Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Del 10 al 15 de gener, els bisbes de Catalunya realitzaran la Visita “ad limina Apostolorum”, la visita que tots els bisbes catòlics han de fer, cada cinc anys, a Roma. Aquesta visita comprèn la peregrinació a les tombes dels apòstols Pere i Pau com a expressió de comunió eclesial i la trobada amb el Papa com a successor de sant Pere. Inclou també informar sobre la situació de l’Església a la diòcesi que cada bisbe té encomanada, així com la celebració de l’Eucaristia a les quatre Basíliques Romanes majors i reunions amb els següents Dicasteris de la Cúria romana: la Congregació per als Bisbes, Doctrina de la Fe, Clergat, Instituts de Vida Consagrada, Educació Catòlica, Culte Diví, Laics, Nova Evangelització, Família i Vida, Promoció per al Desenvolupament Humà Els bisbes mantindran també reunions en els següents dicasteris de la cúria romana: per als Bisbes, Doctrina de la Fe, Clergat, Instituts de Vida Consagrada, Educació Catòlica, Culte Diví, Laics, Nova Evangelització, Família i Vida, Promoció per al Desenvolupament Humà
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la visita “ad limina Apostolorum”, així com del discerniment espiritual, de la vida cristiana sostenible, de la fe cristiana i Catalunya, de manifestar reconeixement i gratitud al Senyor, de la il·lusió del cristià i dels regals del Senyor.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, parla de la visita ad limina. Diu que “al llarg de la setmana, hi haurà temps per tractar temes i problemes diversos que atenyen el present i el futur immediat de la nostra Església”, però que, a més, “tindrem una audiència amb el papa Francesc”. Afirma que “la Visita «ad limina» no és una visita a títol personal”, sinó que “a més de fer-la conjuntament amb els altres bisbes de la província eclesiàstica o del territori, el bisbe sobretot va a Roma en profit de la diòcesi com a cap de l’Església particular que regeix”. Expressa que a la tomba dels sants Apòstols pregarà especialment “per l’Església que peregrina a Tarragona, perquè sapiguem viure amb convicció i amb joia l’Evangeli que ells predicaren i pel qual van morir” i que “en l’audiència amb el Sant Pare parlaré de vosaltres, de les proves presents i dels signes d’esperança, dels joves i no tan joves que malden per acostar-se a Crist…”. Destaca que “el ministeri de Pere i dels seus successors és una gràcia de Déu a l’Església”. Manifesta que “el Sant Pare serà sempre signe de contradicció”, que “quan defensa la vida o la família a totes passades, posa de mal humor a uns; quan parla de justícia social o afirma que convenen actituds de misericòrdia davant la fragilitat en comptes d’una pastoral més rígida que no doni lloc a confusions, aleshores incomoda a altres” i considera que “el ministeri de Pere és anunciar i defensar la fe en el Senyor Jesús, plagui o no plagui”. Finalment, diu que “sempre, però d’una manera especial durant aquesta setmana, us demano que mantingueu ben viva la comunió amb el vostre bisbe i amb el Papa, d’acord amb la pregària eucarística de la Missa: «Enfortiu en la fe i en la caritat la vostra Església que encara peregrina a la terra, juntament amb el vostre servent, el Papa, i amb el vostre bisbe»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que “el Codi de Dret Canònic mana que “cada cinc anys el Bisbe diocesà ha de presentar al Romà Pontífex una relació sobre la situació de la seva Diòcesi, segons el model determinat per la Seu Apostòlica i en el temps per ella establert” (c. 399,1)”, i que “en els mesos posteriors a la presentació d’aquest informe quinquennal, “que el Bisbe diocesà vagi a Roma per venerar els sepulcres dels Sants Apòstols Pere i Pau, i es presenti al Romà Pontífex””. Expressa que “la visita no només afecta el Bisbe diocesà o els seus col·laboradors més immediats, sinó que cada Bisbe va a l’encontre del Sant Pare, amb la seva Església diocesana, per refermar els vincles de la comunió eclesial, de l’amor mutu i de la unitat per a la missió evangelitzadora”, tot per “millor servir