Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui meditarem sobre sant Josep com a pare de Jesús. Els evangelistes Mateu i Lluc el presenten com a pare putatiu de Jesús i no com a pare biològic. Mateu ho precisa, evitant la fórmula “engendrar”, emprada en la genealogia per tots els avantpassats de Jesús; però el defineix com «l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies» (1,16). Mentre que Lluc ho afirma dient que era pare de Jesús «segons creien» (3,23), és a dir, que hi sortia com a pare.
Per a comprendre la paternitat putativa o legal de Josep, cal tenir present que antigament a Orient era molt freqüent, més que no pas en els nostres dies, el costum de l’adopció. Pensem en el cas comú a Israel del levirat, així formulat en el Deuteronomi: «Si dos germans viuen plegats i un d’ells mor sense fills, la viuda no es casarà amb un estrany de fora de la família. El seu cunyat té el deure de casar-s’hi i de complir així amb ella els deures legals de cunyat. El primer fill que ella posarà al món perpetuarà el nom del germà mort, i així el seu nom no s’esborrarà a Israel» (25,5-6). En altres paraules, el pare d’aquell fill és el cunyat, però el pare legal continua sent el difunt, que atribueix al nounat tots els drets hereditaris. L’objectiu d’aquesta llei era doble: assegurar la descendència al difunt i la conservació del patrimoni.
Com a pare oficial de Jesús, Josep exerceix el dret d’imposar el nom al fill, reconeixent-lo jurídicament. Jurídicament és el pare, però no generativament, no el va engendrar.
Antigament, el nom era el compendi de la identitat d’una persona. Canviar el nom significava canviar-se ells mateix, com en el cas d’Abram, el nom del qual Déu canvia per Abraham, que significa ‘pare de molts’, «perquè» —diu el Llibre del Gènesi— «et faré pare d’una multitud de pobles» (17,5). Així també per a Jacob, que és anomenat Israel, que significa ‘el qui lluita amb Déu’, perquè va lluitar amb Déu per a obligar-lo a donar-li la benedicció (cf. Gn 32,29; 35,10).
Però sobretot donar el nom a algú o a alguna cosa significava afirmar la seva autoritat sobre allò que era anomenat, com ho va fer Adam quan va donar nom a tots els animals (cf. Gn 2,19-20).
Josep sap ja que per al fill de Maria hi ha un nom preparat per Déu —a Jesús, el nom l’hi dona el seu pare veritable, Déu— en nom Jesús, que significa ‘El Senyor salva’, com ho explica l’Àngel: «Perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (Mt 1,21). Aquest aspecte particular de la figura de Josep ens permet avui fer una reflexió sobre la paternitat i sobre la maternitat. I això em sembla que és molt important: pensar en la paternitat, avui. Perquè nosaltres vivim en una època de notòria orfenesa. És curiós: la nostra civilització és una mica òrfena, i se sent, aquesta orfenesa. Que la figura de sant Josep ens ajudi a entendre com es resol el sentit de l’orfenesa que avui ens fa tant de mal.
No n’hi ha prou de portar al món un fill per a dir que hom és pare o mare. «Ningú no neix pare, sinó que se’n fa. I no se’n fa només pel fet de portar un fill al món, sinó per fer-se càrrec d’ell responsablement. Totes les vegades que algú assumeix la responsabilitat de la vida d’un altre, en cert sentit exercita la paternitat envers ell» (Carta ap. Patris corde). Penso de manera particular en tots aquells que s’obren a acollir la vida a través de la via de l’adopció, que és una actitud molt generosa i bonica. Josep ens mostra que aquest tipus de vincle no és secundari, no és una alternativa. Aquest tipus d’elecció està entre les formes més altes d’amor i de paternitat i maternitat. Quants infants en el món esperen que algú se’n faci càrrec! I quants cònjuges volen ser pares i mares i no ho aconsegueixen per motius biològics; o, fins i tot tenint ja fills, volen compartir l’afecte familiar amb qui no en té. No s’ha de tenir por d’escollir la via de l’adopció, d’assumir el “risc” de l’acollença. I avui amb l’orfenesa també hi ha un cert egoisme. L’altre dia, parlava sobre l’hivern demogràfic que hi ha avui: la gent no vol tenir fills, o només un i cap més. I moltes parelles no tenen fills perquè no ho volen o en tenen només un perquè no en volen més, però tenen dos gossos, dos gats… Sí, gossos i gats ocupen el lloc dels fills. Sí, fa riure, ho entenc, però és la realitat. I aquest fet de renegar de la paternitat i la maternitat ens rebaixa, ens treu humanitat. I així la civilització es torna més vella i sense humanitat, perquè es perd la riquesa de la paternitat i de la maternitat. I sofreix la pàtria, que no té fills i —com deia un de manera una mica humorística— «ara que no hi ha fills, qui pagarà els impostos per a la meva pensió? Qui es farà càrrec de mi?: reia, però és la veritat. Jo demano a sant Josep la gràcia de despertar les consciències i pensar en això: a tenir fills. La paternitat i la maternitat són la plenitud de la vida d’una persona. Penseu en això. És cert, hi ha la paternitat espiritual per a qui es consagra a Déu i la maternitat espiritual; però qui viu en el món i es casa ha de pensar a tenir fills, a donar la vida, perquè seran ells els qui els tancaran els ulls, els qui pensaran en el seu futur. I, si no podeu tenir fills, penseu en l’adopció. És un risc, sí: tenir un fill sempre és un risc, tant si és natural com si és per adopció. Però és més arriscat no tenir-los. Més arriscat és negar la paternitat, negar la maternitat, tant la real com l’espiritual. A un home i una dona que voluntàriament no desenvolupen el sentit de la paternitat i de la maternitat, els manca quelcom principal, important. Penseu en això, si us plau.
Desitjo que les institucions estiguin sempre a punt per ajudar en aquest sentit de l’adopció, vetllant amb seriositat, però també simplificant el procediment necessari perquè es pugui complir el somni de tants petits que necessiten una família, i de tants esposos que volen donar-se en l’amor. Fa temps vaig escoltar el testimoniatge d’una persona, un doctor —és important la seva labor— no tenia fills i amb la seva dona van decidir adoptar-ne un. I quan va arribar el moment els en van oferir un i els van dir: «Però no sabem com està la seva salut. Pot ser que tingui alguna malaltia.» I ell, que l’havia vist, va dir: «Si vostè m’hagués preguntat això abans d’entrar, potser li hauria dit que no. Però l’he vist i me l’emporto.» Aquest és el desig de ser pare, de ser mare, també amb l’adopció. No ho temeu.
Prego perquè ningú no se senti privat d’un vincle d’amor paternal. I aquells que estan malalts d’orfenesa, que tirin endavant sense aquest sentiment tan lleig. Que sant Josep pugui exercir la seva protecció i la seva ajuda sobre els orfes; i que intercedeixi per les parelles que volen tenir un fill. Per això, resem junts:
Sant Josep,
tu que has estimat Jesús amb amor de pare,
fes-te proper a tants infants que no tenen família
i volen un pare i una mare.
Sostingues els cònjuges que no aconsegueixen tenir fills,
ajuda’ls a descobrir, a través d’aquest sofriment, un projecte més gran.
Fes que a ningú no li falti una casa, un vincle,
una persona que se’n cuidi;
i guareix l’egoisme de qui es tanca a la vida,
per tal que obri el cor a l’amor. Amén.
