Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la pregària, així com de la Quaresma en clau sinodal, de les temptacions, d’una llum en el desert, d’una resposta al problema dels abusos sexuals, de les paraules de Jesús des de la creu, de la virtut de la justícia, de la transfiguració i d’anunciar Jesucrist.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “ens trobem al cor de la Quaresma” i que “durant aquest temps litúrgic, l’Església ens proposa tres camins per preparar-nos per a la Pasqua: el dejuni, l’almoina i la pregària”. Vol animar-nos a dedicar “un temps a estar en silenci amb el Senyor i a compartir amb ell les dificultats i esperances de cada dia”. Per això, comparteix “unes reflexions sobre un llibre preciós: Relats d’un pelegrí rus al seu pare espiritual”, “un preciós relat per als qui vulguin comprendre què és la pregària contínua”. Recorda que “el llibre narra la història d’un home que, a mitjan segle XIX, pelegrina per Rússia amb el desig d’arribar a ser un veritable deixeble de Jesús”, que el pelegrí llegeix la frase «Pregueu contínuament» (1Tes 5,17) i “a partir d’aquest instant, es posa en camí per aprendre a pregar amb el cor, en tot moment i en qualsevol lloc”. Expressa que “durant tot el camí llegeix la Bíblia incansablement” i que “el testimoni d’aquest home ens pot ajudar a entendre la importància de la Paraula de Déu en la pregària i la seva força per apartar-nos de les distraccions que ens descentren del Senyor”. Recorda també que “durant el viatge, un monjo li aconsella que pregui de manera continuada dient: «Jesús, tingues compassió de mi»”, una pregària que “es basa en l’episodi del cec de Jericó de l’Evangeli de Lluc”. Manifesta que “la pregària, el diàleg confiat amb Déu, ens unirà més a ell i ens ajudarà a preparar el cor per veure la realitat amb els ulls de Déu”. Finalment, demana que, “com el bon pelegrí rus, puguem veure el rostre de Jesús en cadascun dels germans que trobem a la vora del camí”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en cada etapa de la nostra existència tenim al davant reptes que hem d’afrontar” i que “això és normal en tota persona”, “també en els cristians”. Afirma que “ser cristià no significa tenir cap assegurança per la qual ens seran estalviades les proves” i que “els creients en Crist en passem com tothom, però sabem que no som sols per a afrontar-les: hi ha Algú que ens acompanya de ben a prop”. Seguint la imatge de la vida com a lluita, expressa que “podem afirmar que tenim unes armes per a afrontar-ne els embats” i que “en el temps de Quaresma que estem recorrent es visualitzen tres armes concretes: la pregària, el dejuni i l’almoina”, les quals “són pròpies, no solament del temps quaresmal, sinó de tota l’existència cristiana”. Recorda que “en el missatge de la Quaresma per a aquest any, el sant pare Francesc ens diu: «No ens cansem de pregar. Jesús ens ha ensenyat que és necessari pregar sempre sense defallir (Lc 18,1). Necessitem pregar perquè necessitem Déu.»”. Manifesta que “la pregària és expressió d’una necessitat profunda de relació”, que “prega de veritat qui experimenta la seva incapacitat per a sortir-se’n, per a reeixir amb les seves soles forces”, que “solament prega el qui sap de la seva pobresa, de la seva feblesa” i que “prega qui té la certesa que hi ha Algú que escolta i estima”. Finalment, diu que “enmig d’una societat en la qual Déu no és present, els cristians preguem i així donem testimoniatge de la necessitat que tenim de Déu” i que, enmig d’una mentalitat individualista, “hem de ser testimonis que per a poder trobar el sentit de la vida, per a poder viure en plenitud, necessitem els altres”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “el temps de Quaresma ens ha de preparar i disposar per a la celebració festiva de la Pasqua”. Es vol fixar en “les tres pràctiques quaresmals —pregària, almoina i dejuni— llegides en clau sinodal”. Expressa que “la pregària aviva i encén la nostra relació amb Déu, l’almoina ens porta a la trobada amb els germans i amb el proïsme, sobretot amb els més pobres, i el dejuni ens ajuda a unificar el nostre cor en el Senyor”. Recorda que “la pregària que Jesús ens ensenya s’adreça al Pare de tots, explicitant que som germans i compartim uns mateixos sentiments”, que “un dels trets de la pregària cristiana, com ens explica