La Santa Seu va fer públic, en la solemnitat de l’Epifania del Senyor, el missatge del papa Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions 2022, que aquest any se celebra el 23 d’octubre per a «com sempre» recordar que «l’Església és missionera per naturalesa».
«Us farà testimonis meus» (Ac 1,8) és el lema que es proposa per aquesta Jornada.
Oferim a continuació la traducció al català del missatge del Sant Pare Francesc per a la Jornada Mundial de les Missions 2022.
MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC
PER A LA JORNADA MUNDIAL DE LES MISSIONS 2022
«Us farà testimonis meus» (Ac 1,8)
Benvolguts germans i germanes,
Aquestes paraules pertanyen a l’últim diàleg que Jesús ressuscitat va tenir amb els seus deixebles abans d’ascendir al cel, tal i com es descriu als Fets dels Apòstols: «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra» (1,8). Aquest és també el tema de la Jornada Mundial de les Missions 2022, que com sempre ens ajuda a viure el fet que l’Església és missionera per naturalesa. Aquest any, ens ofereix l’ocasió de commemorar algunes dates rellevants per a la vida i la missió de l’Església: la fundació fa 400 anys de la Congregació de Propaganda Fide —avui, per a l’Evangelització dels Pobles— i de l’Obra de la Propagació de la Fe, fa 200 anys, que, juntament amb l’Obra de la Santa Infància i a l’Obra de Sant Pere Apòstol, obtingueren fa 100 anys el reconeixement de “Pontifícies”.
Aturem-nos en aquestes tres expressions claus que resumeixen els tres fonaments de la vida i de la missió dels deixebles: «Us farà testimonis meus», «fins a l’extrem de la terra» i «quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força».
- «Us farà testimonis meus» – La crida de tots els cristians a donar testimoni de Crist
Aquest és el punt central, el cor de l’ensenyament de Jesús als deixebles en vista de la seva missió al món. Tots els deixebles seran testimonis de Jesús gràcies a l’Esperit Sant que rebran: seran constituïts així per gràcia. On sigui que vagin, allà on siguin. Tal com Crist és el primer enviat, és a dir missioner del Pare (cf. Jn 20,21) i, com a tal, el seu “testimoni fidel” (cf. Ap 1,5), de la mateixa manera cada cristià està cridat a ser missioner i testimoni de Crist. I l’Església, comunitat dels deixebles de Crist, no té cap altra missió sinó la d’evangelitzar el món donant testimoni de Crist. La identitat de l’Església és evangelitzar.
Una lectura de conjunt més detallada ens aclareix alguns aspectes sempre actuals de la missió confiada per Crist als deixebles: «Us farà testimonis meus». La forma plural destaca el caràcter comunitari-eclesial de la crida missionera dels deixebles. Tot batejat està cridat a la missió en l’Església i sota el mandat d’Església. La missió per tant es realitza de manera conjunta, no individualment, en comunió amb la comunitat eclesial i no per pròpia iniciativa. I si hi ha algú que en una situació molt particular porta endavant la missió evangelitzadora sol, ell la realitza i haurà de realitzar-la sempre en comunió amb l’Església que l’ha enviat. Com ensenyava sant Pau VI a l’Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, document que aprecio molt: «Evangelitzar no és per a ningú un acte individual i aïllat, sinó profundament eclesial. Quan el més humil predicador, catequista o Pastor, en el lloc més apartat, predica l’Evangeli, reuneix la seva petita comunitat o administra un sagrament, fins i tot quan es troba sol, exerceix un acte d’Església i el seu gest s’enllaça mitjançant relacions institucionals certament, però també mitjançant vincles invisibles i arrels amagades de l’ordre de la gràcia, a l’activitat evangelitzadora de tota l’Església» (n. 60). En efecte, no és casual que el Senyor Jesús hagi enviat els seus deixebles en missió de dos en dos; el testimoni que els cristians donen de Crist té un caràcter sobretot comunitari. Per això la presència d’una comunitat, fins i tot petita, per a portar endavant la missió té una importància essencial.
