Data: 8 de maig de 2022
En la celebració de l’Eucaristia del quart diumenge del temps de Pasqua escoltem les paraules en les quals Jesús es presenta com el Bon Pastor i celebrem en tota l’Església la Jornada Mundial d’oració per les vocacions. Va ser el papa sant Pau VI qui, amb una intuïció profètica, va instituir aquesta jornada, en la qual tots som convidats a demanar que a l’Església mai falten joves que, per amor a Crist, entreguen amb generositat la seua vida al servei del Regne de Déu en la vida sacerdotal, consagrada i missionera. Us demano que en les celebracions de l’Eucaristia d’aquest diumenge no us oblideu de pregar per aquesta intenció. No fer-ho pot ser un signe que no es valora prou el testimoniatge que els sacerdots, consagrats i missioners donen al nostre món seguint al Senyor amb el lliurament total de la seua persona.
Segurament en l’origen de la crisi de vocacions que estem vivint no hi ha una única causa, sinó que son diversos els factors que condicionen el plantejament que els joves es fan sobre el seu futur. Indicaré els tres que, al meu judici, poden influir en aquest fenomen que afecta la vida eclesial des de fa ja algunes dècades. En primer lloc, hem de reconèixer que existeix una crisi en la idea mateixa de la vida viscuda com a vocació. Es tracta d’un fenomen de la nostra cultura que afecta també el matrimoni i la família. La idea de fundar una família ha deixat de ser una aspiració fonamental en la vida de gran part dels joves. Mentre que en la generació dels nostres pares aquest era un objectiu que donava sentit a la seua existència i al qual es subordinaven tots els altres elements, com pot ser el treball, actualment per a molts és un element secundari: es prioritzen altres dimensions de la vida i es planteja la possibilitat de la família com un element secundari.
En segon lloc, no podem deixar de reconèixer que la vivència de la fe és per a la nostra cultura quelcom molt secundari. La secularització ambiental, que ha tingut com a conseqüència que la fe haja deixat de ser per a molts l’element que dona sentit i des del qual es configuren totes les altres dimensions de la vida, porta a una pèrdua del sentit transcendent de l’existència i a que es prioritzen aquells objectius que tenen resultats immediats i constatables. Fins i tot moltes persones que s’entreguen al servei dels altres ho fan des de l’horitzó d’un progrés limitat a aquest món. A molts els resulta difícil entendre la utilitat d’una vida entregada a l’anunci de l’Evangeli, que ens parla de la Vida eterna.
Però no hem de pensar que les causes d’aquesta crisi estan únicament fora de l’Església. També els sacerdots i els consagrats hem de fer el nostre propi examen de consciència i preguntar-nos per què la nostra vida ha deixat d’interrogar als joves. Ens hauríem de plantejar, per exemple, si vivim la nostra vocació testimoniant l’alegria de l’Evangeli; si les persones que s’acosten a nosaltres perceben autenticitat i coherència entre el que vivim i el que anunciem; si ens veuen com a servidors del Poble de Déu amb actitud de disponibilitat; si donem la imatge de funcionaris del sagrat o si ens comportem com a testimonis de la fe que deixen empremta en els altres; en definitiva, si la nostra vida parla de Déu. Certament, cap de nosaltres som perfectes, però aquests interrogants ens haurien d’acompanyar sempre si volem viure la nostra vocació cada dia amb més autenticitat.