el llibre dels Fets dels Apòstols, és reunir-se en comunitat” i que “per això, la pregària, viscuda en clau sinodal ens empeny a pregar junts, moguts per l’anhel de trobar-nos els uns amb els altres”. Manifesta que cal tenir clar que “l’almoina cristiana no és conseqüència d’una bonhomia, sinó del manament de Jesús que ens mana estimar-nos els uns als altres i, en conseqüència, considerar els altres com la nostra pròpia família, també aquella persona necessitada que no coneixem, a la qual fem una ajuda”. Demana que “si el nostre anhel és de comunió, mirem dins nostre per identificar tot allò que ens allunya dels altres, totes aquelles actituds que no reconstrueixen la família i de les quals hem de dejunar a partir d’avui”, ja que “llavors, el signe d’haver-nos unificat en el Senyor es notarà en el nostre rostre radiant”. Finalment, ens convida a fer, d’aquest temps de Quaresma, “no solament l’ocasió d’una veritable renovació personal, sinó també eclesial, d’encontre i comunió amb els germans”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “a la Quaresma ens hem de deixar guiar per l’Esperit en el desert”, “lloc “espiritual” de buidor, adversitat i finitud que ens pot portar al Déu Invisible”. Recorda que “Jesús fou temptat al desert de Judea” i que “no podem perdre de vista, camí de la Pasqua, que el deixeble de Crist és un home i una dona temptat, perquè és feble i sobretot perquè és lliure”. Expressa que “temptació no és pecat, sinó signe real de llibertat, de feblesa, de necessitat” i que “la Pasqua ens fa lliures”, però que “ens cal aprendre a ser lliures, amb la llibertat dels fills de Déu”. Manifesta que “en els moments de desert de la nostra vida, podem experimentar el pes i el poder real del mal en la història humana” i que “és en els moments de transfiguració i de llum, que veiem més clar el camí de la fe, la grandesa de Jesús, que acollint damunt seu el sofriment del món i les culpes de la humanitat, mor a la Creu per redimir-nos”. Afirma que “la Quaresma ens torna a assegurar que Crist ha vençut el diable per tots nosaltres” i que, “si ens refiem totalment del poder del seu Esperit Sant, el Defensor, podrem vèncer totes les temptacions”. Recorda que “ens caldrà tot l’ajut del Crist vencedor, i tot l’exercici quaresmal, fins a la Pasqua, per fer el triple camí de la conversió: l’oració, el dejuni i l’almoina (Mt 6,1-18), tal com l’Església ens ho ha recordat des del dimecres de Cendra”. Finalment, recorda també que Jesucrist ens ensenyà a pregar “No permeteu que caiguem en la temptació” (Lc 11,4) i demana que “Ell ens vingui a salvar en les nostres temptacions, ens alliberi del mal, i ens acompanyi fins a ressuscitar amb Ell”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “interpretem els sofriments del present com una experiència de despullament, d’empobriment i disminució de facultats i possibilitats, en tot sentit”, “una experiència que podem englobar amb la imatge de “desert””. Recorda que “fixant-nos solament en esdeveniments que afecten tota la humanitat i que no podem considerar llunyans, a la crisi global de la pandèmia s’hi ha afegit la tremenda tragèdia de la invasió d’Ucraïna i la guerra clarament injusta”. Afirma que “com tots els que esdevenen en la nostra vida, també aquests fets han de ser viscuts segons l’Esperit” i que, “entre el despullament i les privacions que vivim en aquest desert, hem de reconèixer que ens han estat arrabassades la pau–tranquil·litat i la seguretat”. Manifesta que el primer pas absolutament necessari per a viure la crisi en sentit evangèlic, com a oportunitat de creixement, és “reconèixer, acceptar i entrar efectivament, en el desert real”. Constata que “la persona humana posseïda de si mateix, absolutament segura del seu poder, difícilment reconeixerà el desert” i que “menys encara l’assumirà com a lloc de llum”. Expressa que “la pandèmia, la guerra i tot un seguit de crisis que ens envolten, són cops, que, si bé ens atordeixen, també ens desperten a la realitat del que som” i que la salut i la pau social “són béns en si mateixos”, però “enormement fràgils, perquè s’aguanten, en última instància, sobre el cor humà, realment fràgil”. Finalment, diu que “aquest despertar és la gran ocasió de començar a descobrir la veritat, el sentit profund de les nostres vides”, que “és la primera gran il·luminació