Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En el camí d’aquestes catequesis sobre la vellesa, avui trobem un personatge bíblic —un ancià— de nom Eleazar, que va viure en temps de la persecució d’Antíoc Epífanes. És una bonica figura que ens dona un bon testimoniatge de la relació especial que hi ha entre la fidelitat de la vellesa i l’honor de la fe. És un valent! Voldria parlar precisament de l’honor de la fe, no sols de la coherència, de l’anunci, de la resistència de la fe. L’honor de la fe es troba periòdicament sota la pressió, fins i tot violenta, de la cultura dels dominadors, que intenta envilir-la tractant-la com una troballa arqueològica, o superstició antiga, tossuderia anacrònica, etc.
La història bíblica —n’hem escoltat un petit fragment, però és bonic llegir-la tota— narra l’episodi dels jueus obligats per un decret del rei a menjar carns sacrificades als ídols. Quan és el torn d’Eleazar, que era un ancià de noranta anys molt estimat per tothom i amb autoritat, els oficials del rei li aconsellen que faci una simulació, és a dir, que fingeixi menjar la carn sense fer-ho realment. Hipocresia religiosa, hi ha molta hipocresia religiosa, hipocresia clerical. Aquells li diuen: «Sigues una mica hipòcrita, ningú no se n’adonarà.» Així Eleazar s’hauria salvat, i —deien aquells— en nom de l’amistat s’hauria acceptat el seu gest de compassió i d’afecte. Després de tot —insistien— es tractava d’un gest mínim, fingir que menjava però no menjar, un gest insignificant.
És poca cosa, però la resposta tranquil·la i ferma d’Eleazar es fonamenta en un argument que ens crida l’atenció. El punt central és aquest: deshonrar la fe en el moment de la vellesa per a guanyar uns quants dies no es pot comparar amb l’herència que ha de deixar als joves, a generacions futures senceres. Que bo que és aquest Eleazar! Un ancià que hagi viscut en la coherència de la pròpia fe durant tota la vida i ara s’adapti a fingir el repudi, condemna la nova generació a pensar que tota la fe és una ficció, un revestiment exterior que es pot abandonar, suposant que es conservarà en la pròpia intimitat. I no és així, diu Eleazar. Aquest comportament no honra la fe, ni tan sols davant Déu. I l’efecte d’aquesta banalització exterior serà devastador per a la interioritat dels joves. Com n’és, de coherent, aquest home que pensa en els joves, pensa en l’herència futura, pensa en el seu poble!
És precisament la vellesa —i això és bonic per als ancians— la que apareix aquí com el lloc decisiu, el lloc insubstituïble d’aquest testimoniatge. Un ancià que, per raó de la seva vulnerabilitat, acceptés considerar irrellevant la pràctica de la fe, faria creure als joves que la fe no té cap relació real amb la vida. Els semblaria, des del seu inici, com un conjunt de comportaments que, si és necessari, poden ser simulats o dissimulats, perquè cap d’ells és gaire important per a la vida.
L’antiga gnosis heterodoxa, que va ser una insídia molt poderosa i molt seductora per al cristianisme dels primers segles, teoritzava precisament sobre això, és una cosa vella, aquesta: que la fe és una espiritualitat, no una pràctica; una força de la ment, no una forma de vida. La fidelitat i l’honor de la fe, segons aquesta heretgia, no tenen res a veure amb els comportaments de la vida, les institucions de la comunitat, els símbols del cos. La seducció d’aquesta perspectiva és forta, perquè interpreta a la seva manera una veritat indiscutible: que la fe mai no es pot reduir a un conjunt de normes alimentàries o de pràctiques socials. La fe és una altra cosa. El problema és que la radicalització gnòstica d’aquesta veritat anul·la el realisme de la fe cristiana, perquè la fe cristiana és realista, la fe cristiana no és sols dir el Credo, sinó que és pensar el Credo, sentir el Credo, fer el Credo. Treballar amb les mans. Malgrat tot, aquesta proposta gnòstica és un “fingir”, l’important és que tu a dins tinguis l’espiritualitat i després puguis fer allò que vulguis. I això no és cristià. És la primera heretgia dels gnòstics, que està molt de moda aquí, en aquest moment, en molts centres d’espiritualitat, etc. I buida el testimoniatge d’aquesta gent, que mostra els signes concrets de Déu en la vida de la comunitat i resisteix les perversions de la ment a través dels gestos del cos.
La temptació gnòstica, que és una de les —diguem la paraula— heretgies, una de les desviacions religioses d’aquest temps, la temptació gnòstica sempre és actual. En moltes tendències de la nostra societat i de la nostra cultura, la pràctica de la fe sofreix una representació negativa, a vegades en forma d’ironia cultural, a vegades amb una marginació oculta. La pràctica de la fe, per a aquests gnòstics que ja hi havia a l’època de Jesús, és considerada com una exterioritat inútil i fins i tot nociva, com un residu antiquat, com una superstició disfressada. En resum, una cosa per als vells. La pressió que aquesta crítica indiscriminada exerceix en les joves generacions és forta. Certament, sabem que la pràctica de la fe es pot convertir en una exterioritat sense ànima —aquest és el perill contrari—, però en ella mateixa no ho és de cap manera. Potser ens correspon precisament a nosaltres, els ancians, una missió molt important: retornar a la fe el seu honor, fer-la coherent, que és el testimoniatge d’Eleazar, la coherència fins al final. La pràctica de la fe no és el símbol de la nostra debilitat, sinó més aviat el signe de la seva força. Ja no som nens. No fèiem comèdia quan ens vam posar en el camí del Senyor!
La fe mereix respecte i honor fins al final: ens ha canviat la vida, ens ha purificat la ment, ens ha ensenyat l’adoració de Déu i l’amor del proïsme. És una benedicció per a tots! Però tota la fe, no una part. No canviarem la fe per uns quants dies tranquils, sinó que farem com Eleazar, coherent fins al final, fins al martiri. Demostrarem, amb molta humilitat i fermesa, precisament en la nostra vellesa, que creure no és cosa “de vells”, sinó que és una cosa de vida. Hem de creure en l’Esperit Sant, que fa noves totes les coses, i ell de bon grat ens ajudarà.
Estimats germans i germanes grans, per no dir vells —estem en el mateix grup—, si us plau, mirem, els joves. Ells ens miren, no ho oblidem. Em ve a la ment aquella pel·lícula de la postguerra tan bonica: Els infants ens miren. Nosaltres podem dir el mateix dels joves: els joves ens miren i la nostra coherència pot obrir-los un camí de vida preciós. Malgrat això, una eventual hipocresia farà molt de mal. Resem els uns pels altres. Que Déu ens beneeixi a tots nosaltres, ancians!
