Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge dia 8 de maig l’Església celebra la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i la Jornada de les Vocacions Natives, amb el lema «Deixa la teva petjada, sigues testimoni». Aquestes jornades coincideixen amb el diumenge del Bon Pastor i pretenen suscitar en tots els joves la pregunta per la seva vocació, per una banda, i sostenir les vocacions que sorgeixen en els territoris de missió, per l’altra.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, així com de l’Església fecunda, de l’objecció de consciència, de les festes i de caminar junts.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que dies enrere va participar “en una trobada de joves a la Catedral”, que “se’ls veia contents, desperts, audaços, amb tota una vida pel davant, i amb una munió de desitjos i projectes” i que “hi ha molta generositat en les noves lleves de joves”. Recorda que un dia que va anar al Santuari de Sant Magí de la Brufaganya, abans d’arribar-hi, on hi ha unes fonts, es va topar “amb un grup de joves excursionistes” que “assaciaven la seva set per emprendre de nou el camí cap al Santuari” i explica que va pensar en “la necessitat que hi ha que molts joves es facin portadors d’una altra aigua, d’aquella que Jesús deia a la samaritana que apaga la set (cf. Jn 4,13-14), joves que facin de la seva vida un do”. Manifesta que en tots aquests últims anys, s’ha trobat amb sorpreses “en les catequesis, en convivències o altres ocasions, quan determinats joves es plantejaven la possibilitat de posar la seva vida al servei de la fe i de la caritat per ajudar una societat que està malalta de l’esperit”, però que “aleshores miren al seu entorn i es pregunten: qui m’hi ajudarà?”. Expressa que “avui l’Església ens recorda la necessitat de pregar per les vocacions plenament consagrades, sobretot les vocacions sacerdotals i a la vida religiosa” i es pregunta si falta la nostra pregària, la pregària generosa dels pares, dels malalts, dels ancians i dels consagrats i consagrades mateix, perquè els qui són cridats trobin petjades en el camí”. Finalment, diu que “hem d’emprendre la tasca i la pregària per les vocacions”, que ho ha proposat en multitud d’ocasions i que avui ho demana de nou, “no sigui que Déu, un dia, ens faci el retret: «Estava tot a punt, només faltava l’alè de la vostra pregària per a fer rajar la font.»”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “avui la comunitat cristiana està cridada a pregar perquè l’Església creixi” i que “l’Església necessita persones compromeses amb l’evangeli, tant a la nostra diòcesi com als territoris de missió”. A propòsit del lema de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, vol compartir amb nosaltres un conte preciós: explica que “una nit, un jove va somiar que anava caminant per la platja al costat de Déu”, que “els seus passos deixaven a la sorra dues fileres de petjades”, que “Déu havia caminat sempre al seu costat durant tota la vida”, però que “en una part del camí només hi havia una filera de petjades”, coincidint amb un moment difícil de la vida del jove el qual “va sentir que Déu l’havia abandonat”. Eren, però, les petjades de Déu que en aquell moment tan dur, el portava als braços. Afirma que “aquesta història ens recorda que hem vingut a aquest món per caminar al costat del Senyor” i que “Ell ens convida a portar la Bona Nova a totes les persones que trobem al llarg del camí”, “compta amb tots nosaltres, i vol que deixem la petjada del seu amor al cor de cadascun dels nostres germans”. Recorda que “Déu no ens deixa mai sols”, sinó que “sempre ens acompanya en la nostra missió”. Expressa que “la vocació és sempre una resposta a l’amor de Déu” i que “la nostra vocació fonamental és estimar i fer el bé a tothom”. Manifesta que “tal com ens diu la presentació de la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i de la Jornada de Vocacions Natives «la vida cristiana és una vida vocacional, on cadascú ha de ser capaç d’enfrontar-se amb ell mateix i prendre decisions fonamentals, profundes, que omplin el cor i l’ànima, que deixin petjada i ens facin testimonis d’un amor més gran»”. Finalment, demana