d’aquesta llum enlluernadora pròpia del desert” i que “una vegada apartats els béns que impedeixen l’accés de la llum total als nostres ulls, sols resta deixar-nos banyar pel sol vivificant”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “les primeres paraules que Jesús va pronunciar des de dalt de la creu són una súplica dirigida al Pare demanant el perdó per als seus perseguidors: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34)”. Expressa que “aquesta oració ens situa davant el misteri mateix de la Creu”, la qual “ens revela, en primer lloc, fins on pot arribar el pecat del món” i “ens mostra el que els homes som capaços de fer: responem al bé que se’ns fa amb el mal i la injustícia”. Afirma que “Crist respon a l’odi d’una manera sorprenent: ha perdonat de cor tots els qui participen en la passió i demana també al Pare el perdó per a ells”, “respon al mal amb el bé”. Manifesta que “el Senyor, mestre en obres i paraules, ha viscut en la creu el que havia ensenyat als seus deixebles: «Estimeu els vostres enemics, feu el bé als qui us odien, beneïu els que us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien»” i que “pregar pels enemics és la manifestació més gran de l’amor que els deixebles estem cridats a viure”. Considera que “la segona paraula, dirigida a un dels malfactors, que havien estat crucificats amb Crist («En veritat t’ho dic: avui seràs amb mi al paradís»), és també una paraula de misericòrdia” i que la Creu es converteix per a aquell malfactor “en un esdeveniment de gràcia: Jesús escolta la seua oració i li concedeix molt més del que li havia demanat”. Finalment, diu que “ens podem preguntar per l’altre lladre, que s’havia unit a la multitud” i que “Jesús no respon als seus insults”, però que “en pregar pels seus perseguidors, ha intercedit per ell davant el Pare”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que a principis de febrer va rebre “una nota que lamentava el silenci dels pastors en aquest desafortunat i sagnant tema dels abusos a menors en l’àmbit de l’Església catòlica”, que es va sentir colpit interiorment “com a bisbe, pastor del ramat de Jesucrist en aquesta part de Lleida” i que es va obligar a redactar una nota per manifestar el seu parer i orientar tota la comunitat eclesial. Se situa davant la comunitat diocesana assumint la seva pròpia responsabilitat perquè, segons la seva opinió, “quan la generalització és un fet acusatori continuat, es comet una profunda injustícia contra tots els catòlics encara que s’anteposa per a això la paraula Església”. Fa una “condemna total i absoluta dels abusos comesos per clergues, consagrats i responsables d’institucions eclesials” i “una clara i contundent petició de perdó a les víctimes i oferta d’acompanyament en el seu llarg procés de restauració interior i exterior”. Recorda que “la problemàtica afecta tota la societat i no únicament els catòlics i la institució Església” i que “en el nostre àmbit diocesà es va constituir a l’abril de l’any 2020 un servei d’atenció a les víctimes amb l’objectiu d’investigar les denúncies que poguessin arribar” i que “des d’aleshores no se n’ha rebut cap”. Expressa que “estem obligats a actuar sincerament i amb profunditat en tots els àmbits socials quan ens referim a aquesta gran tragèdia” i que “s’ha de respectar la presumpció d’innocència i evitar calúmnies i falsedats contra persones concretes”. Finalment, diu que “tenim infinitat d’educadors que lliuren la seva vida al servei dels altres, sense esperar res a canvi”, però que “no poden viure i educar amb la taca permanent de la sospita”.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, diu que “el desig de justícia és universal i fortament arrelat en l’ésser de les persones i dels pobles” i que “l’objecte de la virtut de la justícia és donar a cadascú el seu dret, donar o respectar el que és seu i li és degut: la vida, la llibertat, els béns dels quals és legítim propietari, la fama…”. Expressa que “la nostra fe ens ha d’ajudar a cercar la justícia en el negoci i la política, en factories i oficines, a l’escola i la llar, i en tots els esdeveniments de la vida diària” i que “aquesta vocació de buscar la justícia no és una mera tasca individual”, sinó que “és una crida a treballar amb els altres per humanitzar i emmotllar les institucions que afecten tanta gent”. Afirma que “les nostres famílies són punt de partida i focus central d’una vocació per la justícia” i que “la manera com tractem els nostres pares, esposos i fills és una manifestació de la nostra entrega a l’amor i a la justícia”. Manifesta que “el treball és la via per mantenir la família, per créixer en dignitat, promoure el bé comú i participar en la creació divina”, que “les decisions preses en el treball poden ser una important contribució a una ètica de justícia” i que “la responsabilitat ètica no consisteix només a evitar el mal, sinó a fer el bé, especialment als més febles i vulnerables”. Finalment, diu que “com a ciutadans tenim una especial responsabilitat de protegir la vida des dels seus inicis, la dignitat humana, de defensar els que són pobres i més vulnerables”, que “també estem cridats a donar la benvinguda a l’estranger, combatre la discriminació i buscar la pau” i que “no podem respondre amb cinisme o indiferència a les nostres obligacions com a ciutadans”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “la Quaresma no és pas trista, ni fosca, ni desagradable” i que “potser no acabem d’entendre el que significa quan diem que és un temps penitencial, oblidant que de fet, tota la vida és en certa manera penitencial” perquè “sempre ens hem d’anar purificant, sempre hem de demanar perdó i sempre hem de lluitar contra el nostre egoisme”. Expressa que “durant aquest temps privilegiat tot això se’ns recorda i se’ns ofereix de viure’l d’una manera especial com a camí de conversió”, però que “això no vol dir que aquest sigui un temps trist, perquè a mesura que anem avançant anem també veient la llum al final del camí, una llum que ja ens il·lumina”, ja que “aquesta és la realitat, ens espera la Pasqua, ens espera Jesús, ens espera a cel”. Afirma que “Jesús va voler recordar això als apòstols i per això un dia va cridar Pere, Jaume i Joan i pujant dalt de la muntanya es va transfigurar davant d’ells”. Constata que “nosaltres no hem vist a Jesús transfigurat”, però que “sí que el podem veure a través de la Paraula de Déu, especialment en el que ens diu l’evangeli d’avui” perquè “la transfiguració va ser un anunci del cel per als deixebles, i ho és també per a nosaltres si sabem tancar els ulls i contemplar per la fe Jesús transfigurat”. Finalment, diu que “tots tenim experiència de la presència de Jesús a la nostra vida, sobretot en alguns moments especials, moments de dolor o de joia en què hem pogut experimentar aquesta presència” i que “avui podem escoltar nosaltres també la veu del Pare que ens diu: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit: escolteu-lo.»”.
El bisbe electe de Solsona, Francesc Conesa, agraeix als fidels de Solsona la seva acollida i agraeix de cor les nombroses les felicitacions i mostres d’afecte que ha rebut. Recorda que ve de la Diòcesi de Menorca, on ha estat cinc meravellosos anys, que van començar amb la seva ordenació com a bisbe el 7 de gener de 2017. Es mostra “molt agraït als sacerdots i fidels de Menorca”, on ha après a ser bisbe, i amb els quals ha tingut el goig de compartir la seva fe en Jesucrist. Expressa que ara comença amb il·lusió un nou camí, “amb l’únic desig i ambició de ser testimoni de Jesucrist per a vosaltres”. Com a bisbe, se sent “en continuïtat amb aquells primers deixebles que van rebre el mandat de predicar i fer deixebles” i comparteix amb ells la mateixa missió: “proclamar amb la meva llengua i amb la meva vida que Jesucrist és viu, que ens estima i que val la pena seguir el seu camí i lliurar-li a Ell tota la nostra vida”. Expressa que li agradaria que “cada cristià de Solsona se sentís realment implicat en la missió apassionant de ser testimoni de Jesucrist i del seu Evangeli”, que al seu ministeri compta, “de manera particular, amb els fidels laics” i que ve “amb el desig de ser “servidor de la vostra alegria” (2 Co 1, 24), de gastar-me cada dia per amor a vosaltres i de treballar per conduir fins Jesucrist a aquest poble que Ell m’ha confiat”. Finalment, diu que de manera especial, compta amb “la vostra pregària per la meva persona” i que “des del primer dia us tinc presents en la pregària” i demana, sobretot, que “preguem units per aquesta Església de Solsona, perquè tingui la valentia de proclamar sense por les obres meravelloses de Déu”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
