Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Som al centre de la Setmana Santa, que va des del Diumenge de Rams fins al Diumenge de Pasqua. Tots dos diumenges es caracteritzen per la festa que es fa entorn de Jesús. Però són dues festes diferents.
Diumenge passat vam veure Crist entrar solemnement a Jerusalem, com una festa, acollit com a Messies: i per a ell s’estenen mantells al llarg del camí (cf. Lc 19,36) i branques tallades dels arbres (cf. Mt 21,8). La multitud exultant beneeix a grans veus el «Rei que ve», i aclama: «Pau en el cel i glòria en les altures!» (Lc 19,38). Aquella gent fa festa perquè veu en l’entrada de Jesús l’arribada d’un nou rei, que portaria pau i glòria. Aquesta pau era la pau que aquella gent esperava: una pau gloriosa, fruit d’una intervenció reial, la del messies poderós que alliberaria Jerusalem de l’ocupació dels romans. D’altres, probablement, somniaven el restabliment d’una pau social i veien en Jesús el rei ideal, que donaria menjar a la multitud amb el pa, com ja havia fet, i faria grans miracles, portant així més justícia al món.
Però Jesús mai no parla d’això. Té davant seu una Pasqua diferent, no una Pasqua triomfal. L’única cosa que li preocupa per a preparar la seva entrada a Jerusalem és anar damunt d’«un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai» (v. 30). És així com Crist porta la pau al món: a través de la mansuetud i la docilitat, representades en aquell pollí lligat, damunt del qual no havia muntat ningú. Ningú, perquè la manera de fer de Déu és diferent de la del món. Jesús, de fet, justament abans de Pasqua, explica als deixebles: «Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono pas com el món la dona» (Jn 14,27). Són dues modalitats diferents: una manera és com el món ens dona la pau i una altra manera és com0313 ens la dona Déu. Són diferents.
La pau que Jesús ens dona per Pasqua no és la pau que segueix les estratègies del món, que creu obtenir-la per la força, amb les conquestes i amb diverses formes d’imposició. Aquesta pau, en realitat, és sols un interval entre les guerres: ho sabem bé. La pau del Senyor segueix el camí de la mansuetud i de la creu: és fer-se càrrec dels altres. Crist, de fet, ha pres damunt seu el nostre mal, el nostre pecats i la nostra mort. Ha pres amb ell tot això. Així ens ha alliberat. Ell ha pagat per nosaltres. La seva pau no és fruit d’algun acord, sinó que neix del do d’ell mateix. Aquesta pau mansa i valenta, però, és difícil d’acollir. De fet, la multitud que lloava Jesús és la mateixa que uns dies després crida «Crucifiqueu-lo» i, espantada i desil·lusionada, no mou cap dit per ell.
En aquest sentit, sempre resulta actual un gran relat de Dostoievski, l’anomenada Llegenda del Gran Inquisidor. Narra que Jesús, després de diversos segles, torna a la Terra. De seguida és acollit per la multitud alegre, que el reconeix i l’aclama. «Ah, has tornat! Vine, vine amb nosaltres!» Però després és arrestat per l’Inquisidor, que representa la lògica mundana. Aquest l’interroga i el critica de manera ferotge. El motiu final del retret és que Crist, tot i poder, mai no va voler convertir-se en Cèsar, el rei més gran d’aquest món, i va preferir deixar lliure l’home en comptes de sotmetre’l i resoldre els problemes amb la força. Hauria pogut establir la pau en el món, doblegant el cor lliure però precari de l’home en virtut d’un poder superior, però no ho va voler fer: va respectar la nostra llibertat. «Si haguessis acceptat» —diu l’Inquisidor a Jesús—, «la púrpura de Cèsar, hauries fundat un imperi universal i donat la pau al món» (Els germans Karamazov, Milà 2021, 345); i amb sentència tallant conclou: «Doncs ningú no ha merescut més que tu la foguera» (348). Aquest és l’engany que es repeteix en la història, la temptació d’una pau falsa, fonamentada en el poder, que després condueix a l’odi i a la traïció de Déu i a molta amargor de l’ànima.
Al final, segons aquest relat, l’Inquisidor voldria que Jesús «li digués alguna cosa, potser també alguna cosa amarga, terrible». Però Crist reacciona amb un gest dolç i concret: «se li acosta en silenci, i el besa dolçament als seus llavis vells i sense sang» (352). La pau de Jesús no domina els altres, mai no és una pau armada: mai! Les armes de l’Evangeli són la pregària, la tendresa, el perdó i l’amor gratuït al proïsme, l’amor a tot proïsme. És així que es porta la pau de Déu al món. Per això l’agressió armada d’aquests dies, com qualsevol guerra, representa un ultratge a Déu, una traïció blasfema al Senyor de la Pasqua, una preferència pel fals déu d’aquest món al seu rostre mans. La guerra sempre és una acció humana per a portar la idolatria del poder.
Jesús, abans de la seva última Pasqua, va dir als seus: «Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14,27). Sí, perquè mentre el poder mundà deixa només destrucció i mort —ho hem vist aquests dies—, la seva pau edifica la història, a partir del cor de cada home que l’acull. Pasqua és, doncs, la veritable festa de Déu i de l’home, perquè la pau, que Crist ha conquerit damunt la creu amb el do d’ell mateix, ens ha estat donada a nosaltres. Per això el Ressuscitat, el dia de Pasqua, s’apareix als deixebles, i com els saluda?: «La pau sigui amb vosaltres» (Jn 20,19.21). Aquesta és la salutació de Crist vencedor, de Crist ressuscitat.
Germans, germanes, Pasqua significa ‘pas’. És sobretot aquest any, l’ocasió beneïda per a passar del déu mundà al Déu cristià, de la cobdícia que portem a dins a la caritat que ens fa lliures, de l’espera d’una pau portada amb la força al compromís de testimoniar concretament la pau de Jesús. Germans i germanes, posem-nos davant el Crucificat, font de la nostra pau, i demanem-li la pau del cor i la pau en el món.
Descarregar arxiu13