En segon lloc, als deixebles se’ls demana viure la seva vida personal en clau de missió. Jesús els envia al món no només per a realitzar la missió, sinó també i sobretot per a viure la missió que se’ls confia; no només per a donar testimoni, sinó també i sobretot per a ser els seus testimonis. Com diu l’apòstol Pau amb paraules molt commovedores: «Sempre portem en el nostre cos els senyals de la mort de Jesús, perquè també en el nostre cos es manifesti la seva vida» (2 Co 4,10). L’essència de la missió és donar testimoni de Crist, és a dir, de la seva vida, passió, mort i resurrecció, per amor al Pare i a la humanitat. No és casual que els Apòstols hagin buscat el substitut de Judes entre aquells que, com ells, van ser “testimonis de la resurrecció” (cf. Ac 1,22). És Crist, Crist ressuscitat, a qui hem de testimoniar i la vida del qual hem de compartir. Els missioners de Crist no són enviats a comunicar-se a si mateixos, a mostrar les seves qualitats o capacitats persuasives o els seus dots de gestió, sinó que tenen l’altíssim honor d’oferir a Crist en paraules i accions, anunciant a tots la Bona Notícia de la seva salvació amb alegria i franquesa, com els primers apòstols.
Per això, en definitiva, el veritable testimoni és el “màrtir”, aquell que dona la vida per Crist, corresponent al do de si mateix que Ell ens va fer. «La primera motivació per a evangelitzar és l’amor de Jesús que hem rebut, aquella experiència de ser salvats per Ell que ens mou a estimar-lo sempre més» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 264).
A propòsit del testimoniatge cristià, es manté sempre vàlida l’observació de sant Pau VI: «L’home contemporani escolta més a gust als que donen testimoni que als que ensenyen, o si escolten als que ensenyen, és perquè donen testimoni» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 41). Per això, per a la transmissió de la fe és fonamental el testimoni de vida evangèlica dels cristians. D’altra banda, continua essent necessària la tasca d’anunciar la seva persona i el seu missatge. Efectivament, el mateix Pau VI prossegueix dient: «Sí, és sempre indispensable la predicació, la proclamació verbal d’un missatge. […] La paraula es manté sempre actual, sobretot quan va acompanyada del poder de Déu. Per això conserva també la seva actualitat l’axioma de sant Pau: “la fe ve de sentir la predicació” (Rm 10,17), és a dir, és la Paraula escoltada la que convida a creure» (ibíd., 42).
En l’evangelització, per tant, l’exemple de vida cristiana i l’anunci de Crist van junts; un serveix l’altre. Són dos pulmons amb els que ha de respirar tota comunitat per a ser missionera. Aquest testimoni complet, coherent i joiós de Crist serà certament la força d’atracció per al creixement de l’Església fins i tot en el tercer mil·lenni. Exhorto per tant tothom a reprendre la valentia, la franquesa, aquella parresia dels primers cristians, per a testimoniar Crist amb paraules i obres, en cada àmbit de la vida.
- «Fins a l’extrem de la terra» – L’actualitat perenne d’una missió d’evangelització universal
Exhortant els deixebles a ser els seus testimonis, el Senyor ressuscitat els anuncia on són enviats: “a Jerusalem, a tot Judea, a Samaria i fins a l’extrem de la terra” (cf. Ac 1,8). Aquí es fa evident el caràcter universal de la missió dels deixebles. Es posa en relleu el moviment geogràfic “centrífug”, quasi a cercles concèntrics, de Jerusalem, considerada per la tradició jueva com el centre del món, a Judea i Samaria, i fins a “l’extrem de la terra”. No són enviats a fer proselitisme, sinó a anunciar; el cristià no fa proselitisme. Els Fets dels Apòstols ens narren aquest moviment missioner que ens dona una bonica imatge de l’Església “en sortida” per a complir la seva vocació de testimoniar Crist Senyor, guiada per la Providència divina mitjançant les concretes circumstàncies de la vida. Els primers cristians, en efecte, van ser perseguits a Jerusalem i per això es van dispersar a Judea i Samaria, i van anunciar Crist per tot arreu (cf. Ac 8,1.4).
