Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 21 de novembre, el darrer de l’any litúrgic, l’Església celebra la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, instituïda pel papa Pius XI l’any 1925, en la qual es convida a posar la mirada en la reialesa de Crist sobre tot el món, i en el seu regnat de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, amor i pau.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, així com del cant en la litúrgia i de l’informe “Estudi de la realitat social en temps de pandèmia a Lleida”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que amb la “solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món, s’acaba l’any litúrgic, que ha estat centrat en l’Evangeli segons sant Marc” i que diumenge vinent iniciem el temps d’Advent. Afirma que la mansuetud de Crist és present en “la lectura de l’Evangeli segons sant Joan d’aquest diumenge (Jn 18,33b-37)”, quan “Jesucrist, humiliat i lliurat a la voluntat de Pilat, que pot disposar de la seva vida i de la seva mort, proclama la seva condició de rei”, una reialesa fonamentada en la veritat de Déu, que és amor. Expressa que “la veritat que Jesús ve a testimoniar fins a la Creu és la veritat del Déu Trinitat: la del Pare que ha lliurat el Fill per la salvació del món, en l’amor de l’Esperit Sant” i que “així ha estimat Déu el món, com havia dit Jesús en la seva trobada nocturna amb el distingit jueu Nicodem”. Recorda que “tres circumstàncies acompanyen aquest diumenge”: “la celebració de la XXXVI Jornada Mundial de la Joventut, (JMJ 2021) a totes les Esglésies locals”, “la fase diocesana del Sínode que el Sant Pare ha convocat per a tota l’Església” i el fet que “diumenge vinent iniciem el darrer objectiu del nostre Pla Pastoral: el discerniment”, un nou eix que “ens ajudarà a escoltar l’Esperit i a ser fidels a la missió que Déu ens ha encomanat”. Finalment, demana que “no ens aturem”, que “seguim endavant” i que “acollim la llavor del Regne de Déu i treballem perquè continuï donant fruit abundant”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en el final de l’any litúrgic, agraïm que setmana rere setmana hàgim pogut anar celebrant el misteri de la Vida Nova que Jesucrist Ressuscitat ens regala per pura gràcia”. Afirma que “Jesús està ben viu, i continua apassionant, continua essent “testimoni de la veritat” (Jo 18,37)”. Expressa que “quan les paraules del Senyor, els seus grans manaments, les paràboles, la seva desconcertant petjada històrica són presentades amb vivesa a infants i joves, a qui encara no el coneix, continuen captant, atraient i fent canviar la vida, donant-li sentit”. Demana que “quan en el moment actual del nostre món i de la nostra cultura, hi ha tanta buidor de valors veritables, tant de sofriment, soledat i desesperació, tantes persones i famílies trencades, amb manca de treball decent, amb precarietats, cerquem el Crist, el Rei de Bondat, el Crucificat, imatge de la misericòrdia de Déu i ajudem perquè les persones que tractem se li confiïn, li parlin, el vulguin conèixer”. Recorda que “Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles” (He 13,8)” i diu que “proclamar avui aquest missatge, amb el nostre testimoniatge, de nou és una aportació transformadora, necessària” i que “anunciar-ho humilment ha de ser el compromís més profund de la festa de Crist Rei” perquè “Jesucrist, el Rei de l’univers, no està inactiu sinó que és el primer i el més interessat que l’amor, la justícia i la pau, distintius del Regne, es vagin obrint pas, amb força”. Finalment, prega que “en temps de Sínode, demanem a l’Esperit Sant la gràcia de fer germinar «en nosaltres i en l’Església, amb força, la llavor del Regne de Déu perquè esdevingui gran, doni refugi a moltíssima gent i doni fruits de santedat.»”