Data: 12 de desembre de 2021
Quan ens fixem en l’expectació profunda que hi ha en l’Advent, no cal dir que aquest és una crida a moure’s, a canviar mirant cap al futur esperat.
Parlàvem que el primer pas d’aquest moviment és adonar-se del mal real i, per tant, de la necessitat de salvació. Per això cal escoltar la veu profètica. Aquesta veu és la del profeta que ressona en l’Advent, Joan Baptista. El seu missatge és com un bisturí en mans del cirurgià, de vegades tan necessari com temut. Posa al descobert el mal, denuncia, talla, “com una destral disposada a tallar el que està malalt o mort”. Cal escoltar-lo i obeir-lo amb bon tarannà.
Déu, en la seva sàvia pedagogia, va preveure una altra veu que també ressona en l’Advent: la veu cantaire de María. Per a nosaltres és encara més potent que la del Baptista. Perquè el moviment, el canvi, que espera Déu de nosaltres no sols s’assoleix mitjançant la denúncia, sinó també, sobretot, mitjançant la seducció del bé i l’alegria de la lloança.
Maria també és autèntica profeta. Perquè en realitat, la profecia no és solament denúncia, sinó també anunci joiós. Així, la visió del bé promès, a més de l’alegria que ens produeix, ens porta a moure’ns i caminar.
Maria, com a bona jueva, va descobrir el bé seductor de Déu en el passat del poble d’Israel, en la seva pròpia vida passada i en el seu present (com ara en el seu embaràs). En assumir-lo per la fe, va preveure el futur plena d’esperança. En aquest sentit resulta molt interessant meditar l’ús dels temps verbals en el Magníficat de Maria:
– Avui proclama la meva ànima la grandesa de Déu… s’alegra el meu esperit. Fa proeses amb el seu braç, dispersa els superbs, exalça els humils.
– En la meva vida m’ha omplert de béns… Ha mirat la humilitat de la seva serventa… Es recordà de la seva Aliança a favor d’Abraham…
– Em felicitaran totes les generacions…
Una bona meditació del Magníficat pot ser una excel·lent base per a pregar i viure l’Advent. Sobretot per a experimentar l’alegria de l’esperança cristiana. “Perquè m’has estimat i m’estimes, espero confiada que demà em continuaràs estimant”.
És més, “espero que em continuaràs estimant, com m’has estimat, amb el mateix amor, amb les teves formes i al teu estil”. I aquest és l’ànima de l’esperança de l’Advent. Perquè no n’hi ha prou amb dir que durant l’Advent recuperem l’esperança. Hi ha moltes classes d’esperança… Hi ha les que asseguren un futur ple d’èxits, fruit de les nostres bones capacitats i bones gestions… L’esperança que és pròpia de l’Advent, l’esperança que canta Maria en el Magníficat, no és sinó la confiança en la continuïtat de l’amor fidel de Déu. El futur que esperava a Maria no podria qualificar-se de “reeixit”, segons el que entenem per “reeixir” (com per exemple el que desitja generalment una mare per al seu fill).
Si entréssim en el cor de Maria, descobriríem que ella representa l’autèntica expectació. Segurament, ella no podria preveure detalladament quin seria el seu futur. El del seu Fill romania sota la sospita de conflictes i sofriments. Així mateix seria el seu, segons la profecia de l’ancià Simeó. En això consisteix la veritable expectació: esperar abandonant-se a les mans de Déu, passi el que passi, amb la ferma convicció que la història és a les seves mans.
