres opinions i confessions. Cal dir, en aquesta línia d’esforç per continuar, que aquest any ha suposat sacrificis econòmics importants per part del personal de la Fundació, del director de Qüestions, de l’editor i corrector de les publicacions; a tots ells, el nostre agraïment.
I això ens du a preguntes generals: què representa, avui i aquí, la cultura? Quin paper juga el pensament profund en una època superficial, la visió a llarg termini en un temps de pressa i d’incertesa? Quin paper juga la religió? Quines esperances dibuixa? Com pot contribuir l’Església a la societat en la seva dimensió social, espiritual i cultural, de forma viva, activa i crítica, enllà del políticament correcte però sense entrar en una agressivitat constant; aportant horitzons d’esperança versemblants i treballats, enllà de retòriques ben intencionades però ingènues, previsibles i ràpidament desmentides; com pot sorprendre amb novetats fent redescobrir, alhora, la riquesa de tradicions; com pot fer present el caliu d’emoció, d’expectació i de sorpresa davant del misteri?
Fa poc, em van comentar una imatge suggeridora proposada pel pensador Byung-Chul Han: deia que en la nostra època estem passat de ser “llauradors del pensament” a “caçadors d’informació”. La força de la imatge rau sobretot en el contrast entre llauradors i caçadors, entre pensament i informació, i en el suggeriment de retrocés que això suposa. Passar de caçadors i recol·lectors a ramaders i llauradors en el neolític va suposar un dels passos crucials en la història de la humanitat. Passar d’informació a pensament estructurat –teoria científica o saviesa filosòfica- és un pas crucial en la qualitat del coneixement. La primera imatge em va fer pensar en la paràbola del sembrador i també en uns versos de Mn Cinto Verdaguer: “Poeta i llaurador sóc/ i faig la feina tan neta,/ que llauro com un poeta/ i escric com un llaurador”.
A la Fundació ens agradar ser, tant com podem, llauradors del pensament: preparar la terra perquè aculli la llavor i l’ajudi a créixer i donar el cent per ú. Una llavor que ve més enllà de nosaltres, i un fruit que no és per a nosaltres, sinó per a compartir. Una feina que fa intervenir la raó, l’emoció, l’acció i el misteri. Un misteri que, en el cristianisme, fa pensar en la raó creadora, en l’emoció d’haver estat salvats i en l’acció de l’Esperit en la història.
Els podríem parlar de publicacions, de conferències, d’activitats en línia, de tallers de lectura i de reflexions internes, però massa detalls resultarien feixucs i farien perdre de vista les motivacions essencials de la Fundació, és a dir, la presència actualitzada i dinàmica del pensament cristià. Ens trobem en un context molt competitiu. Les activitats culturals s’han ampliat arreu: centres cívics, museus, biblioteques, llibreries i aules de gent gran ofereixen una gran diversitat d’iniciatives, però en molt poques d’elles hi ha presència explícita cristiana adreçada als no creients, als curiosos de l’espiritualitat però distants de la pràctica religiosa. Per això, estem convençuts que la tasca de la Fundació no és redundant, i té un paper que li és propi.
Podeu recuperar la sessió inaugural en aquest vídeo:
Les llibertats i els drets en temps de pandèmica. Article al Qüestions 270
El tema de la conferència de Begoña Román, «Les llibertats i els drets en temps de pandèmia: reflexions des de l’ètica», està recollit d’una manera més extensa i aprofundida en el seu article publicat al número 270 Cartografia de l’essencial, de la revista Qüestions.
Les llibertats i els drets en temps de pandèmia: reflexions des de l’ètica
Font: Fundació Joan Maragall