la fe catòlica de l’Església i la caritat de tot el Cos de Crist, ja que “el Col·legi Apostòlic, en tant que composat de molts, expressa la varietat i universalitat del Poble de Déu; i en tant que agrupat sota un sol Cap, la unitat del ramat de Crist” (LG 22)”. Finalment, ens demana que en els propers dies intensifiquem la nostra pregària per la persona del Sant Pare Francesc i pel seu ministeri d’unitat en la comunió, i també que encomanem tots els Bisbes de Catalunya i de la resta d’Espanya, “perquè aquesta Visita sigui un esdeveniment de gràcia per a la nostra Diòcesi d’Urgell i per a les altres Esglésies diocesanes germanes, i així, renovats per l’Esperit Sant, puguem dur a terme la missió encomanada pel Senyor de ser els seus testimonis, amb coratge, esperança i alegria”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, ofereix una breu informació sobre per què es fa, com es fa i com es prepara la visita «ad limina apostolorum», “perquè és també «la vostra visita»”. Recorda que “aquesta visita està establerta per fer-la cada cinc anys”, però que aquesta vegada hauran passat més anys des de la darrera (el 2014), a causa de la pandèmia viscuda. Comunica que “l’informe que cal enviar prèviament per ser repartit també a les comissions de la Santa Seu ha d’incloure les dades del bisbe, la situació religiosa i moral del bisbat, el nombre de catòlics, de preveres, diaques i religiosos/es, els moviments d’apostolat, l’economia, les dades sociològiques i de totes aquelles altres característiques que ajudin a conèixer millor la nostra diòcesi”. Afirma que “aquestes visites són, alhora, una manifestació de la comunió entre els bisbes i el bisbe de Roma, és a dir, entre les Esglésies locals (diòcesis) i l’Església de Roma, i un mitjà per refermar aquesta comunió”. Destaca que “aquesta visita és una ocasió per remarcar la importància i identitat de cada diòcesi, del seu rostre, de les seves fortaleses, de les seves debilitats i dels seus grans reptes”. Finalment, expressa als fidels de la diòcesi de Girona que compta amb la seva pregària.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “acabem d’iniciar un nou any”, que “els inicis sempre són un bon moment per proposar-nos grans fites” i que “fixar-nos fites és bo i saludable”, però que “un dels riscos és imposar-se massa reptes i objectius”. Recorda que durant els seus anys de ministeri, algunes persones que acompanyava espiritualment li preguntaven: “¿Quins objectius he de proposar-me per a aquest any que comença?” i que ell els convidava a “replantejar aquesta pregunta amb una altra: Déu meu, ¿què consideres important que treballi?”. Es pregunta si realment “podem descobrir quina és la voluntat de Déu per a cadascun de nosaltres en aquest moment de la vida” i respon que sí i que “és aquí on comença el preciós camí del discerniment espiritual, que és precisament l’objectiu del nostre pla pastoral per a aquest curs”. Afirma que “el discerniment és un art que ens permet aprendre a escoltar Déu, que ens parla enmig d’aquest canvi d’època en què vivim”, que “ens podem proposar moltes fites”, però que “no podem obviar una meta indispensable: entrar a la vida eterna. Una vida eterna que pot començar ara i aquí”. Expressa que “la vida eterna és la gran fita que ens ofereix Jesús i que, per tant, ens ha d’ajudar a determinar els objectius, les prioritats, l’ordre de valors i el programa que orienti la nostra vida”. Ens pregunta “¿quina és la vostra fita per a aquest any? ¿I per a la resta de la vida?” i ens convida a preguntar-nos “¿què he de canviar i què estic disposat a arriscar en aquest intent d’arribar a la fita?”. Finalment, ens desitja “bon any” i expressa que “Déu us beneeixi, us acompanyi i us doni la seva Pau”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “un article en l’últim número de la revista “Religión y Escuela”, titulat “La perspectiva de la sostenibilidad”, pot il·luminar la vivència que ens convé aquests primers dies de l’any nou” perquè “la seva intuïció és aplicable a tots els àmbits de la vida quan la mirada es projecta des del present cap al futur”. Afirma que “qualifiquem de “sostenible” una realitat que comença ara, però que garanteix la durabilitat per al futur” i que “també és transcendental en qualsevol àmbit de la vida, especialment de la vida dels cristians, que portem tan endins l’experiència del temps i de la història”; però es pregunta “com podem assegurar el futur de la nostra fe?” i “com actuar avui perquè la vida cristiana sigui sostenible?”