Benvolguts germans i germanes, bon dia!
El passatge bíblic —amb el llenguatge simbòlic de l’època en què va ser escrit— ens diu una cosa impressionant: Déu estava tan amargat per la difosa maldat dels homes, que s’havia convertit en una forma de vida normal, que va pensar que s’havia equivocat a l’hora de crear-los i va decidir eliminar-los. Una solució radical. Fins i tot podria tenir un gir paradoxal de misericòrdia. No més humans, no més història, no més judici, no més condemna. I moltes víctimes predestinades de la corrupció, de la violència, de la injustícia serien perdonades per sempre.
No ens passa a vegades també a nosaltres —afeixugats pel sentit d’impotència contra el mal o desmoralitzats pels “profetes de desventures”— que pensem que seria millor no haver nascut? ¿Hem de donar crèdit a algunes teories recents, que denuncien l’espècie humana com un mal evolutiu per a la vida en el nostre planeta? Tot negatiu? No.
De fet, estem sota pressió, exposats a tensions oposades que ens confonen. Per un costat, tenim l’optimisme d’una joventut eterna, il·luminat pels progressos extraordinaris de la tècnica, que pinta un futur ple de màquines més eficients i més intel·ligents que nosaltres, que guariran els nostres mals i pensaran per a nosaltres les millors solucions per a no morir: el món del robot. Per altra part, la nostra fantasia sembla cada cop més concentrada en la representació d’una catàstrofe final que ens extingirà. El que passa amb una eventual guerra atòmica. El “dia després” d’això —si hi som encara, dies i éssers humans— s’haurà de començar de zero. Destruir-ho tot per a tornar a començar de zero. No vull fer banal el tema del progrés, naturalment. Però sembla que el símbol del diluvi estigui guanyant terreny en el nostre inconscient. La pandèmia actual, a més, hipoteca greument la nostra representació despreocupada de les coses que importen, per a la vida i per al seu destí.
En el passatge bíblic, quan es tracta de posar fora del perill de la corrupció i del diluvi la vida de la terra, Déu encomana el treball a la fidelitat del més ancià de tots, al “just” Noè. La vellesa salvarà el món?, em pregunto. En quin sentit? I com salvarà el món, la vellesa? Quin és l’horitzó? La vida més enllà de la mort o només la supervivència fins al diluvi?
Una paraula de Jesús, que evoca “els dies de Noè”, ens ajuda a aprofundir el sentit de la pàgina bíblica que hem escoltat. Jesús, en parlar dels últims temps, diu: «Tal com va passar en els dies de Noè, passarà en els dies del Fill de l’home: menjaven i bevien, i prenien muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l’arca. Vingué el diluvi i tots van morir» (Lc 17,26-27). De fet, menjar i beure, prendre muller o marit, són coses molt normals i no semblen exemples de corrupció. On és la corrupció? On era la corrupció, allí? En realitat, Jesús destaca el fet que els éssers humans, quan es limiten a gaudir de la vida, perden fins i tot la percepció de la corrupció, que mortifica la dignitat i n’enverina el sentit. Quan es perd la percepció de la corrupció, i la corrupció es converteix en una cosa normal, tot té el seu preu, tot! Es compra, es ven, opinions, actes de justícia… Això, en el món dels negocis, en el món de moltes professions, és molt comú. I viuen sense preocupació també la corrupció, com si fos part de la normalitat del benestar humà. Quan tu vas a fer algun tràmit i és lent, el procés per a fer-lo és una mica lent, quantes vegades se sent a dir: «Si em dones una propina ho accelero.» Moltes vegades. «Dona’m alguna cosa i ho passaré al davant.» Ho sabem bé, tots nosaltres. El món de la corrupció sembla part de la normalitat de l’ésser humà, i això és lleig. Aquest matí un senyor m’ha parlat sobre aquest problema a la seva terra. Els béns de la vida són consumits i gaudits sense preocupació per la qualitat espiritual de la vida, sense cura per l’hàbitat de la casa comuna. Tot s’explota, sense preocupar-se de la mortificació i de l’abatiment que molts pateixen, i tampoc del mal que enverina la comunitat. Mentre la vida normal pot estar plena de “benestar”, no volem pensar en allò que la buida de justícia i d’amor. «Jo estic bé, per què he de pensar en els problemes, en les guerres, en la misèria humana, en la pobresa i la maldat que hi ha? No, jo estic bé. No m’importen els altres.» Aquest és el pensament inconscient que ens porta a viure un estat de corrupció.
