Data: 13 de març de 2022
Les primeres paraules que Jesús va pronunciar des de dalt de la creu són una súplica dirigida al Pare demanant el perdó per als seus perseguidors: “Pare, perdona’ls, que no saben el que fan” (Lc 23, 34). Aquesta oració ens situa davant el misteri mateix de la Creu. Ella ens revela, en primer lloc, fins on pot arribar el pecat del món. Jesús havia passat fent el bé i alliberant els oprimits pel diable. El lògic és que el seu exemple hagués despertat el desig d’imitar-lo. Malgrat això, el seu amor i la seua misericòrdia provocaven l’enveja, el menyspreu i l’odi dels dirigents del poble, que molt prompte van decidir acabar amb Ell. La Creu ens mostra el que els homes som capaços de fer: responem al bé que se’ns fa amb el mal i la injustícia. És, per això, un instrument de tortura.
Crist respon a l’odi d’una manera sorprenent: ha perdonat de cor tots els qui participen en la passió (dirigents del poble, el poble mateix i els seus deixebles que l’han abandonat) i demana també al Pare el perdó per a ells. Si la humanitat ha respost al bé amb el mal, el Senyor respon al mal amb el bé: la Creu és la resposta de l’amor de Déu al pecat del món. L’instrument de tortura ha estat transformat en un signe d’amor i ha esdevingut el senyal dels cristians. Aquest amor ens sorprèn encara més quan escoltem el motiu que Jesús addueix per a justificar la seua petició: “no saben el que fan”. Mentre que en les situacions conflictives les persones busquem motius per acusar-nos mútuament, Jesús ha excusat els seus perseguidors.
El Senyor, mestre en obres i paraules, ha viscut en la creu el que havia ensenyat als seus deixebles: “Estimeu els vostres enemics, feu el bé als qui us odien, beneïu els que us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien” (Lc 6, 27; Cf Mt 5, 44). Pregar pels enemics és la manifestació més gran de l’amor que els deixebles estem cridats a viure. Quan ho fem “ens posem al costat de l’enemic, estem amb ell, al costat d’ell, en favor d’ell, davant Déu”; i estem també més units a Crist: “l’amor als enemics porta al deixeble pel camí de la creu cap a la comunitat amb el Crucificat” (Bonhöffer).
La segona paraula, dirigida a un dels malfactors, que havien estat crucificats amb Crist (“En veritat t´ho dic: avui seràs amb mi al paradís” [Lc 23, 43]), és també una paraula de misericòrdia. Jesús, que havia sigut tractat despectivament pels seus adversaris com amic de publicans i pecadors, està penjat entre dos malfactors (Mateu i Marc parlen de lladres). Un d’ells s’uneix als insults de la multitud. L’altre, que té la mateixa història que el seu company, en veure la injustícia que s’havia comés amb Crist, s’adona de la veritat de la seua vida (“nosaltres rebem el que mereixen els nostres actes”). Això el porta a creure en Crist contra tota lògica humana, perquè als ulls del món és un fracassat, i a dirigir-li una súplica: “recorda’t de mi quan arribes al teu regne”. En eixe moment, la Creu es converteix per a ell en un esdeveniment de gràcia: Jesús escolta la seua oració i li concedeix molt més del que li havia demanat: “Avui seràs amb mi al paradís”.
Ens podem preguntar per l’altre lladre, que s’havia unit a la multitud. Jesús no respon als seus insults, però en pregar pels seus perseguidors, ha intercedit per ell davant el Pare.
