Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem el nostre camí de reflexió sobre la figura de sant Josep. Avui voldria aprofundir en el seu ser «just» i «casat amb Maria», i donar així un missatge a tots els nuvis, també als noucasats. Moltes històries relacionades amb Josep omplen els passatges dels evangelis apòcrifs, és a dir, no canònics, que han influït també en l’art i a diferents llocs de culte. Aquests escrits no són a la Bíblia —són històries que la pietat cristiana feia en aquella època— i responen al desig d’omplir els buits narratius dels Evangelis canònics, els que són a la Bíblia, els quals ens donen tot el que és essencial per a la fe i la vida cristiana.
L’evangelista Mateu. Això és important: què diu l’Evangeli sobre Josep? No què diuen aquells evangelis apòcrifs, que no són una cosa lletja o dolenta; són bonics, però no són la Paraula de Déu. En canvi, els Evangelis que hi ha a la Bíblia són la Paraula de Déu. Entre aquests trobem l’evangelista Mateu, que defineix Josep com un home «just». Escoltem el seu passatge: «Jesús, el Messies, va ser engendrat d’aquesta manera: Maria, la seva mare, estava compromesa en matrimoni amb Josep i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l’acord matrimonial» (1,18-19). Perquè els promesos, quan la promesa no era fidel o es quedava embarassada, havien de denunciar-la! I les dones en aquella època eren lapidades. Però Josep era just. Diu: «No, això no ho faré. Em quedaré callat.»
Per a comprendre el comportament de Josep en relació amb Maria, és útil recordar els costums matrimonials de l’antic Israel. El matrimoni comprenia dues fases molt definides. La primera era com un nuviatge oficial, que comportava ja una situació nova: en particular la dona, que vivia encara a la casa paterna durant un any, era considerada de fet «dona» del promès espòs. Encara no vivien junts, però era com si en fos l’esposa. El segon fet era el trasllat de l’esposa de la casa paterna a la casa de l’espòs. Això s’esdevenia amb una processó festiva que completava el matrimoni. I les amigues de l’esposa l’acompanyaven. Partint d’aquests costums, el fet que «abans de viure junts es trobés en estat» exposava Maria a l’acusació d’adulteri. I aquesta culpa, segons la Llei antiga, havia de ser castigada amb la lapidació (cf. Dt 22,20-21). Malgrat això, en la praxi jueva posterior es va consolidar una interpretació més moderada que imposava només l’acte de repudi, amb conseqüències civils i penals per a la dona, però no la lapidació.
L’Evangeli diu que Josep era «just» precisament pel fet d’estar subjecte a la llei com tot home piadós israelita. Però dins seu l’amor per Maria i la confiança que té en ella li suggereixen una manera per a salvar l’observança de la llei i l’honor de l’esposa: decideix repudiar-la en secret, sense fer soroll, sense sotmetre-la a la humiliació pública. Escull el camí de la discreció, sense judici ni venjança. Quanta santedat hi ha en Josep! Nosaltres, que només cal que tinguem una notícia una mica escandalosa sobre algú i ens falta temps per a fer safareig! Josep, però, resta callat.
Però afegeix de seguida l’evangelista Mateu: «Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: “Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (1,20-21). Intervé en el discerniment de Josep la veu de Déu que, a través d’un somni, li desvetlla un significat més gran de la seva mateixa justícia. I com n’és, d’important, per a cada un de nosaltres, conrear una vida justa i al mateix temps sentir-nos sempre necessitats de l’ajuda de Déu! Per a poder ampliar els nostres horitzons i considerar les circumstàncies de la vida des d’un punt de vista diferent, més ampli. Sovint ens sentim presoners del que ens ha passat: «Mira què m’ha passat!», i restem presoners d’aquella cosa dolenta que ens ha passat, però precisament davant algunes circumstàncies de la vida que ens semblen inicialment dramàtiques s’hi amaga una Providència que amb el temps agafa forma i il·lumina de significat també el dolor que ens ha colpit. La temptació és tancar-nos en aquell dolor, en aquell pensament de les males coses que ens passen. I això no ens fa bé. Això porta a la tristesa i a l’amargor. El cor amarg és molt lleig.
