Data: 31 d’octubre de 2021
Els dos primers dies del mes de novembre, la celebració de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts ens porten a recordar d’una manera especial a tantes persones que han passat per les nostres vides i que ja no estan entre nosaltres: pares, germans i altres familiars; amics i companys amb els quals hem compartit moments significatius; persones que ens han ajudat en moments delicats; creients que han sigut model i estímul de fe en el nostre caminar com a cristians. Aquest record ens mou a visitar els cementeris on reposen les seues despulles, com a signe de veneració i respecte. Per als creients, el seu record ha d’estar impregnat d’un sentiment d’agraïment a Déu i, per tant, ha de transformar-se en oració, en Paraula d’amor a Ell, perquè a través d’ells hem conegut el seu amor i, en molts casos, gràcies a ells, que han sembrat la llavor de la fe en els nostres cors, l’hem conegut.
El record i oració no tenen com a finalitat alimentar el dolor, sinó ajudar-nos a créixer en la fe en la resurrecció i en l’esperança en la Vida Eterna. L’experiència de la mort és l’horitzó de la vida de tot ésser humà. És com un enemic que està davant nostre, que és més fort que nosaltres i de qui no podem escapar. Tots l’haurem d’afrontar, encara que no sapiguem com ni quan. I no li trobarem una explicació racional. El Concili Vaticà II afirma amb contundència: “Tota imaginació fracassa davant la mort”. No obstant això, la fe ens obre una finestra a l’esperança. Qui ha conegut l’amor de Déu i ha cregut en eixe amor no dubta de la seua voluntat de salvació per a tots els homes, ni de la seua misericòrdia. Sabem que si Déu ens ha donat aquesta vida és perquè ens vol donar una millor; que és un Pare bo que no abandona als seus fills; que sap veure allò de bo que hi ha en el cor de cadascun d’ells; que és clement i misericordiós, lent a la ira i ric en pietat i misericòrdia. Per això, confiem que els nostres germans, que als nostres ulls han mort, viuen ja per a Déu.
“Si hem posat la nostra Esperança en Crist només en aquesta vida, som els més desgraciats de tots els homes” (1Co 15, 19). La Vida Eterna no és un premi de consolació. Per a un cristià és la vertadera meta de la vida temporal, allò pel què ha d’esforçar-se i lluitar. Per això els cristians, que apreciem i agraïm la bellesa de la vida present i els dons que Déu ens regala cada dia, no podem ser egoistes; no volem tancar els ulls davant el sofriment de tantes persones víctimes d’injustícies, que tenen la sensació que aquesta vida no mereix ser viscuda, i ens comprometem a alleujar els seus dolors i sofriments; i no ens hem d’aferrar amb desesperació a aquesta vida, perquè sabem que hi ha una altra millor. El testimoniatge dels màrtirs és un model d’esperança per a tots.
I aquesta esperança té un fonament: la nostra fe en Crist, el primer sofrent i el primer ressuscitat. Ell va beure i va fer seu el calze del dolor de tota la humanitat i ens mostra la grandesa de la glòria a la qual Déu ens crida. Recordem als nostres germans de tal manera que la fe ens porte a veure’ls units a Crist.
