Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari de catequesis sobre el tema de la vellesa, avui observem el tendre quadre pintat per l’evangelista sant Lluc, que crida a escena dues figures d’ancians, Simeó i Anna. La seva raó de viure abans d’acomiadar-se d’aquest món és l’espera de la visita de Déu. Esperaven que Déu vingués a visitar-los, és a dir, Jesús. Simeó sap, per una premonició de l’Esperit Sant, que no morirà abans d’haver vist el Messies. Anna anava cada dia al temple i es dedicava al seu servei. Ambdós reconeixen la presència del Senyor en l’infant Jesús, que omple de consol la seva llarga espera i asserena el seu comiat de la vida. Aquesta és una escena d’encontre amb Jesús, i de comiat.
Què podem aprendre d’aquestes dues figures d’ancians plens de vitalitat espiritual?
Primer, aprenem que la fidelitat de l’espera afina els sentits. Per altra part, ho sabem, l’Esperit Sant fa precisament això: il·lumina els sentits. A l’antic himne Veni Creator Spiritus, amb el qual invoquem encara avui l’Esperit Sant, diem: «Accende lumen sensibus», ‘encén una llum per als sentits’, ‘il·lumina els nostres sentits’. L’Esperit és capaç de fer això: aguditza els sentits de l’ànima, malgrat els límits i les ferides dels sentits del cos. La vellesa debilita, d’una manera o altra, la sensibilitat del cos: un hi veu menys, un altre més sord… En canvi, una vellesa que s’ha exercitat en l’espera de la visita de Déu no perdrà el seu pas: encara més, estarà també més preparada per acollir-lo, tindrà més sensibilitat per acollir el Senyor quan passa. Recordem que una actitud del cristià és estar atent a les visites del Senyor, perquè el Senyor passa per la nostra vida amb les inspiracions, amb la invitació a ser millors. I sant Agustí deia: «Tinc por de Déu quan passa.» «Per què tens por?» «Sí, tinc por de no adonar-me’n i deixar-lo passar.» Aquest és l’Esperit Sant que prepara els sentits per a entendre quan el Senyor ens està visitant, com ho va fer amb Simeó i amb Anna.
Avui més que mai necessitem això: ens cal una vellesa dotada de sentits espirituals vius i capaç de reconèixer els signes de Déu, més encara, el Signe de Déu, que és Jesús, un signe que ens posa en crisi, sempre: Jesús ens posa en crisi perquè és “senyal de contradicció” (Lc 2,34), però ens omple d’alegria. Perquè la crisi no et porta necessàriament a la tristesa, no: estar en crisi, servint el Senyor, sovint et dona pau i alegria. L’anestèsia dels sentits espirituals —i això és lleig— l’anestèsia dels sentits espirituals, en l’excitació i en l’entumiment dels corporals, és una síndrome generalitzada en una societat que conrea la il·lusió de l’eterna joventut, i el seu tret més perillós es troba en el fet que aquesta és majoritàriament inconscient. No ens adonem que estem anestesiats. I això passa: sempre ha passat i passa en la nostra època. Els sentits anestesiats, sense entendre què passa; els sentits interiors, els sentits de l’esperit per a entendre la presència de Déu o la presència del mal, anestesiats, no es distingeixen.
Quan perds la sensibilitat del tacte o del gust te n’adones de seguida. En canvi, la de l’ànima, aquella sensibilitat de l’ànima pots ignorar-la durant molt de temps, pots viure sense adonar-te que l’has perdut, la sensibilitat de l’ànima. Aquesta no es refereix simplement al pensament de Déu o de la religió. La insensibilitat dels sentits espirituals es refereix a la compassió i a la pietat, a la vergonya i el remordiment, a la fidelitat i l’entrega, a la tendresa i l’honor, a la responsabilitat pròpia i el dolor aliè. És curiós: la insensibilitat no et fa entendre la compassió, no et fa entendre la pietat, no et fa sentir vergonya o remordiment per haver fet alguna cosa mal feta. És així: els sentits espirituals anestesiats ho confonen tot, i un no sent, espiritualment, coses per l’estil. I la vellesa es converteix, per dir-ho d’alguna manera, en la primera pèrdua, la primera víctima d’aquesta pèrdua de la sensibilitat. En una societat que exerceix principalment la sensibilitat pel gaudi, disminueix l’atenció als fràgils i preval la competència dels vencedors. I així es perd la sensibilitat. Certament, la retòrica de la inclusió és la fórmula del ritu de qualsevol discurs políticament correcte. Però encara no porta una correcció real en les pràctiques de la convivència normal: costa que creixi una cultura de la tendresa social. No: l’esperit de la fraternitat humana —que m’ha semblat necessari reiterar amb força— és com un vestit que no ens posem, per a admirar, sí, però… en un museu. Es perd la sensibilitat humana, es perden aquests moviments de l’esperit que ens fan humans.
