Benvolguts germans i germanes, bon dia!
A la Bíblia, l’escena de la mort de l’ancià Moisès està precedida pel seu testament espiritual, anomenat Càntic de Moisès. Aquest Càntic és en primer lloc una bellíssima confessió de fe i diu així: «Ara proclamo el nom del Senyor, doneu glòria al nostre Déu: “Ell és la Roca”, el seu obrar és irreprensible, són justos tots els seus camins. És el Déu fidel, sense malícia, és bo i és recte» (Dt 32,3-4). Però també és memòria de la història viscuda amb Déu, de les aventures del poble que s’ha format a partir de la fe en el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob. I per tant Moisès recorda també les amargures i les desil·lusions de Déu mateix: La seva fidelitat posada contínuament a prova per la infidelitat del seu poble. El Déu fidel i la resposta del poble infidel: com si el poble volgués posar a prova la fidelitat de Déu. I ell roman sempre fidel, a prop del seu poble. Aquest és precisament el nucli del Càntic de Moisès: la fidelitat de Déu que ens acompanya durant tota la vida.
Quan Moisès pronuncia aquesta confessió de fe és al llindar de la terra promesa, i també del seu comiat de la vida. Tenia cent vint anys, diu la narració, però «no se li havia afeblit la vista» (Dt 34,7). Aquella capacitat de veure-hi, de veure-hi realment i també de veure-hi simbòlicament, que tenen els ancians, que saben veure les coses, el significat més profund de les coses. La vitalitat de la seva mirada és un do valuós: li permet transmetre l’herència de la seva llarga experiència de vida i de fe, amb la lucidesa necessària. Moisès veu la història i transmet la història; els ancians veuen la història i transmeten la història.
Una vellesa a la qual li és concedida aquesta lucidesa és un do valuós per a la propera generació. L’escolta personal i directa de la narració de la història de fe viscuda, amb totes les seves vicissituds, és insubstituïble. Llegir-la en els llibres, veure-la a les pel·lícules, consultar-la per Internet, encara que sigui útil, mai no serà el mateix. Aquesta transmissió falta molt avui, i cada vegada més, a les noves generacions. Per què? Perquè aquesta civilització nova té la idea que les persones grans són material de rebuig, els vells han de ser descartats. Això és una brutalitat! No, no és així. La narració directa, de persona a persona, té tons i formes de comunicació que cap altre mitjà no pot substituir. Una persona gran que ha viscut molt i obté el do d’un testimoniatge de la seva història lúcid i apassionat, és una benedicció insubstituïble. Som capaços de reconèixer i d’honrar aquest do de les persones grans? La transmissió de la fe —i del sentit de la vida— segueix avui aquest camí d’escolta de les persones grans? Jo puc donar un testimoni personal. L’odi i la ràbia contra la guerra jo la vaig aprendre del meu avi que va combatre al Piave l’any 1914: ell em va transmetre aquesta ràbia a la guerra. Perquè em va explicar els sofriments d’una guerra. I això no s’aprèn ni als llibres ni d’una altra manera, s’aprèn així, transmetent-la d’avis a nets. I això és insubstituïble. La transmissió de l’experiència de vida dels avis als nets. Lamentablement avui això no és així i es pensa que els avis són material de rebuig: no! Són la memòria viva d’un poble i els joves i els nens han d’escoltar els avis.
En aquesta cultura tan “políticament correcta”, aquest camí resulta obstaculitzat de diferents maneres: a la família, a la societat, a la mateixa comunitat cristiana. Hi ha qui proposa fins i tot abolir l’ensenyament de la història, com una informació supèrflua sobre mons que ja no son actuals, que treu recursos al coneixement del present. Com si nosaltres haguéssim nascut ahir!
La transmissió de la fe, per altra part, està mancada sovint de la passió pròpia d’una “història viscuda”. Transmetre la fe no és dir les coses “bla-bla-bla”. És explicar l’experiència de fe. ¿Aleshores, difícilment pot portar a escollir l’amor per sempre, la fidelitat a la paraula donada, la perseverança en l’entrega, la compassió pels rostres ferits i abatuts? Certament les històries de la vida han de ser transformades en testimoniatge, i el testimoniatge ha de ser lleial. Certament, no és lleial la ideologia que doblega la història als propis esquemes; no és lleial la propaganda, que adapta la història a la promoció del propi grup; no és lleial fer de la història un tribunal en el qual es condemna tot el passat i es descoratja qualsevol futur. Ser lleial és explicar la història tal com és, i només la pot explicar bé qui l’ha viscuda. Per això és molt important escoltar les persones grans, escoltar els avis, és important que ens nens parlin amb ells.
Els mateixos Evangelis expliquen honestament la beneïda història de Jesús sense amagar els errors, les incomprensions i fins i tot les traïcions dels seus deixebles. Aquesta és la història, és la veritat, això és testimoniatge. Aquest és el do de la memòria que els “ancians” de l’Església transmeten, des de l’inici, passant-lo “de mà en mà” a la propera generació. Ens farà bé preguntar-nos: en quin grau valorem aquesta manera de transmetre la fe, de passar el testimoni entre els ancians de la comunitat i els joves que s’obren al futur? I aquí em ve a la ment una cosa que he dit moltes vegades, però voldria repetir-la. Com es transmet la fe? «Ah, aquí hi ha un llibre, estudia’l»: no. Així no es pot transmetre la fe. La fe es transmet en dialecte, és a dir, en el llenguatge familiar, entre avis i nets, entre pares i fills. La fe es transmet sempre en dialecte, en aquell llenguatge familiar i vivencial après al llarg dels anys. Per això és molt important el diàleg en una família, el diàleg dels infants amb els avis, que són aquells que tenen la saviesa de la fe.
A vegades reflexiono sobre aquesta estranya anomalia. El catecisme de la iniciació cristiana beu avui generosament en la paraula de Déu i transmet informació precisa sobre els dogmes, sobre la moral de la fe i els sagraments. Sovint manca, però, un coneixement de l’Església que neixi de l’escolta i del testimoniatge de la història real de la fe i de la vida de la comunitat eclesial, des de l’inici fins als nostres dies. Quan s’és infant s’aprèn la paraula de Déu a les aules del catecisme; però quan s’és jove l’Església s’“aprèn” a les aules escolars i en els mitjans d’informació globals.
La narració de la història de fe hauria de ser com el Càntic de Moisès, com el testimoniatge dels Evangelis i dels Fets dels Apòstols. És a dir, una història capaç de recordar amb emoció les benediccions de Déu i amb lleialtat les nostres faltes. Estaria bé que hi hagués, des del principi, en els itineraris catequètics també l’hàbit d’escoltar, a partir de l’experiència viscuda de les persones grans, la lúcida confessió de les benediccions rebudes per Déu, que hem de custodiar, i el lleial testimoniatge de les nostres faltes de fidelitat, que hem de reparar i corregir. Les persones grans entren a la terra promesa, que Déu vol per a totes les generacions, quan ofereixen als joves la bonica iniciació del seu testimoniatge i transmeten la història de la fe, la fe en dialecte, aquell llenguatge familiar, aquell llenguatge que passa dels ancians als joves. Llavors, guiats pel Senyor Jesús, ancians i joves entren junts en el seu Regne de vida i d’amor. Però tots junts. Tots en família, amb aquest gran tresor que és la fe transmesa en dialecte.