que “no oblidem que comptem amb l’ajuda del Senyor” i que ens abandonem “a les seves mans”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, comunica que amb el lema “Deixa la teva petjada, sigues testimoni” “els Delegats de Pastoral Vocacional de les Diòcesis espanyoles i de les Congregacions religioses, així com dels qui treballen per les Vocacions missioneres, ens inviten a celebrar amb interès i pregària confiada la 59ª Jornada mundial de Pregària per les Vocacions, unida a la Jornada de les Vocacions natives”. Expressa que “el lema fa referència a fer camí en la vida “deixant petjada”, amb un objectiu discernit i acollit, ja que estem celebrant un Any Sant, i hi haurà una Trobada europea de joves el proper estiu a Compostel·la”. Manifesta que “fa un any el Cardenal arquebisbe de Rabat, Cristóbal López recordava als responsables de la crida vocacional que “és important posar la persona al centre del discerniment vocacional, atès que tots hem estat cridats per Déu a l’existència i tots som vocacionats. La pastoral vocacional no ha d’estar centrada en la recerca de persones per mantenir les obres, sinó en desenvolupar una cultura vocacional capil·lar, que ens ajudi a descobrir la vida com a vocació.””. Recorda que “el lema invita també a “ser testimonis”” i que “tots estem cridats a donar la vida de manera complementària, sigui formant una família i en el treball, sigui en el sacerdoci o en una especial consagració religiosa o laïcal, o en les missions envers els qui encara no coneixen Crist”. Considera que “cal adonar-se que l’Església a Europa es farà més petita, perdrà molts privilegis, serà més humil i autèntica i trobarà energia per allò que és essencial”, que “serà més espiritual, més pobra i menys política”, però que “queda oberta la qüestió de les vocacions”, ja que “hi ha menys joves a Europa” i “el risc és cedir a ser menys exigents i cercar vocacions sense un adequat discerniment”. Finalment, diu que hem d’acostumar-nos a l’envelliment d’Europa i que “Intentándolo de nuevo…ho hem de fer de forma creativa, per assumir per a les vocacions les grans qualitats de la humilitat, el servei i l’autenticitat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que va ser el papa sant Pau VI qui, amb una intuïció profètica, va instituir la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, “en la qual tots som convidats a demanar que a l’Església mai falten joves que, per amor a Crist, entreguen amb generositat la seua vida al servei del Regne de Déu en la vida sacerdotal, consagrada i missionera”. Admet que “segurament en l’origen de la crisi de vocacions que estem vivint no hi ha una única causa, sinó que són diversos els factors que condicionen el plantejament que els joves es fan sobre el seu futur”. Afirma que “hem de reconèixer que existeix una crisi en la idea mateixa de la vida viscuda com a vocació”, que “es tracta d’un fenomen de la nostra cultura que afecta també el matrimoni i la família” i que “la idea de fundar una família ha deixat de ser una aspiració fonamental en la vida de gran part dels joves”. Considera que “no podem deixar de reconèixer que la vivència de la fe és per a la nostra cultura quelcom molt secundari”, que “la secularització ambiental porta a una pèrdua del sentit transcendent de l’existència i a que es prioritzen aquells objectius que tenen resultats immediats i constatables” i que “a molts els resulta difícil entendre la utilitat d’una vida entregada a l’anunci de l’Evangeli, que ens parla de la Vida eterna”. Reconeix que “també els sacerdots i els consagrats hem de fer el nostre propi examen de consciència i preguntar-nos per què la nostra vida ha deixat d’interrogar als joves”, “si vivim la nostra vocació testimoniant l’alegria de l’Evangeli”; “si les persones que s’acosten a nosaltres perceben autenticitat i coherència entre el que vivim i el que anunciem”; “si la nostra vida parla de Déu”. Finalment, diu que “cap de nosaltres som perfectes”, però que “aquests interrogants ens haurien d’acompanyar sempre si volem viure la nostra vocació cada dia amb més autenticitat”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “la paraula vocació significa “crida”” i que “encara que moltes vegades s’entén com a afició, inclinació a una cosa, en realitat és la crida interior que Déu fa a seguir un camí concret a la vida”. Expressa que hem estat cridats a la vida i que juntament amb aquesta vocació “hem rebut també de Déu una missió”. Afirma que “tothom té una missió a la vida” i que “tota vocació i tota missió són importants perquè és la meva missió, i ningú no la pot realitzar per mi, és la que Déu ha pensat i ha volgut per a mi”. Manifesta que “pel fet d’existir, tots hem rebut una crida i també una missió segura, la santedat” i que “per això es parla també de vocació o crida a la “santedat” que té el seu fonament en el sagrament del Baptisme que ens ha fet fills de Déu”. Recorda que la crida que hem rebut de Déu “es concreta després per camins diversos” i que “així resumint, parlem habitualment de vocació al matrimoni, vocació al sacerdoci, vocació a la vida consagrada”. Diu que la Jornada de Pregària per les Vocacions” és “un dia per pregar especialment per tal que cadascú pugui arribar a identificar la seva crida, a seguir la seva vocació, el camí pel qual Déu el porta” i que “és molt important aquesta pregària perquè és molt important que tothom pugui viure i ser feliç en el camí que Déu amb amor de Pare li ha preparat”. Finalment, demana que preguem “avui perquè les famílies, els sacerdots, els diaques i els consagrats i consagrades visquin amb joia el seu camí, el camí que s’ha d’anar desenvolupant al llarg de tota la vida i que ens ha de dur a Ell”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “l’expressió “Església del Ressuscitat” posa de manifest dues veritats: que l’Església no es pertany, ni se sosté per ella mateixa, sinó per la presència en ella de l’Esperit del Ressuscitat”. Expressa que “la impressió que tenim de l’Església actual, almenys en la nostra zona nord-occidental, és la d’una Església “estèril”” i que “és encara recent la visió d’una Església extraordinàriament creativa, la dels temps previs i següents al concili Vaticà II”. Considera que “davant aquest contrast, alguns es deixen portar per un sentiment de fracàs, decepció o perplexitat”. Recorda que “en acostar-nos a l’Evangeli i preguntar-nos per “la fecunditat” d’una vida cristiana de deixebles de Crist o d’una Església veritable, veiem que Jesús parla sovint de “fruits””, que “per a Jesús, els fruits són necessaris i elogiava l’arbre o la planta que els proporciona abundantment”, ja que “aquests donen idea del seu grau de vitalitat”, però que “Jesús adverteix una cosa molt important: els fruits, a més, manifesten quina mena d’arbre o planta és”. Afirma que les paraules de Jesús “molts són els cridats i pocs els escollits” (Mt 22,14); i “els pescadors que, després de la pesca, recullen els peixos bons en una cistella i llencen els dolents” (Mt 13,48) i altres de semblants “donen idea que a Ell no li interessa tant l’estadística, el nombre de fruits, el resultat global i visible d’obres realitzades (o de seguidors, deixebles o membres de l’Església), com la qualitat, la seva autenticitat evangèlica”. Finalment, diu que “la fecunditat de l’Església consisteix en aquesta qualitat evangèlica de les seves accions o de la santedat dels seus membres” i que “parlar de l’Església, la seva “riquesa” i la seva fecunditat, requereix un veritable discerniment evangèlic”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “enmig d’una societat que es vanta de la conquesta de «llibertats personals», sorprèn de veure com quelcom tan fonamental com l’objecció de consciència és negat en nom de la mateixa llibertat”. Afirma que “per a tothom la qüestió del discerniment sobre el bé i el mal, sobre la veritat i la mentida no és pas una qüestió baldera, sinó essencial per a la seva vida moral, encaminada a la justícia i al bé” i que “cada individu és, en raó de la seva consciència, únic i responsable davant Déu dels seus actes”. Manifesta que “els cristians ens trobem amb lleis aprovades per l’estat que contradiuen clarament el bé i la justícia” i es refereix a “les lleis de l’avortament i de l’eutanàsia, que plantegen com un dret de la persona suprimir una vida humana en el si de la mare o en el llit de la malaltia i el dolor”. Expressa que “d’acord amb la mateixa raó humana i encara més d’acord amb la nostra fe, els cristians no podem col·laborar de cap manera en la mort d’algú” i que “reconeixem la dignitat de l’ésser humà, que demana el respecte a la seva vida i el dret a ser protegit i acompanyat sempre amb les cures necessàries”. Considera que “aquesta opció clara duu, sobretot els sanitaris però també altres persones que puguin estar implicades en aquests processos de mort, incloent-hi institucions, a exercir el dret a l’objecció de consciència” i que “aquesta, en quant afecta la seva llibertat, ha de ser respectada pels estats, en tots els seus nivells administratius, com un dret fonamental i inviolable de tota persona, essencial per al bé comú de la societat”. Finalment, diu que “fent el mal o col·laborant-hi activament o passivament, mai no es fa el bé” i que “als cristians se’ns demana, doncs, vèncer la por enfront de les ideologies dominants”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “durant el mes de maig és quan, segurament, es fan un nombre més gran de festes a la nostra societat, que tenen motivacions diverses”, però que “totes neixen i es mantenen per a l’esbargiment, per a la diversió o per a la celebració religiosa de tot ésser humà”, festes com ara el Dia del Treball, “la festa del nostre patró, sant Anastasi”, “la festa de Moros i Cristians” i “la festa de l’Aplec del caragol”. Expressa que “en aquest mes també coincideixen moltes celebracions sacramentals que comporten festes familiars o parroquials ja que alguns dels seus membres fan la Primera Comunió o reben el sagrament de la Confirmació”. Afirma que “els cristians participem de totes les celebracions i actes culturals que es fan a les nostres societats”, que “cal tota la nostra implicació en la promoció de la cultura que respecti la dignitat de la persona, que fomenti l’ajuda entre els pobles i que promogui la justícia i la pau” i que “són moltes coses, les que aportem des de la fe per a la construcció d’un món més just, més pacífic i més solidari”. Destaca que “els cristians demanem respecte, al mateix temps, per les manifestacions festives que tenen un component clarament religiós, siguin les celebracions de la Setmana Santa o les festes dels respectius Patrons” i que “ens costa acceptar la burla o el menyspreu a tot el que considerem com a molt sagrat i ens costa acceptar la consigna de la suposada divisió o enfrontament que marca, en un estat laic, la manifestació religiosa com a expressió profunda de la pròpia personalitat”. Finalment, demana que “col·laborem, humanitzem les nostres relacions i visquem amb sinceritat les festes”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “ser cristià vol dir, sobretot, caminar seguint les empremtes de Jesús, que és el camí que condueix al Pare” i que “ser cristià no és un camí que cadascú emprengui en solitari, sinó que la fe cristiana es fa sempre en companyia d’altres”. Recorda que “caminem juntament amb altres” i que “hi ha una paraula grega que expressa això molt bé”: “la paraula “synodos”, que significa literalment “caminar junts””. Afirma que “els antics cristians tenien molt clar que l’Església és sinodal, és a dir, que seguir Jesús a l’Església vol dir viure la fe juntament amb els altres” i que “per això van donar molta importància a tots els mitjans en què s’expressava aquesta sinodalitat”. Expressa que “el Sínode dels Bisbes, on tots hem tingut l’oportunitat de participar, està reflexionant precisament sobre aquesta característica de l’Església, perquè es veu necessari augmentar els vincles de comunió entre tots els que caminem junts i promoure tots els instruments que ajudin a viure la sinodalitat de l´Església”. Considera que caminar junts exigeix que coneguem aquelles persones amb qui anem fent el mateix camí i que ens escoltem. Finalment, diu que “és fonamental que experimentem allò que significa formar part d’una comunitat, compartir la fe i viure-la al costat d’altres a qui tractem com germans” i que “hem de créixer en aquesta experiència sinodal, constitutiva de la vida de l’Església”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