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que deia que “el “nosaltres”, que som l’Església havia de comptar amb persones que són a la porta, a l’atri, al lloc on hi podem dialogar”, però reconeix que “arribarà el dia en què Déu serà tot en tots” i expressa que “avui podem veure i celebrar aquest dia en el marc de la litúrgia”, ja que “tenim el goig de contemplar el punt final de la història”. Constata que “davant pandèmies, crisis ecològiques, conflictes polítics i econòmics, accions violentes, fracàs d’humanismes, alguns senten que la nostra història no pot acabar bé” i que “tanmateix, uns altres, potser la majoria, amb una fe cega en el progrés, continuen creient que la humanitat serà capaç de refer-se i solucionar tots els problemes”. Afirma que “per als cristians no es tracta d’optimisme o pessimisme, de tenir pensaments negatius o positius”, sinó que “per a nosaltres és una convicció ferma de fe: el final serà Jesucrist”. Recorda que “la celebració es diu “de Crist Rei de l’univers”” i que “en la Creu van clavar un cartell en actitud de burla: “el Rei dels jueus””, un cartell que avui no trauríem perquè proclama “una gran veritat” i “dues veritats fonamentals”: “Que Crist vindrà, no com a fracassat i derrotat, mort en la Creu, sinó com a victoriós, vencedor de tot mal i tota mort” i que “Ell ha penetrat la nostra història de sofriment i de mort, omplint-la de sentit, de llum, salvant-la des de dins”. Manifesta que “per a nosaltres, el seu Regne significa la plenitud, la màxima felicitat, el compliment de tots els anhels de la humanitat” i que “el seu Regne no arribarà a cadascun, si no és desitjat, buscat i acollit”. Finalment, diu que “de moment som en el llindar” i que “quan Déu vulgui, farem el pas endavant, perquè Ell ens rebi i, amb tota la creació, gaudim de la seva glòria”.
El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, diu que “la festa de Crist Rei ens invita a fixar la mirada en la persona de Jesucrist”. Afirma que “els cristians som deixebles de Crist”, que “per a nosaltres la relació amb Crist és quelcom essencial” i que “no s’entén un cristià sense relacionar-se amb la seva persona, perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat (Col 2,9), i perquè d’ell brolla la salvació i la vida, la llibertat i la santedat, la veritat i l’amor”. Explica que la reialesa de Crist s’ha d’entendre “des de la seva persona i missió que, per a ell, són indestriables”, que davant de Ponç Pilat “Jesús confessa la seva reialesa”, però que “a l’instant afirma la seva missió, unida a la seva persona: La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món”. Manifesta que “refermar la nostra relació amb Jesús és una necessitat d’amor sempre imprescindible per a ser autèntics deixebles seus” i que “en tot moment, hem de refermar la nostra opció per Crist, basada en el tu a tu de la pregària personal, tant individual com comunitària”. Destaca que “nosaltres hem d’anar polint en el nostre cor l’opció per Crist, únic Rei i Senyor a qui servim” i que “en ell, i solament en ell, tenim la veritat de l’amor, que fa possible que estimem de debò, més enllà dels nostres egoismes, que ens duen a la soledat i al buit interior”. Finalment, diu que “aquesta recerca de Crist és la conversió incessant al Déu de l’Evangeli, que aboca irremissiblement a retrobar sense treva en l’Església la veritat del do de Déu, que no és altre que el mateix Crist, testimoni de la veritat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que en la solemnitat de Jesucrist Rei de l’Univers “escoltem en l’Evangeli de l’Eucaristia dominical l’interrogatori de Pilat a Jesús en el context de la passió”, quan “Jesús confessa la seua reialesa, però aclareix” que “no vol que el seu regne es confongui amb els d’aquest món, perquè no es defensa amb els mitjans que utilitzen els poders terrenals” i “afirma que la seua missió règia consisteix a donar testimoniatge de la veritat”. Diu que “la reacció de Pilat davant aquesta confessió tan sorprenent és d’escepticisme: «I què és la veritat?»”