. Expressa que “les circumstàncies actuals que envolten la vida de la nostra fe, en el context europeu occidental, provoquen en molts una seriosa preocupació pel futur” i que “per a afrontar el repte de la sostenibilitat de l’obra, sovint es fa ús de la construcció d’estructures externes que avui garanteixen la seva continuïtat, com ara una bona normativa, institucions centralitzades i intermèdies”, però que “aquests remeis, fins i tot sent una ajuda, no garanteixen la sostenibilitat”. Recorda que “sostenibilitat, per a sant Joan, significa en boca de Jesús, “manteniu-vos en la fe, manteniu-vos en el meu amor”, “manteniu-vos units a mi” (Jn 15,4)”. Finalment, diu que “la sostenibilitat de la vida cristiana té a veure amb la vida de l’Esperit”, que no podem assegurar en el futur la vida de l’Esperit, que és absolutament lliure, però que “comptem amb l’ensenyament i la promesa de Jesús” i que “Ell és el fonament segur i ferm” i “damunt seu construïm”.
El bisbe de Vic i administrador apostòlic de Solsona, Romà Casanova, titula la seva glossa amb una frase, «Catalunya serà cristiana o no serà», que “s’atribueix al venerable Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, el qual, a finals del segle XIX i a principis del XX, fou un preclar defensor de la identitat del poble català amb fortes arrels cristianes”. Afirma que Torras i Bages “en la seva obra La Tradició Catalana, posa la família com a realitat fonamental per a mantenir el que li és propi a aquest poble i a la seva identitat”, que “per a Torras i Bages, Catalunya tenia en la fe catòlica la seva essència més pregona” i que “fe cristiana i Catalunya eren inseparables per a ell”. Reconeix que més de cent anys després de la mort del patriarca de Catalunya “la fe cristiana catòlica que era majoritària, encara que es manté viva en molts, està en clar retrocés” i que “Catalunya va deixant de ser cristiana, encara que no pot negar les seves arrels”. Admet que no sap si “Catalunya en un futur proper o llunyà es podrà dir cristiana”, però que sí que sap que “la fe cristiana, com a opció del cor, restarà en molts i que l’Església es mantindrà sempre al servei d’aquest poble”. Ens convida a preguntar-nos “si de veritat estimem la nostra terra”, si pensem que la família és fonamental. Recorda que “l’índex de natalitat entre nosaltres, en aquest moment, és dels més baixos d’Europa” i es pregunta “com podem somiar un futur per al nostre poble, sense els fills que l’asseguren”. Finalment, diu que “el futur d’un poble passa per la reconstrucció de les famílies i de la seva «fecunditat tant moral com física que naturalment posseeix»”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “amb la solemnitat de l’Epifania del Senyor i la festa del Baptisme de Jesús al Jordà acaba el temps litúrgic de Nadal” i que “en el relat de l’arribada dels Mags a la casa en la qual van trobar al Xiquet amb Maria la seua mare, sant Mateu ens narra quina va ser la reacció d’aquests personatges: «es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seues arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra» (Mt 2,11)”. Expressa que “en el Xiquet van trobar al Déu a qui buscaven, van reconèixer la seua grandesa adorant-lo i van manifestar la seua gratitud oferint-li regals”. Reconeix que “possiblement en la nostra vivència de la fe s’ha enfosquit la consciència que, com a criatures que som, tenim una obligació essencial envers Déu: el deure de prestar-li l’homenatge del nostre reconeixement i de la nostra gratitud” i que “avui hem perdut el sentit de l’adoració”. Admet que “el desig d’una major autenticitat ha conduït a molts a prescindir de qualsevol norma o llei en la pràctica religiosa” i que “es viu una oposició entre l’amor a Déu i els deures envers Ell, entre sentiment i llei”, “es pensa que una religió que té unes normes no condueix a viure un autèntic amor a Déu”. Manifesta que “la virtut de la religió, que ens recorda els deures que en justícia tenim envers Déu, és la que ens porta a tindre una relació correcta amb Ell i la que ens indica el vertader camí per a créixer en la seua amistat”. Finalment, diu que “qui de veritat estima Déu, en l’oració pensa primer en Ell i s’oblida de si mateix” i que “qui de veritat viu d’aquesta manera la seua relació amb Ell troba la seua alegria en el compliment de la seua llei”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “la paraula il·lusió és segurament la més repetida en aquests últims dies del temps de Nadal”, que “en una de les accepcions del terme il·lusió, es diu que és l’alegria, l’entusiasme que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable” i que “en sentit negatiu es parla també d’un error de percepció sobre una cosa o sobre un esdeveniment que arriba a confondre aparença amb realitat”, però que “nosaltres ens quedem amb la primera accepció perquè respon millor a la reflexió que intentem transmetre”. Expressa que “la gamma de les il·lusions és molt extensa” i que “són mil petites coses que omplen el cor humà i, a vegades, no deixen lloc per a altres assumptes de major transcendència”. Manifesta que “tenim la il·lusió de sortir millors d’aquesta pandèmia que ens assota i que serem més forts al final d’aquest procés”, que “ens prediquem la solidaritat, l’augment de la recollida i distribució d’aliments”, que “hem compartit les joguines sobrants a les nostres cases amb altres famílies necessitades…” i que “tot això ens ha fet més feliços, perquè hem participat en gran part en allò que anunciava la vinguda de Jesucrist”. Es pregunta com a creient si la seva fe ha sortit més enfortida després de la vivència de Nadal. Si la seva esperança és més segura i si la seva caritat és més constant cap a tots els que l’envolten, així com si manifesta alegria per haver viscut una profunda experiència del naixement del Senyor. Considera que “reflexionar ens pot servir per situar en un lloc adequat la nostra il·lusió fonamental que comporta coherència, alegria en la seva realització i compromís esperançat en la millora del nostre món”. Finalment, diu que “demanaria que tots els cristians, jo el primer, poséssim la nostra il·lusió en complir els ensenyaments de Jesús”.
L’administrador diocesà i bisbe electe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “en aquests dies els infants de les nostres famílies gaudeixen dels regals que els han portat els Mags d’Orient”, que “són dies de trobades familiars, de veure persones que potser, per la pandèmia que encara ens acompanya, fa temps que no vèiem” i que “ho hem de viure amb agraïment i joia, actituds pròpies del cristià en aquest temps de Nadal”, però que “encara que no rebéssim cap regal de Reis, Déu ens ha fet el més gran, el seu Fill”. Recorda que “aquest passat dijous celebràvem la solemnitat de “l’Epifania del Senyor”” i que diumenge que ve, “últim diumenge del temps de Nadal i frontissa amb el temps durant l’any que reprenem, celebrem el Baptisme del Senyor”. Afirma que “els evangelis d’aquests dies ens relaten les manifestacions de la divinitat de Jesús” i que descobrim que “en pocs dies se’ns presenten tres “epifanies” o manifestacions de la glòria del Senyor: la fe dels gentils (dels quals són figura els mags o savis d’Orient), el baptisme al Jordà i les noces de Canà”. Finalment, ens convida, en aquest diumenge del Baptisme del Senyor, a preguntar-nos “quins aspectes de la nostra vida podem oferir i dedicar al Senyor” i “què hauríem d’apartar de la nostra rutina que ens separa del Senyor” i expressa que “segur que els passatges que hem contemplat aquests dies en les celebracions del Nadal ens ajudaran a il·luminar la nostra pregària per descobrir què vol el Senyor”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