Em pregunto: pot convertir-se en normalitat, la corrupció? Germans i germanes, lamentablement sí. Es pot respirar l’aire de la corrupció igual com es respira l’oxigen. «Però és normal que ens diguin: “Si vol que faci això ràpid, quant em donarà?”» Això és normal! És normal, però és una cosa lletja, no és bona! Què és allò que li obre el camí? Una cosa: la despreocupació que només té com a objectiu cuidar-se ells mateixos: vet aquí el camí que obre la porta a la corrupció que enfonsa la vida de tothom. La corrupció obté gran avantatge d’aquesta despreocupació que no és bona. Quan a una persona li sembla tot bé i no li importen els altres: aquesta despreocupació afebleix les nostres defenses, ofusca la consciència i ens fa —fins i tot involuntàriament— còmplices. Perquè la corrupció mai no va sola: una persona sempre té còmplices. I la corrupció sempre s’amplia, s’amplia.
La vellesa està en condicions de captar l’engany d’aquesta normalització d’una vida obsessionada pel gaudi i buida d’interioritat: vida sense pensament, sense sacrifici, sense interioritat, sense bellesa, sense veritat, sense justícia, sense amor: això és tot corrupció. La sensibilitat especial de les persones grans, de la vellesa per l’atenció, els pensaments i els afectes que ens fan més humans hauria de tornar a ser una vocació per a molts. I serà una elecció d’amor dels ancians envers les noves generacions. Serem nosaltres els qui donem l’alarma, l’alerta: «Estigueu atents, que això és corrupció, no et porta a res.» La saviesa dels ancians és molt necessària avui per anar contra la corrupció. Les noves generacions esperen de nosaltres, les persones grans, de nosaltres, ancians, una paraula que sigui profecia, que obri les portes a noves perspectives fora d’aquest món despreocupat de la corrupció, del costum de les coses corruptes. La benedicció de Déu escull la vellesa per aquest carisma tan humà i humanitzador que té. Quin sentit té la meva vellesa? podem preguntar-nos cada un de nosaltres, ancians. El sentit és aquest: ser profeta de la corrupció i dir als altres: «Atureu-vos, jo he fet aquest camí i no porta a res! Ara t’explico la meva experiència.» Nosaltres, ancians, hem de ser profetes contra la corrupció, com Noè va ser profeta contra la corrupció del seu temps, perquè era l’únic de qui Déu es va fiar. Jo us pregunto a tots vosaltres, i també em pregunto a mi: està obert el meu cor a ser profeta contra la corrupció d’avui? Hi ha alguna cosa lletja, quan els ancians no han madurat i es fan grans amb els mateixos costums corruptes dels joves. Pensem en el passatge bíblic dels jutges de Susanna: són l’exemple d’una vellesa corrupta. I nosaltres, amb una vellesa així no serem capaços de ser profetes per a les joves generacions.
Noè és l’exemple d’aquesta vellesa generativa: no és corrupta, és generativa. Noè no fa predicacions, no es lamenta, no recrimina, però té cura del futur de la generació que està en perill. Construeix l’arca de l’acollida i fa entrar-hi homes i animals. En la cura per la vida, en totes les seves formes, Noè compleix el manament de Déu repetint el gest tendre i generós de la creació, que en realitat és el pensament mateix que inspira el manament de Déu: una benedicció, una nova creació (cf. Gn 8,15-9,17). La vocació de Noè roman sempre actual. El sant patriarca ha d’intercedir encara per nosaltres. I nosaltres, dones i homes d’una certa edat —per no dir grans, perquè alguns s’ofenen— no oblidem que tenim la possibilitat de la saviesa, de dir als altres: «Mira, aquest camí de corrupció no porta a res.» Nosaltres hem de ser com el bon vi que al final, envellit, pot donar un missatge bo i no dolent.
Faig una crida, avui, a totes les persones que tenen una certa edat, per no dir vells. Estigueu atents: vosaltres teniu la responsabilitat de denunciar la corrupció humana en la qual es viu i en la qual avança aquesta forma de viure de relativisme, totalment relatiu, com si tot fos lícit. Anem endavant. El món ho necessita, necessita joves forts, que vagin endavant, i ancians savis. Demanem al Senyor la gràcia de la saviesa.