. Constata que “vivim immersos en un ambient cultural en el qual el relativisme ha penetrat profundament en la consciència de moltes persones”, que “d’una banda, s’ha generalitzat una actitud escèptica davant la possibilitat de conèixer la veritat” i que “trobem també sentiments de prevenció i rebuig enfront d’ella”. Remarca que “Jesús es defineix com a «testimoni» de la veritat”, que “la manera de realitzar aquesta missió exclou qualsevol recurs a la força, ni tan sols per defensar-se a si mateix” i que “el seu testimoniatge el consumarà en la Passió, en la qual Ell mateix acceptarà el sofriment per la veritat i ens revelarà l’essència del testimoniatge cristià de la fe”. Expressa que l’autèntic testimoni “renuncia totalment a la violència de qualsevol tipus que fa patir als altres per la veritat” i que “ha d’estar disposat a patir i, si fora necessari, a donar la vida per ella”. Finalment, diu que “aquesta cerca humil de la veritat i el testimoniatge, viscuts evangèlicament, són avui més necessaris que mai”, que “només la cerca humil de la veritat és el camí per a l’autèntica llibertat”, que “veritat, justícia i bondat són inseparables” i que “únicament la veritat ens porta a conèixer i aconseguir allò que és bo per a la humanitat”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, recorda que “aquest diumenge és el darrer de l’any segons la litúrgia de l’Església, perquè el proper diumenge comença el temps d’Advent, que significa l’inici d’un nou any per a les celebracions eclesials” i que “en aquest darrer diumenge també celebrem la festa de Crist Rei de l’univers”, que “equival a dir «Crist és el Senyor»”. Expressa que “per entendre bé la festa i que ens ajudi a valorar l’any litúrgic viscut, cal canviar de diccionari i fer servir el de Jesús de Natzaret”. Afirma que “tots tenim clar que Jesús no presentava ni l’aspecte ni el tarannà ni les aspiracions que tots entenem que corresponen a un rei, tal com coneixem per la història humana”, però que “malgrat això, Jesús respon: «Soc rei»”. Expressa que per a Jesús, “ser rei és ser testimoni de la veritat” i que “la seva contundent afirmació ens demana recordar expressions evangèliques que manifesten per què ha vingut i què fa: el Fill de l’home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida. No ha vingut a condemnar, sinó a cercar i a salvar el que estava perdut. Ha vingut per vèncer la mort, morint”. Considera que “és des d’aquesta «veritat» que podem també fer balanç de l’any que hem viscut” i ens convida a preguntar-nos “què n’hem fet, d’aquest any”, si “hem servit sincerament els qui fan camí de vida amb nosaltres”, si “hem estat fàcils a judicar, a condemnar, i no ens hem esforçat per oferir ajuda”, si “hem procurat acollir la Vida que ens ofereix Jesucrist celebrant l’Eucaristia i després ajudant les persones a viure”… Finalment, diu que “en el diccionari de Jesús, regnar és estimar i servir fins a la darrera gota de sang i fins l’últim sospir de vida” i es pregunta si “ho ha estat en el nostre”.
L’administrador diocesà de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “avui se´ns presenta Jesucrist glorificat, Rei i Senyor de la història”, però que “Crist no és un rei qualsevol”, ja que el seu regne “no és aquest món”, “no és un regne d’honors, de riqueses, de poders i de dignitats com ho entén el món”, sinó que “és un regne d’amor, de justícia, de gràcia i de pau; un regne que està molt per sobre de les ambicions humanes; un regne que posseirem plenament a l’altra vida, però que ja s’ha iniciat des d’ara”. Expressa que “per això Ell, Jesucrist, es va encarnar, és a dir, es va rebaixar fent-se home com nosaltres” i que “la seva corona és una corona d’espines i el seu tron, la creu”. Manifesta que “contemplem Jesús davant Pilat, poc abans de ser condemnat a mort i penjat a la creu”, que “apareix el Crist Home en tota la seva majestat i grandesa, com prefigurant ja la seva divinitat” i que “el mateix Pilat el proclama rei després dels assots i la coronació d’espines”. Recorda