Voldria que ens aturéssim a reflexionar sobre un detall d’aquesta història narrada per l’Evangeli i que molt sovint descuidem. Maria i Josep són dos nuvis que probablement han estat planejant en somnis i expectatives la seva vida i el seu futur. Déu sembla entrar com un imprevist en la seva història i, encara que amb un esforç inicial, ambdós obren de bat a bat el cor a la realitat que es posa davant d’ells.
Benvolguts germans i germanes, molt sovint la nostra vida no és com l’havíem imaginat. Sobretot, en les relacions d’amor, d’afecte, ens costa passar de la lògica de l’enamorament a la de l’amor madur. I s’ha de passar de l’enamorament a l’amor madur. Vosaltres, noucasats, penseu-hi bé, en això. La primera fase sempre està marcada per un cert encant, que ens fa viure immersos en un imaginari que sovint no es correspon amb la realitat dels fets. Però precisament quan l’enamorament amb les seves expectatives sembla acabar-se, allí pot començar l’amor veritable. Estimar de fet no és pretendre que l’altre o la vida es correspongui amb la nostra imaginació; significa més aviat elegir amb plena llibertat agafar la responsabilitat de la vida així com se’ns ofereix. És per això que Josep ens dona una lliçó important, elegeix Maria «amb els ulls oberts». I podem dir que amb tots els riscos. Penseu que a l’Evangeli de Joan els doctors de la llei fan aquest retret a Jesús: «Nosaltres no som pas bastards», en referència a la prostitució, perquè aquests sabien que Maria s’havia quedat embarassada i volien embrutar la mare de Jesús. Per a mi és el passatge més brut, més demoníac de l’Evangeli. I el risc de Josep ens dona aquesta lliçó: agafa la vida com ve. Déu ha intervingut allí? Doncs l’agafo. I Josep fa el que li havia ordenat l’Àngel del Senyor: de fet, diu l’Evangeli: «Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa. No hi havia tingut relacions conjugals quan ella tingué el fill. I Josep li va posar el nom de Jesús» (Mt 1,24-25). Els nuvis cristians són cridats a testimoniar un amor així, que tingui la valentia de passar de les lògiques de l’enamorament a les de l’amor madur. I aquesta és una elecció exigent que, en comptes d’empresonar la vida, pot fortificar l’amor per tal que sigui durador davant les proves del temps. L’amor d’una parella va endavant en la vida i madura cada dia. L’amor del nuviatge és una mica —permeteu-me la paraula—, una mica romàntic. Vosaltres ho heu viscut tot, però després comença l’amor madur, de cada dia, el treball, els nens que arriben. I a vegades el romanticisme desapareix una mica. Però no hi ha amor? Sí, però amor madur. «Però, sabeu, pare, nosaltres a vegades ens barallem.» «Això passa des del temps d’Adam i Eva fins avui: que els esposos es barallin és el nostre pa de cada dia.» «Però no ens podem barallar?» «Si que podeu.» «I, pare, a vegades ens aixequem la veu.» «Això passa.» «I també a vegades ens tirem els plats pel cap.» «Passa.» Però què s’ha de fer perquè no es malmeti la vida del matrimoni? Escolteu-ho bé: «No heu d’acabar mai el dia sense haver fet les paus. Ens hem barallat, jo t’he dit paraulotes, Déu meu, t’he dit coses lletges. Però ara acaba la jornada: he de fer les paus. Sabeu per què? Perquè la guerra freda l’endemà és molt perillosa. No deixeu que l’endemà comenci amb una guerra. Per això s’han de fer les paus abans d’anar al llit. Recordeu-ho sempre: mai heu d’acabar el dia sense fer les paus. I això us ajudarà en la vida matrimonial. Aquest recorregut de l’enamorament a l’amor madur és una elecció exigent, però hem d’anar per aquest camí.
I també aquesta vegada concloem amb una pregària a sant Josep.
Sant Josep,
tu que has estimat Maria amb llibertat,
i has elegit renunciar al teu imaginari per a fer espai a la realitat,
ajuda’ns a cada un de nosaltres a deixar-nos sorprendre per Déu
i a acollir la vida no com un imprevist del qual ens hàgim de defensar,
sinó com un misteri que amaga el secret de l’alegria veritable.
Obtingues per a tots els nuvis cristians l’alegria i la radicalitat,
però conservant sempre la consciència
que només la misericòrdia i el perdó fan possible l’amor. Amén.