És cert, en la vida real podem observar, amb gratitud commoguda, molts joves capaços d’honrar fins al fons aquesta fraternitat. Però precisament aquí hi ha el problema: hi ha un rebuig, un rebuig culpable, entre el testimoniatge d’aquesta saba vital de la tendresa social i el conformisme que imposa la joventut a definir-se d’una manera completament diferent. Què podem fer per a omplir aquest rebuig?
De la història de Simeó i Anna, però també d’altres històries bíbliques de l’edat anciana sensible a l’Esperit, ve una indicació amagada que mereix ser portada a primer pla. En què consisteix, concretament, la revelació que encén la sensibilitat de Simeó i Anna? Consisteix en el reconeixement en un infant, que ells no han generat i que veuen per primera vegada, del signe segur de la visita de Déu. Ells accepten no ser protagonistes, sinó només testimonis. I quan un individu accepta no ser protagonista, sinó que s’involucra com a testimoni, la cosa va bé: aquell home o aquella dona està madurant bé. Però si té sempre ganes de ser protagonista no madurarà mai aquest camí cap a la plenitud de la vellesa. La visita de Déu no s’encarna en la seva vida, dels qui volen ser protagonistes i mai testimonis, no els porta a l’escena com a salvadors: Déu no es fa carn per a la seva generació, sinó per a la generació que ha de venir. Perden l’esperit, perden les ganes de viure amb maduresa i, com es diu normalment, es viu amb superficialitat. És la gran generació dels superficials, que no es permeten sentir les coses amb la sensibilitat de l’esperit. Però per què no s’ho permeten? En part per peresa, i en part perquè ja no poden: l’han perduda. És lleig quan una civilització perd la sensibilitat de l’esperit. Malgrat això, es molt bonic quan trobem ancians com Simeó i Anna que conserven aquesta sensibilitat de l’esperit i són capaços d’entendre les diferents situacions, com aquests dos van entendre que aquesta situació que tenien davant seu era la manifestació del Messies. Cap ressentiment i cap recriminació per això, quan estic en aquest estat de quietud, però gran commoció i gran consol quan els sentits espirituals estan encara vius. La commoció i el consol de poder veure i anunciar que la història de la seva generació no s’ha perdut o malgastat precisament gràcies a un esdeveniment que es fa carn i es manifesta per a la generació que segueix. I això és el que sent un ancià quan els nets van a parlar amb ell: se sent revifar. «Ah, la meva vida és encara vàlida.» És molt important anar on hi ha persones grans, és molt important escoltar-les. És molt important parlar amb ells, perquè s’esdevé aquest intercanvi de civilització, aquest intercanvi de maduresa entre joves i grans. I així la nostra civilització va endavant de manera madura.
Només la vellesa espiritual pot donar aquest testimoniatge, humil i enlluernador, fent-la autoritzada i exemplar per a tots. La vellesa que ha cultivat la sensibilitat de l’ànima apaga qualsevol enveja entre les generacions, qualsevol ressentiment, qualsevol recriminació per una vinguda de Déu per a la generació venidora, que arriba juntament amb el comiat de la pròpia vida. I això és el que passa a un ancià obert amb un jove obert: s’acomiada de la vida, però entregant —entre cometes— la seva vida a la nova generació. I aquest és el comiat de Simeó i d’Anna: «Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau.»
La sensibilitat espiritual de l’edat anciana és capaç d’abatre la competició i el conflicte entre les generacions de manera creïble i definitiva. Aquesta sensibilitat supera: les persones grans, amb aquesta sensibilitat, superen el conflicte, van més enllà, van a la unitat, no al conflicte. Això certament és impossible per als homes, però és possible per a Déu. I avui necessitem molt la sensibilitat de l’esperit, la maduresa de l’esperit, necessitem ancians savis, madurs en l’esperit, que ens donin una esperança per a la vida!