que “en la pregària del Parenostre diem “Vingui a nosaltres el vostre Regne””, que “el seu Regne és Ell mateix que ve a nosaltres” i que “és Crist que ha triomfat i vol regnar en nosaltres i en el món”. Finalment, diu que “la festa d’avui, Crist Rei, significa que Ell és Senyor de l’univers, de nosaltres mateixos, de tot” i que “per això, quan demanem que vingui el seu Regne és per fer-lo present en el món, encara que això depèn també de nosaltres, que el deixem ser el nostre Senyor, i fer-lo ser així Rei per a tots”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “el dia 22 de novembre, s’escau la festa de santa Cecília, patrona de la música”. Afirma que “en tota la història cristiana, l’Església ha tingut i té una gran estima pel cant”, que “el cant té una força de comunicació que no posseeixen les altres arts” i que “quan és l’hora d’escollir els cants per a la litúrgia, convé seleccionar aquells que pel text i per la melodia contribueixen a agermanar els esperits i eleven a la pregària”. Explica que “el cant en la litúrgia no és per omplir els silencis, sinó que té una funció cultual” i que “no hi ha cap participació més solemne i agradable en les celebracions litúrgiques que una assemblea compacta que expressa la seva fe i la seva pietat per mitjà del cant”. Afirma que “el cant il·lumina la Paraula i ajuda a interioritzar-la”, que “el cant pren tota la persona i la introdueix en l’ànima de l’assemblea i crea unitat”, que “el cant ens ajuda a ser sincers i oberts al Senyor” i que “el cant fa que la pregària continuï fora del temple i es faci popular”. Expressa que “convé seleccionar els cants de la litúrgia i renovar-los periòdicament”, ja que “la rutina perjudica el culte”. Comenta que “en la reflexió sinodal que se’ns demana al llarg d’aquest curs, pot ser un bon moment per a revisar, reflexionar o renovar el desenvolupament del cant litúrgic a cada parròquia o comunitat”. Finalment, diu que “un poble que canta és un poble viu i que manté l’esperança” i ens anima a no deixar de cantar.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, comunica que “les entitats sociocaritatives de l’Església catòlica que estan agrupades en la Xarxa d’ajuda als més desfavorits han publicat un informe titulat Estudi de la realitat social en temps de pandèmia a Lleida”, un document “d’obligada lectura per observar la realitat, per analitzar la seva actuació i per intentar millorar l’atenció en les diferents activitats que es proposen per al futur”. Reconeix que l’informe “suposa una resposta clara i senzilla a la pregunta que moltes vegades surt a les nostres converses i a les notícies i tertúlies de molts mitjans de comunicació: Què fa l’Església davant dels drames socials i les tragèdies naturals?”. Diu que l’informe “comença amb una breu introducció on s’explica la motivació inicial de la seva redacció”, que “descriu la metodologia emprada i hi afegeix la relació de totes les institucions amb la seva activitat específica” i que informa “del destí de l’aportació econòmica del Fons de solidaritat creat per la diòcesi per ajudar una mica els damnificats per la pandèmia”. Afirma que “hi ha una primera constatació referida a les famílies i a la població en general”, que “tracta el tema de la distribució d’aliments, en relata el funcionament actual i fa unes propostes a les diferents administracions per facilitar una major integració social i un clar reconeixement a la seva dignitat personal” i que fa referència a la realitat de “les persones sense llar i la cruesa amb la qual viuen molts germans nostres”, així com a “les persones amb problemes de salut i a l’atenció escolar a la infància i joventut”. Finalment, diu que l’informe “acaba amb una anàlisi de les dades i unes conclusions que es converteixen, al mateix temps, en unes propostes que ens comprometen a tots i, d’una manera especial, als cristians i a les nostres comunitats”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi: