Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquestes setmanes hem pogut aprofundir en la figura de sant Josep deixant-nos guiar per les poques, però importants notícies que donen els Evangelis, i també pels aspectes de la seva personalitat que l’Església al llarg dels segles ha pogut evidenciar a través de la pregària i la devoció. A partir precisament d’aquest “sentir comú” que en la història de l’Església ha acompanyat la figura de sant Josep, avui voldria detenir-me en un important article de fe que pot enriquir la nostra vida cristiana i també pot enfocar de la millor manera la nostra relació amb els sants i amb els nostres éssers estimats difunts: parlo de la comunió dels sants.
Moltes vegades diem, al Credo, «crec en la comunió dels sants». Però si ens preguntem què és la comunió dels sants, jo recordo que quan era petit responia de seguida: «Ah, els sants fan la comunió.» És una cosa que… no entenem què diem. Què és la comunió dels sants? No és que els sants facin la comunió, no és això: és una altra cosa.
A vegades també el cristianisme pot caure en formes de devoció que semblen reflectir una mentalitat més pagana que no pas cristiana. La diferència fonamental es troba en el fet que la nostra pregària i la nostra devoció del poble fidel no es fonamenta, en aquests casos, en la confiança en un ésser humà, o en una imatge o en un objecte, fins i tot quan sabem que són sagrats. Ens recorda el profeta Jeremies: «Maleït l’home que confia en els homes […]. Beneït l’home que es refia del Senyor» (17 5.7). Fins i tot quan ens encomanem plenament a la intercessió d’un sant, o encara més de la Mare de Déu, la nostra confiança té valor només en relació amb Crist. Com si el camí cap a aquest sant o la Mare de Déu no acabés allí: no. Va allí, però en relació amb Crist. Crist és el vincle que ens uneix a ell i entre nosaltres que té un nom específic: aquesta unió que ens uneix a tots, entre nosaltres i nosaltres amb Crist, és la “comunió dels sants”. No són els sants els qui realitzen els miracles, no! «Aquest sant és molt miracler»: no, atura’t: els sants no fan miracles, sinó només la gràcia de Déu que actua a través d’ells. Els miracles han estat fets per Déu, per la gràcia de Déu que actua a través d’una persona santa, una persona justa. Això cal tenir-ho clar. Hi ha gent que diu: «Jo no crec en Déu, però crec en aquest sant.» No, va errat. El sant és un intercessor, un que prega per nosaltres i nosaltres li preguem, i prega per nosaltres i el Senyor ens concedeix la gràcia: el Senyor actua a través del sant.
Què és la “comunió dels sants”? El Catecisme de l’Església catòlica afirma: «La comunió els sants és precisament l’Església» (n. 946). Mira quina definició més bonica! «La comunió dels sants és precisament l’Església.» Què vol dir això? Que l’Església està reservada als perfectes? No. Vol dir que és la comunitat dels pecadors salvats. L’Església és la comunitat dels pecadors salvats. La nostra santedat és el fruit de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Crist, el qual ens santifica estimant-nos en la nostra misèria i salvant-nos-en. Sempre gràcies a ell nosaltres formem un sol cos, diu sant Pau, en el qual Jesús és el cap i nosaltres els membres (cf. 1Co 12,12). Aquesta imatge del cos de Crist i la imatge del cos ens fa entendre de seguida què vol dir estar units els uns als altres en comunió: «Quan un membre sofreix» —diu sant Pau—, «tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n’és un membre» (1Co 12,26-27). Això diu Pau: tots som un cos, tots units per la fe, pel baptisme, tots en comunió: units en comunió amb Jesucrist. I aquesta és la comunió dels sants.
Estimats germans i estimades germanes, l’alegria i el dolor que toquen la meva vida concerneix a tots, així com l’alegria i el dolor que toquen la vida del germà i de la germana que tenim a prop nostre em concerneix a mi. Jo no puc restar indiferent als altres, perquè tots som part d’un cos, en comunió. En aquest sentit, també el pecat d’una única persona concerneix sempre a tots, i l’amor de cada persona concerneix a tots. En virtut de la comunió dels sants, d’aquesta unió, cada membre de l’Església està unit a mi de manera profunda —però no dic a mi perquè soc el Papa—, estem units recíprocament i de manera profunda i aquesta unió és tan forta que no pot trencar-se ni amb la mort. De fet, la comunió dels sants no concerneix només els germans i les germanes que són a prop meu en aquest moment històric, sinó que concerneix també els qui han conclòs la seva peregrinació terrenal i han passat el llindar de la mort. També ells estan en comunió amb nosaltres. Pensem estimats germans i germanes: en Crist ningú no pot mai separar-nos veritablement d’aquells que estimem perquè la unió és una unió existencial, una unió forta que es troba en la nostra naturalesa mateixa; canvia només la manera d’estar a prop seu, però res ni ningú no pot trencar aquesta unió. «Pare, pensem en aquells que han renegat de la fe, que són apòstates, que són perseguidors de l’Església, que han renegat del seu baptisme: també aquests són a casa?» Sí, també aquests, també els blasfems, tots. Som germans: aquesta és la comunió dels sants. La comunió dels sants manté unida la comunitat dels creients a la terra i al Cel.
En aquest sentit, la relació d’amistat que puc construir amb un germà o una germana que tinc a prop, puc establir-la també amb un germà o una germana que són al Cel. Els sants són amics amb els quals molt sovint teixim relacions d’amistat. Allò que nosaltres anomenem devoció —jo sóc molt devot d’aquest sant, d’aquesta santa— és en realitat una manera d’expressar l’amor a partir precisament d’aquest vincle que ens uneix. També en la vida de cada dia es pot dir: «Aquesta persona té molta devoció pels seus pares ancians»: no, és una forma d’amor, una expressió d’amor. I tots nosaltres sabem que a un amic sempre ens hi podem adreçar, sobretot quan estem en dificultat i necessitem ajuda. I nosaltres tenim amics al cel. Tots necessitem amics; tots necessitem relacions significatives que ens ajudin a afrontar la vida. També Jesús tenia els seus amics, i a ells es va adreçar en els moments més decisius de la seva experiència humana. En la història de l’Església hi ha constants que acompanyen la comunitat creient: sobretot el gran afecte i el vincle fortíssim que l’Església sempre ha sentit en relació amb Maria, Mare de Déu i Mare nostra. Però també l’especial honor i afecte que ha rendit a sant Josep. En el fons, Déu li confia allò més valuós que té: el seu Fill Jesús i la Mare de Déu. És sempre gràcies a la comunió dels sants que sentim a prop nostre els sants i les santes que són els nostres patrons, pel nom que tenim, per exemple, per l’Església a la qual pertanyem, pel lloc on vivim, etc. també per una devoció personal. I aquesta és la confiança que ens ha d’animar sempre quan ens adrecem a ells en els moments decisius de la nostra vida. No és una cosa màgica, no és una superstició, la devoció als sants; és simplement parlar amb un germà, una germana que es troba davant Déu, que ha recorregut una vida justa, una vida santa, una vida exemplar, i ara és davant Déu. I jo parlo amb aquest germà, amb aquesta germana i demano la seva intercessió per les meves necessitats.
Precisament per això m’agrada concloure aquesta catequesi amb una pregària a sant Josep a la qual estic particularment unit i que recito cada dia des de fa més de quaranta anys. És una oració que vaig trobar en un llibre d’oracions de les Germanes de Jesús i Maria, del 1700, finals del segle XVIII. És molt bonica, però més que una oració és un desafiament a aquest amic, a aquest pare, a aquest custodi nostre que és sant Josep. Seria bonic que vosaltres aprenguéssiu aquesta oració i poguéssiu repetir-la. La llegiré: «Gloriós patriarca sant Josep, que pots i saps fer possibles les coses impossibles, vine a ajudar-me en aquests moments d’angoixa i dificultat. Pren sota la teva protecció les situacions greus i difícils que et confio perquè tinguin una bona solució. Pare meu estimat, en qui poso tota la meva confiança, que no es pugui dir que t’hagi invocat en va. Com que, amb Jesús i Maria, ho pots tot, mostra’m que la teva bondat és tan gran com el teu poder.» I acaba amb un desafiament, això és desafiar sant Josep: «Com que, amb Jesús i Maria, ho pots tot, mostra’m que la teva bondat és tan gran com el teu poder.» Jo m’encomano cada dia a sant Josep, amb aquesta oració, des de fa més de quaranta anys: és una vella oració.
Endavant, ànim, en aquesta comunió de tots els sants que tenim al cel i a la terra: el Senyor no ens abandona.
