Benvolguts germans i germanes, bon dia!
El 8 de desembre de 1870, el beat Pius IX va proclamar sant Josep patró de l’Església universal. Ara, 150 anys després d’aquell esdeveniment, estem vivint un any especial dedicat a sant Josep, i a la carta apostòlica Patris corde he recollit algunes reflexions sobre la seva figura. Mai abans com avui, en aquest temps marcat per una crisi global amb diferents components, pot servir-nos de suport, consol i guia. Per això he decidit dedicar-li una sèrie de catequesis, que espero que ens ajudin a deixar-nos il·luminar pel seu exemple i testimoniatge. Durant algunes setmanes parlarem de sant Josep.
A la Bíblia hi ha més de deu personatges que porten el nom de Josep. El més importants d’ells és el fill de Jacob i Raquel, que, a través de diferents peripècies, va passar de ser un esclau a convertir-se en la segona persona més important d’Egipte després del faraó (cf. Gn 37-50). El nom Josep en hebreu significa ‘que Déu acreixi’, ‘que Déu faci créixer’. És un desig, una benedicció fonamentada en la confiança en la providència i referida especialment a la fecunditat i al creixement dels fills. De fet, precisament aquest nom ens revela un aspecte essencial de la personalitat de Josep de Natzaret. Ell és un home ple de fe en la seva providència: creu en la providència de Déu, té fe en la providència de Déu. Cada una de les seves accions, tal i com es relata a l’Evangeli, està dictada per la certesa que Déu «fa créixer», que Déu «augmenta», que Déu «afegeix», és a dir, que Déu disposa la continuació del seu pla de salvació. I en això, Josep de Natzaret s’assembla molt a Josep d’Egipte.
També les principals referències geogràfiques que es refereixen a Josep: Betlem i Natzaret, assumeixen un paper important en la comprensió de la seva figura.
A l’Antic Testament la ciutat de Betlem s’anomena amb el nom de Beth Lehem, és a dir, ‘casa del pa’, o també Efratà, per la tribu que es va assentar allí. En àrab, en canvi, el nom significa ‘casa de la carn’, probablement pel gran nombre de ramats d’ovelles i cabres presents a la zona. De fet, no és casualitat que, quan va néixer Jesús, els pastors fossin els primers testimonis de l’esdeveniment (cf. Lc 2,8-20). A la llum del relat de Jesús, aquestes al·lusions al pa i a la carn remeten al misteri de l’Eucaristia: Jesús és el pa viu que ha baixat del cel» (Jn 6,51). Ell mateix dirà: «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna» (Jn 6,54).
Betlem surt diverses vegades a la Bíblia, ja al llibre del Gènesi. Betlem també està vinculada a la història de Rut i Noemí, explicada en el petit però meravellós Llibre de Rut. Rut va tenir un fill anomenat Obed, que va tenir Jesè, el pare del rei David. I va ser de la línia de David d’on va provenir Josep, el pare legal de Jesús. El profeta Miquees va predir grans coses sobre Betlem: « I tu, Betlem Efrata, ets petita per a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel» (Mi 5,1). L’evangelista Mateu reprendrà aquesta profecia i la vincularà a la història de Jesús com el seu evident compliment.
De fet, el Fill de Déu no va elegir Jerusalem com a lloc de la seva encarnació, sinó Betlem i Natzaret, dos pobles perifèrics, allunyats del clamor de les notícies i del poder del temps. Però Jerusalem era la ciutat estimada pel Senyor (cf. Is 62,1-12), la «ciutat santa» (Dn 9,24), escollida per Déu per a habitar-la (cf. Za 8,3; Sl 132,13). Aquí, en efecte, hi vivien els mestres de la Llei, els escribes i fariseus, els summes sacerdots i els ancians del poble (cf. Lc 2,46; Mt 15,1; Mc 3,22; Jn 1,19; Mt 26,3).
Per això l’elecció de Betlem i Natzaret ens diu que la perifèria i la marginalitat són predilectes de Déu. Jesús no neix a Jerusalem amb tota la cort… no: neix en una perifèria i va passar la vida, fins als 30 anys, en aquella perifèria, treballant com a fuster, com Josep. Per a Jesús, les perifèries i les marginalitats són predilectes. No prendre’s seriosament aquesta realitat equival a no prendre’s seriosament l’Evangeli i l’obra de Déu, que continua manifestant-se a les perifèries geogràfiques i existencials. El Senyor actua sempre d’amagat a les perifèries, també a la nostra ànima, a les perifèries de l’anima, dels sentiments, potser sentiments dels quals ens avergonyim; però el Senyor és allí per a ajudar-nos a anar endavant. El Senyor continua manifestant-se a les perifèries, tant a les geogràfiques, com a les existencials. En particular, Jesús va a la recerca dels pecadors, entra a les seves cases, els parla, els crida a la conversió. I també se’l reprèn per allò: «Mira aquest Mestre» —diuen les doctors de la Llei— «mira aquest Mestre: menja amb els pecadors, s’embruta, va a buscar aquells que no han fet el mal però l’han sofert: els malalts, els famolencs, els pobres, els últims.» Sempre Jesús va cap a les perifèries. I això ens ha de donar molta confiança, perquè el Senyor coneix les perifèries del nostre cor, les perifèries de la nostra ànima, les perifèries de la nostra societat, de la nostra ciutat, de la nostra família, és a dir, aquella part una mica fosca que no deixem veure, potser per vergonya.
Sota aquest aspecte, la societat d’aquella època no és gaire diferent de la nostra. També avui hi ha un centre i una perifèria. I l’Església sap que està cridada a anunciar la bona nova a partir de les perifèries. Josep, que és un fuster de Natzaret i que confia en el pla de Déu per a la seva jove promesa i per a ell mateix, recorda a l’Església que ha de fixar la mirada en allò que el món ignora deliberadament. Avui Josep ens ensenya això: a no mirar tant les coses que el món lloa, a mirar els angles, a mirar les ombres, a mirar les perifèries, allò que el mon no vol. Ens recorda a cada un de nosaltres que hem de donar importància a allò que altres descarten. En aquest sentit, és un veritable mestre de l’essencial: ens recorda que allò realment valuós no crida la nostra atenció, sinó que requereix un discerniment pacient per a ser descobert i valorat. Descobrir allò que val. Demanem-li que intercedeixi perquè tota l’Església recuperi aquesta mirada, aquesta capacitat de discernir i aquesta capacitat d’avaluar l’essencial. Tornem a començar des de Betlem, tornem a començar des de Natzaret.
Voldria avui enviar un missatge a tots els homes i dones que viuen a les perifèries geogràfiques més oblidades del món o que viuen situacions de marginalitat existencial. Que puguin trobar en sant Josep el testimoni i el protector al qual mirar. A ell podem adreçar-nos amb aquesta oració, oració «feta a casa», però que ha sortit del cor:
Sant Josep,
tu sempre t’has fiat de Déu,
i has pres les teves decisions
guiat per la seva providència,
ensenya’ns a no comptar tant en els nostres projectes,
sinó en el seu pla d’amor.
Tu que vens de les perifèries,
ajuda’ns a convertir la nostra mirada
i a no preferir allò que el món descarta i posa als marges.
Conforta el qui se sent sol
i sosté el qui treballa en silenci
per a defensar la vida i la dignitat humana. Amén.
