Data: 27 de febrer de 2022
Properament comença la Quaresma. És un temps delimitat i fix, però l’esperit de la Quaresma es viu en qualsevol moment de l’existència.
Les circumstàncies i els esdeveniments que envolten la nostra vida eclesial (especialment diocesana) són una crida a viure uns dies abans un profund esperit quaresmal en el sentit del despreniment.
El despreniment en la vida evangèlica sol unir-se a la crida de Crist a lliurar quelcom com a ofrena a Déu i donació als germans. Així, la vídua que oferia en el temple tot el que tenia per a viure, el jove ric que és convidat a donar als pobres tot el que tingués, lliurar tota la vida en el seguiment de Crist… etc. Aquests són actes voluntaris, generosos. Tot i així, hi ha d’altres crides al despreniment, per a les quals les nostres orelles són més mandroses, potser perquè no ens agraden tant. Són les crides que escoltem en l’oració, quan som privats d’una cosa valuosa o d’algú a qui estimem. Quan passa això, el desconcert, la contradicció d’aquestes privacions, interpel·la la nostra intel·ligència i el nostre bon seny, de manera que ens resulta molt difícil posar-nos a l’escolta serena de la veu de Déu.
Sovint davant les privacions i crisis que viu la nostra Església, recordo el sofriment que va viure Abraham davant la contradicció de la crida de Déu a sacrificar el seu fill, que era precisament el fill de la promesa. Però després de conèixer Déu al llarg de segles d’Història de la Salvació i, sobretot, en la plenitud de la Revelació, en Jesucrist, el despreniment adquireix ple sentit.
Durant la Quaresma hi podrem aprofundir. Aquí, tenint vives les ferides que patim, convé que recordem almenys una condició fonamental per a no perdre la pau. Ens referim a la necessitat que aquest despreniment sigui assumit, passi per la nostra consciència i llibertat. És allò més difícil.
Es tracta de reproduir l’experiència de Jesús, quan veient propera la seva Passió va dir: “Ningú no em pren la vida, soc jo qui la dono lliurement” (Jn 10,18). Cal tenir present que Jesús no es va suïcidar. Els fets que van envoltar la seva mort eren un cúmul d’injustícies, contradiccions, agressions, provocades per uns altres. Li va ser arrabassada la dignitat, la salut, la humanitat. Però el secret estava en el fet que Ell va viure això com un despreniment de tot, com un despullament acceptat per amor.
En certa manera nosaltres tenim una mica més fàcil que Ell aquesta acceptació. Perquè nosaltres podem pensar que també som responsables dels mals que sofrim, si més no d’alguns. Mentre que en Jesús no hi havia cap pecat personal que justifiqués el sofriment de la seva Passió.
Aquests despreniments, acaben en sac buit? ¿Es tracta d’assistir estoicament a un empobriment progressiu de les nostres vides i de la vida de l’Església diocesana, com aquell que constata com es va deteriorant la pròpia salut, renúncia a lluitar i espera inerme la mort? ¿O bé cal recórrer a receptes, com qui pren medicines que prometen una guarició segura?…
Mai no van funcionar així les coses en la Història de la Salvació. En cap lloc del Nou Testament apareix elogiada aquesta postura. Més aviat al contrari. En el proper temps de Quaresma trobarem moltes respostes.