Alguna cosa semblant passa també en el nostre temps. A causa de les persecucions religioses i situacions de guerra i violència, molts cristians s’han vist obligats a fugir de la seva terra cap a altres països. Estem agraïts amb aquests germans i germanes que no es tanquen en el patiment, sinó que donen testimoni de Crist i de l’amor de Déu en els països que els acullen. A això els exhortava sant Pau VI considerant «la responsabilitat que recau sobre els emigrants en els països que els reben» (Exhort. ap. Evangelii nuntiandi, 21). Experimentem, en efecte, cada vegada més, com la presència de fidels de diverses nacionalitats enriqueix el rostre de les parròquies i les fa més universals, més catòliques. En conseqüència, l’atenció pastoral dels migrants és una activitat missionera que no s’ha de descuidar, que també podrà ajudar als fidels locals a redescobrir l’alegria de la fe cristiana que han rebut.
La indicació “fins a l’extrem de la terra” haurà d’interrogar els deixebles de Jesús de tot temps i els ha d’impulsar a anar sempre més enllà dels llocs habituals per a donar testimoni d’Ell. Malgrat totes les facilitats que el progrés de la modernitat ha fet possible, hi ha encara avui zones geogràfiques on els missioners, testimonis de Crist, no han arribat amb la Bona Notícia del seu amor. D’altra banda, cap realitat humana és estranya a l’atenció dels deixebles de Crist en la seva missió. L’Església de Crist era, és i serà sempre “en sortida” vers nous horitzons geogràfics, socials i existencials, vers llocs i situacions humanes “límits”, per a donar testimoni de Crist i del seu amor a tots els homes i les dones de cada poble, cultura i condició social. En aquest sentit, la missió també serà sempre missio ad gentes, com ens ha ensenyat el Concili Vaticà II, perquè l’Església sempre ha d’anar més lluny, més enllà dels seus propis confins, per anunciar l’amor de Crist a tots. Pel que fa a això, voldria recordar i agrair a tants missioners que han gastat la seva vida per anar “més enllà”, encarnant la caritat de Crist vers els nombrosos germans i germanes que han trobat.
- «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força» – Deixar-se enfortir i guiar per l’Esperit
Crist ressuscitat, a l’anunciar als deixebles la missió de ser els seus testimonis, els va prometre també la gràcia per a una responsabilitat tan gran: «Quan l’Esperit Sant vindrà damunt vostre, rebreu una força que us farà testimonis meus» (Ac1,8). Efectivament, segons el relat dels Fets, va ser immediatament després de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles de Jesús quan per primera vegada es va donar testimoni de Crist mort i ressuscitat amb un anunci querigmàtic, l’anomenat discurs missioner de sant Pere als habitants de Jerusalem. Així els deixebles de Jesús, que abans eren febles, temorosos i tancats, van donar inici al període de l’evangelització del món. L’Esperit Sant els va enfortir, els va donar valentia i saviesa per a testimoniar Crist davant de tothom.
Així com «ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor!”, si no el mou l’Esperit Sant» (1 Co 12,3), tampoc cap cristià pot donar testimoni ple i genuí de Crist el Senyor sense la inspiració i l’auxili de l’Esperit. Per això tot deixeble missioner de Crist està cridat a reconèixer la importància fonamental de l’acció de l’Esperit, a viure amb Ell en allò quotidià i rebre constantment la seva força i inspiració. És més, especialment quan ens sentim cansats, desanimats, perduts, recordem-nos d’acudir a l’Esperit Sant en la pregària, que —vull dir-ho un cop més— té un paper fonamental en la vida missionera, per a deixar-nos reconfortar i enfortir per Ell, font divina i inextingible de noves energies i de l’alegria de compartir la vida de Crist amb els altres. «Rebre el goig de l’Esperit Sant és una gràcia. I és l’única força que podem tenir per a predicar l’Evangeli, per a confessar la fe en el Senyor» (Missatge a les Obres Missionals Pontifícies, 21 de maig de 2020). L’Esperit és el veritable protagonista de la missió, és Ell qui dona la paraula justa, en el moment precís i en la manera apropiada.
