Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Els evangelistes Mateu i Marc defineixen Josep com a “fuster” o “obrer de la fusta”. Hem escoltat fa poc que la gent de Natzaret, en escoltar Jesús parlar, es preguntava: «Aquest, ¿no és el fill del fuster?» (13,55; cf. Mc 6,3). Jesús va practicar l’ofici del seu pare.
El terme grec tekton, utilitzat per a indicar el treball de Josep, ha estat traduït de maneres diferents. Els Pares llatins de l’Església ho van fer com a fuster. Però tinguem present que a la Palestina del temps de Jesús la fusta, a més de servir per a fabricar arades i mobles diversos, també servia per a construir cases, que tenien finestres de fusta i sostres de terrassa fets de bigues connectades entre elles amb fustes i terra.
Però tant “fuster” com “obrer de la fusta” eren qualificacions genèriques, que indicaven tant els artesans de la fusta com els treballadors que es dedicaven a treballar materials pesats com fusta, pedra i ferro. Des del punt de vista econòmic no assegurava grans guanys, com es dedueix del fet que Maria i Josep, quan van presentar Jesús al Temple, van oferir només un parell de tórtores o colomins (cf. Lc 2,24), com ho prescrivia la Llei per als pobres (cf. Lv 12,8).
Per tant, Jesús adolescent va aprendre del pare aquest ofici. Per això, quan un cop adult va començar a predicar, els seus convilatans, sorpresos, es preguntaven: «D’on li venen, aquesta saviesa i aquests miracles?» (Mt 13,54), i se n’escandalitzaven (cf. v. 57), perquè era el fill del fuster, però parlava com un doctor de la llei, i això no els feia gràcia.
Aquesta dada biogràfica de Josep i de Jesús em fa pensar en tots els treballadors del món, de manera particular en aquells que fan treballs durs a les mines i en algunes fàbriques; en aquells que són explotats amb el treball en negre; en les víctimes del treball —hem vist que a Itàlia darrerament n’hi ha hagut algunes—; en els infants que són obligats a treballar i en aquells que remenen als abocadors buscant alguna cosa útil per a intercanviar… Em permeto repetir això que acabo de dir: els treballadors amagats, els treballadors que fan treballs durs a les mines i en algunes fàbriques: pensem-hi. En aquells que són explotats amb el treball en negre, en aquells que donen el sou de contraban, d’amagat, sense jubilació ni res. I si no treballes, no tens cap seguretat. El treball en negre avui existeix, i molt. Pensem en les víctimes del treball, dels accidents en el treball; en els infants que són obligats a treballar: això és terrible! Els infants en l’edat del joc han de jugar, però se’ls obliga a treballar com persones adultes. Pensem en aquests nens, pobrets, que remenen els abocadors per a buscar alguna cosa útil per a intercanviar. Tots aquests són germans i germanes nostres, que es guanyen la vida així, amb treballs que no reconeixen la seva dignitat! Pensem-hi. I això passa avui, al món, això passa avui! Penso també en els qui estan sense feina: quanta gent truca a les portes de les fàbriques, de les empreses: «Hi ha alguna feina per a fer?» «No, no hi ha res…» La manca de treball! Penso també en els qui se senten ferits en la seva dignitat perquè no troben aquest treball. Tornen a casa: «Has trobat alguna feina?» «No, res… he anat a Càritas i porto pa.» Allò que et dona dignitat no és portar el pa a casa. Pots agafar-lo a Càritas, però això no dona dignitat. El que et dona dignitat és guanyar-te el pa, i si nosaltres no donem a la nostra gent, als nostres homes i a les nostres dones, la capacitat de guanyar-se el pa, això és una injustícia social en aquell lloc, en aquella nació, en aquell continent. Els governants han de donar a tothom la possibilitat de guanyar-se el pa, perquè aquest guany els dona dignitat. El treball és una unció de dignitat, i això és important. Molts joves, molts pares i moltes mares viuen el drama de no tenir una feina que els permeti viure serenament, viuen al dia. I sovint la cerca es torna tan dramàtica que els porta fins al punt de perdre qualsevol esperança i desig de vida. En aquests temps de pandèmia moltes persones han perdut el treball —ho sabem— i alguns, aclaparats per un pes insuportable, han arribat al punt de treure’s la vida. Voldria avui recordar a cada un d’ells i a les seves famílies. Fem un moment de silenci recordant aquests homes i dones, desesperats perquè no troben feina.
No es té suficientment en compte el fet que la feina és un component essencial en la vida humana, i també en el camí de santificació. Treballar no serveix només per a aconseguir la sustentació adequada: és també un lloc en el qual ens expressem, ens sentim útils, i aprenem la gran lliçó de la concreció, que ajuda perquè la vida espiritual no es converteixi en espiritualisme.
Lamentablement la feina és sovint hostatge de la injustícia social i, més que ser un mitjà d’humanització, es converteix en una perifèria existencial. Moltes vegades em pregunto: amb quin esperit fem la nostra feina quotidiana? Com afrontem l’esforç? Veiem la nostra activitat unida només al nostre destí o també al destí dels altres? De fet, el treball és una forma d’expressar la nostra personalitat, que és per la seva naturalesa relacional. El treball és també una forma per a expressar la nostra creativitat: cadascú fa el treball a la seva manera, amb estil propi; el mateix treball, però amb un estil diferent.
És bonic pensar que Jesús mateix va treballar i que va aprendre aquest art de sant Josep. Avui hem de preguntar-nos què podem fer per a recuperar el valor del treball; i què podem aportar, com a Església, per tal que sigui rescatat de la lògica del mer benefici i pugui ser viscut com un dret i un deure fonamental de la persona, que expressa i incrementa la seva dignitat.
Estimats germans i germanes, per tot això avui vull recitar amb vosaltres la pregària que sant Pau VI va elevar a sant Josep l’1 de maig de 1969:
Oh, sant Josep,
patró de l’Església,
vós, que juntament amb el Verb encarnat
vau treballar cada dia per a guanyar-vos el pa,
trobant en Ell la força per a viure i treballar;
vós que heu sentit la inquietud del demà,
l’amargor de la pobresa, la precarietat del treball;
vós que mostreu avui l’exemple de la vostra figura,
humil davant els homes,
però grandíssima davant Déu,
protegeix els treballadors en la seva dura existència diària,
defensa’ls del descoratjament,
de la revolta negativa
així com de la temptació de l’hedonisme;
i custodia la pau del món,
aquella pau que és l’única que pot garantir el desenvolupament dels pobles. Amén.
