Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui us vull presentar sant Josep com un emigrant perseguit i valent. Així ho descriu l’evangelista Mateu. Aquest esdeveniment concret de la vida de Jesús, en el qual també hi estan implicats Josep i Maria, es coneix tradicionalment com “la fugida a Egipte” (cf. Mt 2,13-23). La família de Natzaret va patir aquesta humiliació i va experimentar en primera persona la precarietat, la por i el dolor d’haver d’abandonar la terra natal. Encara avui molts dels nostres germans i germanes es veuen obligats a experimentar la mateixa injustícia i sofriment. El motiu és gairebé sempre la prepotència i la violència dels poderosos. També per a Jesús va ser així.
El rei Herodes s’assabenta pels Reis Mags del naixement del “rei dels jueus”, i la notícia el trastorna. Se sent insegur, se sent amenaçat en el seu poder. Així que reuneix totes les autoritats de Jerusalem per esbrinar el lloc del naixement, i demana als Reis que li ho comuniquin amb precisió per tal que —diu falsament— ell també pugui anar a adorar-lo. Però quan es va adonar que els Reis se n’havien anat cap a una altra direcció, va concebre un pla malvat: matar tots els infants de Betlem de dos anys en avall, que era el temps en que, segons el càlcul dels Reis, Jesús havia nascut.
Mentrestant, un àngel ordena a sant Josep: «Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo» (Mt 2,13). Pensem avui en tantes persones que senten aquesta inspiració en el seu interior: «Fugim, fugim, perquè aquí estem en perill.» El pla d’Herodes recorda el del faraó de llançar al Nil tots els fills barons del poble d’Israel (cf. Ex 1,22). I la fugida a Egipte evoca tota la història d’Israel, des d’Abraham, que també va ser allí (cf. Gn 12,10), fins a Josep, fill de Jacob, venut pels seus germans (cf. Gn 37,36) i després convertit en “líder del país” (cf. Gn 41,37-57); i a Moisès, que va alliberar el seu poble de l’esclavatge dels egipcis (cf. Ex 1,18).
La fugida de la Sagrada Família a Egipte salva Jesús, però desgraciadament no impedeix que Herodes porti a terme la seva massacre. Ens trobem així amb dues personalitats oposades: per una banda Herodes amb la seva ferocitat, i, per altra banda, Josep amb la seva reflexió i valentia. Herodes vol defensar el seu poder, la seva “pell”, amb una crueltat despietada, com ho testimonien les execucions d’una de les seves esposes, d’alguns dels seus fills i de centenars d’opositors. Era un home cruel: per a resoldre els problemes, només tenia una recepta: matar. És el símbol de molts tirans d’ahir i d’avui. I per a ells, per a aquests tirans, les persones no compten, compta el poder, i si necessiten un espai de poder, eliminen les persones. I això passa avui: no hem d’anar a buscar una història antiga, passa avui. És l’home que es converteix en “llop” per als altres homes. La història és plena de personalitats que, vivint a mercè de les seves pors, intenten vèncer-los exercint el poder de manera despòtica i realitzant actes de violència inhumans. Però no hem de pensar que només vivim en la perspectiva d’Herodes si ens convertim en tirans, no. De fet, tots nosaltres podem caure en aquesta actitud, cada vegada que intentem dissipar les nostres pors amb la prepotència, encara que sigui només verbal o feta a base de petits abusos realitzats per a mortificar els qui ens envolten. També nosaltres tenim en el nostre cor la possibilitat de ser petits Herodes.
Josep és tot el contrari a Herodes: en primer lloc, és «un home just» (Mt 1,19), mentre que Herodes és un dictador; a més, mostra valor a l’hora de complir l’ordre de l’Àngel. Cal imaginar les vicissituds que va haver d’afrontar durant el llarg i perillós viatge i les dificultats de la seva permanència en un país estranger, amb una altra llengua: moltes dificultats. La seva valentia sorgeix també en el moment del seu retorn, quan, tranquil·litzat per l’Àngel, supera els seus temors comprensibles i s’instal·la amb Maria i Jesús a Natzaret (cf. Mt 2,19-23). Herodes i Josep són dos personatges oposats, que reflecteixen les dues cares de la humanitat de sempre. És un error comú considerar la valentia com la virtut exclusiva de l’heroi. En realitat, la vida quotidiana de cada persona requereix valor. La nostra vida —la teva, la meva, la de tots nosaltres— requereix valentia: no es pot viure sense valentia! La valentia per afrontar les dificultats de cada dia. En totes les èpoques i cultures trobem homes i dones valents que, pel fet de se coherents amb les seves creences, han superat qualsevol tipus de dificultats, suportant injustícies, condemnes i fins i tot la mort. La valentia és sinònim de fortalesa, que, junt amb la justícia, la prudència i la temprança forma part del grup de virtuts humanes conegudes com cardinals.
La lliçó que avui ens deixa Josep és la següent: la vida sempre ens depara adversitats, això és cert, i davant d’elles també podem sentir-nos amenaçats, amb por, però treure el pitjor de nosaltres, com ho fa Herodes, no és la manera per a superar certs moments, sinó actuant com Josep, que reacciona davant la por amb la valentia de confiar en la Providència de Déu. Avui crec que és necessària una pregària per tots els migrants, per tots els perseguits i per tots aquells que són víctimes de circumstàncies adverses: ja sigui per circumstàncies polítiques, històriques o personals. Però pensem en tantes persones, víctimes de les guerres, que volen fugir de la seva pàtria i no poden; pensem en els migrants que inicien aquell camí per a ser lliures i molts acaben al carrer o al mar; pensem en Jesús en braços de Josep i Maria, fugint, i vegem en ell cada un dels migrants d’avui. La migració actual és una realitat davant la qual no podem tancar els ulls. És un escàndol social de la humanitat.
Sant Josep,
tu que has experimentat el sofriment dels qui han de fugir,
tu que t’has vist obligat a fugir
per a salvar la vida dels éssers estimats,
protegeix tots els qui fugen a causa de la guerra,
l’odi, la fam.
Sostingues-los en les seves dificultats,
enforteix-los en l’esperança i fes que trobin acollença i solidaritat.
Guia els seus passos i obre els cors dels qui poden ajudar-los. Amén.