També volem llegir a la llum de l’acció de l’Esperit Sant els aniversaris missioners d’aquest any 2022. La institució de la Sagrada Congregació de Propaganda Fide, el 1622, va estar motivada pel desig de promoure el mandat missioner en nous territoris. Una intuïció providencial! La Congregació es va revelar crucial per a fer que la missió evangelitzadora de l’Església sigui realment aquesta, independent de les ingerències dels poders mundans, amb la finalitat de constituir les Esglésies locals que avui mostren tant vigor. Desitgem que la Congregació, com en els quatre segles passats, amb la llum i la força de l’Esperit, continuï i intensifiqui el seu treball de coordinar, organitzar i animar l’activitat missionera de l’Església.
El mateix Esperit que guia l’Església universal inspira també a homes i dones senzills per a missions extraordinàries. I va ser així com una jove francesa, Paulina Jaricot, va fundar fa exactament 200 anys l’Obra de la Propagació de la Fe; la seva beatificació se celebra en aquest any jubilar. Fins i tot en condicions precàries, ella va acollir la inspiració de Déu per a posar en moviment una xarxa de pregària i col·lecta per als missioners, de manera que els fidels poguessin participar activament en la missió “fins a l’extrem de la terra”. D’aquesta gran idea va néixer la Jornada Mundial de les Missions que celebrem cada any, la col·lecta de la qual està destinada al fons universal amb el qual el Papa sosté l’activitat missionera.
En aquest context recordo a més el bisbe francès Charles de Forbin-Janson, que va començar l’Obra de la Santa Infància per a promoure la missió entre els infants amb el lema “Els infants evangelitzen els infants, els infants preguen pels infants, els infants ajuden els infants de tot el món”; així com la senyora Jeanne Bigard, que va donar vida a l’Obra de Sant Pere Apòstol per al sosteniment dels seminaristes i dels preveres en terra de missió. Aquestes tres obres missionals van ser reconegudes com a “pontifícies” precisament cent anys enrere. I va ser també sota la inspiració i guia de l’Esperit Sant que el beat Pablo Manna, nascut fa 150 anys, va fundar l’actual Pontifícia Unió Missional per animar i sensibilitzar cap a la missió els preveres, els religiosos i les religioses, i tot el Poble de Déu. El mateix Pau VI va formar part d’aquesta última Obra i va ser qui li va donar el reconeixement pontifici. Esmento aquestes quatre Obres Missionals Pontifícies pels seus grans mèrits històrics i també per a convidar-vos a alegrar-vos amb elles en aquest any especial per les activitats que porten endavant per a sostenir la missió evangelitzadora de l’Església universal i de les Esglésies locals. Espero que les Esglésies locals puguin trobar en aquestes Obres un sòlid instrument per alimentar l’esperit missioner en el Poble de Déu.
Benvolguts germans i germanes, continuo somiant amb una Església totalment missionera i una nova estació de l’acció missionera en les comunitats cristianes. I repeteixo el desig de Moisès per al poble de Déu en camí: «Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia!» (Nm 11,29). Sí, tant de bo tots nosaltres fóssim en l’Església el que ja som en virtut del baptisme: profetes, testimonis i missioners del Senyor. Amb la força de l’Esperit Sant i fins a l’extrem de la terra. Maria, Reina de les missions, pregueu per nosaltres.
Roma, Sant Joan del Laterà, 6 de gener de 2022, Epifania del Senyor.
Francesc
