Data: 10 d’abril de 2022
En els temps que vivim en la societat present i en l’Església, no hi falten veus que ens criden a enfortir-nos. Hi ha res més normal que adquirir forces per a afrontar crisis i assetjaments contraris? Amb tota lògica, la feblesa que mostra l’Església i domina la civilització occidental (la democràcia, l’afirmació dels drets humans, la vigència de valors) ha de ser vençuda mitjançant l’anomenat “empoderament”. O mitjançant l’assumpció de “les fortaleses” i possibilitats a la qual ens conviden els consellers psicològics.
Alguna cosa hi té a veure, però no sé si aquesta crida forma part, de sobte, del nucli de la nostra fe que celebrem, és a dir, del Misteri Pasqual.
El cas és que aquesta celebració té un pròleg, l’entrada de Jesús a Jerusalem. Per a molts aquesta entrada significava un autèntic “empoderament” de Jesús, semblant a un míting polític en plena campanya electoral. Però en aquesta escena hi ha un detall que mereix ser considerat.
És bastant conegut el llibre d’Andrea Riccardi “L’Església crema. La crisi del cristianisme avui: entre l’agonia i el ressorgiment”. L’autor, havent exposat sense embuts les crisis de l’Església, conclou el seu discurs citant un místic i poeta, Turoldo, que pregava així:
“Senyor, torna’m a la infantesa… fes que torni al sabor autèntic de les coses, al gust del pa i de l’aigua. El temps ha limitat els sentits, fins a fer-los impassibles… Salva’m de la indiferència, d’aquest anonimat de l’home adult… Salva’m del color gris de l’home adult i fes que tot el poble quedi lliure d’aquesta senilitat de l’esperit. Retorna’m la capacitat de plorar i d’alegrar-me: fes que el poble torni a cantar en les teves Esglésies”
El pensament em porta inevitablement a l’escena, que hem esmentat, de l’entrada de Jesús a Jerusalem, on és aclamat com a Rei i Messies. Perquè sant Mateu assenyala que, ja en el Temple, d’on havia expulsat els mercaders i havia curat cecs i coixos, hi havia una presència significativa: la d’uns infants, que cridaven i aclamaven
“«Hosanna al Fill de David». Però, quan els grans sacerdots i els mestres de la Llei veieren els prodigis que feia i els infants que cridaven en el temple, es van indignar i li digueren: –¿No sents què diuen, aquests? Jesús els contestà: –Sí. ¿No heu llegit mai en l’Escriptura: Amb la paraula dels infants i dels nadons t’has fet cantar una lloança?” (Mt 21,15-16)
Grans sacerdots i mestres de la Llei enfront de nens, la queixa adusta enfront de l’alegria espontània de qui veu la presència salvadora de Déu, l’interès pel poder enfront de la innocència de cor. Segons mostra la resposta de Jesús citant el Sl 8,3, són els mateixos infants, que canten admirats davant la bellesa de la creació, els veritables savis (cf. Sv 10,20), els que entraran en el Regne de Déu (cf. Mt 18,3)
Cal tenir una certa ànima de nen per a cantar i ballar, portant un ram d’olivera, en processó davant de Jesús. Però davant de Jesús pot ser un signe de veritable fe. Enfront de la “senilitat de l’esperit”, la insensibilitat i el hieratisme que disfressen orgull, autosuficiència, rigorisme, duresa de cor, és a dir, autèntics murs que impedeixen accedir a l’acte de fe en Jesucrist.
En temps durs, en ple sofriment, tornem a la “infantesa espiritual”, que no té res de feblesa, però sí de sensibilitat cap a la veritat i bellesa de Jesús, que entusiasma i convida a l’abandó confiat, fins al cant i el clam agraïts.
