Benvolguts germans i germanes, bon dia i benvinguts!
Dissabte i diumenge passat vaig ser a Malta: un viatge apostòlic que estava programat des de fa temps; va ser ajornat fa dos anys per la covid i les seves conseqüències. Poques persones saben que Malta, malgrat ser una illa enmig del Mediterrani, va rebre molt aviat l’Evangeli. Per què? Perquè l’apòstol Pau va naufragar a prop de la seva costa i prodigiosament es va salvar amb tots els qui anaven en el seu vaixell, més de dues-centes setanta persones. Explica el llibre dels Fets dels Apòstols que els maltesos els van acollir a tots, i diu aquesta expressió: «amb una humanitat poc corrent» (28,2). Això és l’important, no ho oblideu: «amb una humanitat poc corrent». He escollit precisament aquestes paraules —amb una humanitat poc corrent— com a lema del meu viatge, perquè indiquen el camí que cal seguir no sols per a afrontar el fenomen dels migrants, sinó més en general per tal que el món es torni més fraternal, un lloc més acollidor, i se salvi d’un “naufragi” que ens amenaça a tots nosaltres, que som —com ho hem après— a la mateixa barca, tots. Malta és, en aquest horitzó, un lloc clau.
Ho és sobretot geogràficament, per la seva posició al centre del Mar que hi ha entre Europa i Àfrica, però que banya també Àsia. Malta és una espècie de “rosa dels vents”, on s’encreuen pobles i cultures; és un punt privilegiat per a observar a 360 graus la zona mediterrània. Avui es parla sovint de “geopolítica”, però lamentablement la lògica dominant és la de les estratègies dels Estats més poderosos per a afirmar els seus interessos estenent la seva àrea d’influència econòmica, o influència ideològica, o influència militar: ho estem veient amb la guerra. Malta representa, en aquest quadre, el dret i la força dels “petits”, de les Nacions petites però riques d’història i de civilització, que haurien de portar endavant una altra lògica: la del respecte i de la llibertat, la del respecte i també la lògica de la llibertat, de la convivència de les diferències, oposada a la colonització dels més poderosos. Ho estem veient ara. I no sols per un costat: també pels altres… Després de la segona guerra mundial s’ha intentat posar les bases d’una nova història de pau, però lamentablement —no n’aprenem— ha anat endavant la vella història de grans potències competidores. I, en l’actual guerra a Ucraïna, assistim a la impotència de l’Organització de les Nacions Unides.
Segon aspecte: Malta és un lloc clau pel que fa al fenomen de les migracions. Al Centre d’acolliment Joan XXIII vaig trobar-hi nombrosos immigrants que havien desembarcat a l’illa després de viatges terribles. No ens hem de cansar d’escoltar els seus testimonis, perquè només així se surt de la visió distorsionada que sovint circula en els mitjans de comunicació i es poden reconèixer els rostres, les històries, les ferides, els somnis i les esperances d’aquests migrants. Cada migrant és únic: no és un número, és una persona; és únic com cada un de nosaltres. Cada migrant és una persona amb la seva dignitat, les seves arrels, la seva cultura. Cada un d’ells és portador d’una riquesa infinitament més gran que els problemes que implica. I no oblidem que Europa ha estat feta amb les migracions.
Certament, l’acollida ha de ser organitzada —això és cert—, ha d’estar governada, i abans, molt abans, ha de ser projectada junts, a nivell internacional. Perquè el fenomen migratori no pot ser reduït a una emergència, és un signe dels nostres temps. I com a tal ha de ser llegit i interpretat. Es pot convertir en un signe de conflicte, o en un signe de pau. Depèn de com ho agafem, depèn de nosaltres. Qui a Malta ha donat vida al Centre Joan XXIII ha escollit l’opció cristiana i per això l’ha anomenat “Peace Lab”; ‘laboratori de pau”. Però jo voldria afegir que Malta en el seu conjunt és un laboratori de pau! Tota la nació, amb la seva actitud, és un laboratori de pau. I pot realitzar aquesta missió seva si, des de les seves arrels, pren la saba de la fraternitat, de la compassió, de la solidaritat. El poble maltès ha rebut aquests valors juntament amb l’Evangeli, i gràcies a l’Evangeli podrà mantenir-los vius.
Per això, com a bisbe de Roma, vaig anar a confirmar aquest poble en la fe i en la comunió. De fet —tercer aspecte— Malta és un lloc clau també des del punt de vista de l’evangelització. De Malta i de Gozo, les dues diòcesis del país, han sortit molts preveres i religiosos, però també fidels laics, que han portat a tot el món el testimoniatge cristià. Com si el pas de sant Pau hagués deixat la missió en l’ADN dels maltesos! Per això la meva visita ha estat sobretot un acte de reconeixement: reconeixement a Déu i al seu sant poble fidel que és a Malta i a Gozo.
Malgrat això, també allí bufa el vent del secularisme i de la pseudocultura globalitzada pel consumisme, pel neocapitalisme i pel relativisme. També allí, per això, és temps de nova evangelització. La visita que, com els meus predecessors, vaig fer a la gruta de sant Pau ha estat com anar a la font per tal que l’Evangeli pugui brollar a Malta amb la frescor dels seus orígens i revifar el seu gran patrimoni de religiositat popular que està simbolitzada al santuari marià nacional de Ta’ Pinu, a l’illa de Gozo, on vam celebrar un intens encontre de pregària. Allí vaig sentir bategar el cor del poble maltès, que confia molt en la seva santa Mare. Maria ens porta sempre a l’essencial, a Crist crucificat i ressuscitat, i això per nosaltres, al seu amor misericordiós. Maria ens ajuda a revifar la flama de la fe agafant el foc de l’Esperit Sant, que anima de generació en generació l’alegre anunci de l’Evangeli, perquè l’alegria de l’Església és evangelitzar! No oblidem aquella frase de sant Pau VI: la vocació de l’Església és evangelitzar; l’alegria de l’Església és evangelitzar. No ho oblidem perquè és la definició més bonica de l’Església.
Aprofito aquesta ocasió per a renovar el meu agraïment al senyor president de la República de Malta, molt cortès i germà: gràcies a ell i a la seva família; al senyor primer ministre i a les altres autoritats civils, que m’han acollit amb molta gentilesa; també als bisbes i a tots els membres de la comunitat eclesial, als voluntaris i als qui m’han acompanyat amb la pregària. No voldria deixar d’anomenar el Centre d’acolliment per a migrants Joan XXIII: allí el monjo franciscà que el porta, el P. Dionisio Mintoff, té 91 anys i continua treballant així, amb l’ajuda dels col·laboradors de la diòcesi. És un exemple de zel apostòlic i d’amor als migrants, que avui fa molta falta. Nosaltres, amb aquesta visita, sembrem, però és el Senyor qui fa créixer. Que la seva bondat infinita concedeixi fruits abundants de pau i de tot tipus de béns a l’estimat poble maltès! Gràcies a aquest poble maltès per la seva acollença tan humana, tan cristiana. Moltes gràcies.06
