Data: 7 de novembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, des de fa molts anys les nostres Esglésies malden per aconseguir un finançament adequat i solidari. No ens hem pas adormit, però convé, malgrat les dificultats, anar fent camí. Si volem una Església lliure i que hi aparegui de lliure, convé que en la seva acció pastoral pugui ser lliure de lligams econòmics que la condicionin excessivament. En aquest sentit, han de ser els mateixos cristians els qui l’han de finançar, tot essent conscients de les possibilitats que realment tenim i deixant enrere altres projectes més ostentosos i d’altres èpoques. Dic això en relació amb la seva acció pastoral, perquè, pel que es refereix a altres accions que pugui dur a terme, com poden ser culturals, socials o d’esplai, té els mateixos drets que tenen altres institucions que promouen objectius semblants. En aquest punt, convé tenir present la conservació del patrimoni, que —al capdavall— esdevé un patrimoni comú dels nostres pobles i es troba íntimament unit a la cultura i a les tradicions del nostre país. Davant una església romànica o gòtica, o qualsevol altre monument eclesial declarat d’interès local o nacional i que l’Església ha anat conservant amb fidelitat fins al dia d’avui, aquesta té dret que, en la mesura del possible, les institucions civils s’interessin i promoguin la conservació d’aquest llegat.
Però, malgrat tot, l’Església ha de ser lliure de traves econòmiques en la seva acció pastoral. Recordo que en els meus primers anys d’exercici del ministeri sacerdotal, va venir a passar uns dies a Girona Mons. Hélder Câmara (1909-1999), arquebisbe d’Olinda i Recife, al Brasil. En una de les conferències que va fer aquells dies, explicava les experiències dels seus primers anys de capellà i deia que hi hagué una època en què semblava que una de les missions de l’Església era mantenir l’ordre social establert, per això es posava de la banda del conservadorisme. Això li guanyà el favor de les persones ben situades socialment i econòmica, que veien en ella una garantia de conservació dels seus interessos. Però, mentrestant, una massa nombrosa de creients s’allunyava de l’Església i se la mirava amb recel, si no amb aversió, per quedar-se massa lligada als poderosos.
Tanmateix, per tal de predicar amb credibilitat la Bona Notícia de Jesús, l’Església ha de ser lliure. No pot tenir altre lligam que l’Evangeli de Jesús i aquelles veus que en l’Evangeli reclamen la presència de Jesús. L’Església és patrimoni dels senzills, d’aquells a qui el Pare revela el seu Regne. Per tant, encara que això pugui costar de dir, l’Església no ha de ser mantinguda pels qui ho tenen tot segur, sinó pels qui se saben peregrins. L’experiència ens diu que en tots els anys que portem de la campanya de Germanor, no són precisament els poderosos, sinó el poble —el poble sant de Déu—, qui ha comprès millor que l’Església ha de ser lliure. «Som el que tu ens ajudes a ser. Amb tu som una gran família», resa el lema de Germanor, recordant que tots —com una família— estem en aquest projecte comú. Déu contempla complagut aquells que, havent descobert el «tresor amagat» de l’Evangeli, ajuden de debò a aquells que treballen per fer-lo conèixer.
Ben vostre,
