Data: 27 de març de 2022
La paràbola del Fill Pròdig és una de les més riques, alliberadores i eloqüents de l’Evangeli.
Avui, en aquest breu espai i, situats en el context històric que ens toca viure, convé que ens fixem en un moment significatiu del relat.
Concretament ens centrem en el sofriment que ha de suportar el Fill Pròdig lluny de la casa del pare. Què significa aquest sofriment?; d’on ve?; en què consisteix? Fent-nos ressò del llenguatge que estem utilitzant aquesta Quaresma, direm que és el seu desert. Però ens adonem que aquest desert no li ha sobrevingut per un mal destí, sinó que és el resultat de la seva opció lliure. Ell ha estat el seu artífex. Passar fam, solitud, maltractament, explotació i degradació és un desert que ell pateix, com a resultat de l’opció adoptada “amb tot el dret”, com a persona sàvia i madura, que reivindica la seva autonomia enfront del pare.
Alguns analistes relacionen el fenomen de la paràbola amb el fet, que va tenir el seu origen en la Il·lustració, que va impregnar la modernitat, tingué la seva eclosió al maig del 68, i que perdura en la postmodernitat… Ens referim a la denominada “mort del pare”. La mort del pare, com a actitud i conducta personal i social, significa la negació o el rebuig de tot el que sigui heretat, com si la persona humana es fes absolutament a si mateixa, confiant en el seu poder, reclamant la seva llibertat. Fa uns anys se solia parlar de la humanitat, la societat justa equitativa i igualitària; avui es prefereix dir “persona humana”, que inclou l’opció absolutament lliure de l’individu.
Recordo una imatge que feia servir fa anys l’escriptor J. Loew, per a explicar la relació de l’amor – vincle entre les persones amb l’amor – vincle amb Déu mateix. Sembla ser que una teranyina és una admirable construcció de fils fins que dibuixen un entramat, l’harmonia i la proporció del qual seria l’enveja de qualsevol arquitecte. Però aquesta tela harmònica se sosté mitjançant un fil gairebé invisible que des del seu centre la subjecta a un punt fix més alt. L’autor explica així que el nostre amor mutu, amb tot el que aporta de felicitat i pau, penja d’aquest fil gairebé invisible que anomenem amor i unió amb Déu. La “mort del pare” seria com tallar el fil que sosté la teranyina. L’efecte seria el trencament i la mort d’aquest entramat de relació harmònica de tots els seus fils.
Des del Concili Vaticà II els papes van insistint i glossant el principi que la mort de Déu significa la mort de l’home; la desvinculació amb Déu provoca la desvinculació dels homes entre si.
Les crisis que vivim avui en l’àmbit de les relacions entre persones, països, grups socials, cultures, formen part del que reconeixem com “els nostres deserts”. Solituds, enfrontaments, violències, marginació… Hem de reflexionar i preguntar-nos si aquests sofriments no els hem provocat nosaltres mateixos, quan lliurement hem tallat el fil que sosté des de dalt l’entramat de l’amor fratern. En el relat de la paràbola, a més del reconeixement de la pròpia responsabilitat, aquesta fou la intuïció que va estimular el Fill a iniciar el camí de tornada.
Per cert que aquest camí passava per confessar el seu pecat (“Pare, he pecat contra el cel i contra tu”) i per somniar, imaginant-se una escena familiar: la reunió entorn de la taula parada generosament pel Pare.