Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui parlarem de Judit, una heroïna bíblica. La conclusió del llibre que porta el seu nom —n’hem escoltat un passatge— sintetitza la darrera part de la vida d’aquesta dona, que va defensar Israel dels seus enemics. Judit és una jove i virtuosa vídua jueva que, gràcies a la seva fe, a la seva bellesa i a la seva astúcia, salva la ciutat de Betúlia i el poble de Judà del setge d’Holofernes, general de Nabucodonosor, rei d’Assíria, enemic prepotent i despectiu de Déu. I així, amb la seva manera astuta d’actuar, és capaç de degollar el dictador que anava contra el país. Era valenta, aquesta dona, però tenia fe.
Després de la gran aventura que la veu com a protagonista, Judit torna a la seva ciutat, Betúlia, on viu una bonica ancianitat, fins als cent cinc anys. Havia arribat per a ella el temps de la vellesa com arriba per a moltes persones: a vegades després d’una vida de treball, a vegades després d’una existència plena de peripècies o de gran entrega. L’heroisme no es troba només en els grans esdeveniments dels quals se’n fa publicitat, per exemple el de Judit per haver assassinat el dictador, sinó que sovint l’heroisme es troba en la tenacitat de l’amor vessat en una família difícil i a favor d’una comunitat amenaçada.
Judit va viure més de cent anys, una benedicció particular. Però no és estrany, avui, viure encara molts anys després de la jubilació. Com hem d’interpretar, com hem d’aprofitar aquest temps que tenim a disposició? Jo em jubilo avui, i seran molts anys, i ¿què puc fer, en aquests anys, com puc créixer —en edat no cal dir-ho— però com es pot créixer en autoritat, en santedat, en saviesa?
La perspectiva de la jubilació coincideix per a molts amb la d’un merescut i desitjat descans d’activitats exigents i fatigoses. Però passa també que el final del treball representa una font de preocupació i és esperat amb algun temor: «Què faré ara que la meva vida es buidarà d’allò que l’ha omplert durant tant de temps?» Aquesta és la pregunta. El treball quotidià significa també un conjunt de relacions, la satisfacció de guanyar-se la vida, l’experiència de tenir un rol, una consideració merescuda, una jornada completa que va més enllà del simple horari de treball.
Per descomptat, hi ha un compromís, joiós i cansat, de cuidar els nets, i avui els avis tenen un rol molt gran en la família per a ajudar a créixer els nets; però sabem que avui neixen cada vegada menys nens i els pares acostumen a estar més distants, més subjectes a desplaçaments, amb situacions laborals i d’habitatge desfavorables. A vegades són encara més reticents a confiar espais educatius als avis, i els concedeixen només aquells estrictament relacionats amb la necessitat d’assistència. Algú em deia, una mica somrient amb ironia: «Avui els avis, en aquest situació socioeconòmica, s’han tornat més importants, perquè tenen la pensió.» Hi ha moltes exigències, també, en l’àmbit de les relacions educatives i parentals, que ens demanen remodelar l’aliança tradicional entre generacions.
I ens preguntem: fem nosaltres aquest esforç per “remodelar”? ¿O simplement sofrim la inèrcia de les condicions materials i econòmiques? La convivència de les generacions, de fet, s’allarga. ¿Intentem, tots junts, de fer-les més humanes, més afectuoses, més justes, en les noves condicions de les societats modernes? Per als avis, una part important de la seva vocació és sostenir els fills en l’educació dels infants. Els petits aprenen la força de la tendresa i el respecte per la fragilitat: lliçons insubstituïbles que amb els avis són més fàcils d’impartir i de rebre. Els avis, per la seva part, aprenen que la tendresa i la fragilitat no són només signes de decadència: per als joves, són un aspecte que fa humà el futur.
Judit queda vídua aviat i no té fills, però, com a anciana, és capaç de viure una època de plenitud i de serenitat, amb la consciència d’haver viscut fins al fons la missió que el Senyor li havia encomanat. Per a ella és el temps de deixar l’herència bona de la saviesa, de la tendresa, dels dons per a la família i la comunitat: una herència del bé i no sols de béns. Quan es parla d’herència, a vegades pensem en els béns, i no en el bé que s’ha fet en la vellesa i que ha estat sembrat, aquell bé que és la millor herència que nosaltres podem deixar.
Precisament en la seva vellesa, Judit «va concedir la llibertat a la seva criada de confiança». Això és signe d’una mirada atenta i humana envers qui ha estat a prop seu. Aquesta criada l’havia acompanyat en el moment d’aquella aventura per a vèncer el dictador i degollar-lo. Com a ancians, es perd una mica la vista, però la mirada interior es fa més penetrant: es veu amb el cor. Hom es torna capaç de veure coses que abans li passaven per alt. Els ancians saben mirar i saben veure-hi… És així: el Senyor no encomana els seus talents només als joves i als forts; en té per a tots, a la mesura de cadascú, també per als ancians. La vida de les nostres comunitats ha de saber gaudir dels talents i dels carismes de molts ancians, que per al registre ja estan jubilats, però que són una riquesa que cal valorar. Això requereix, per part dels ancians mateixos, una atenció creativa, un atenció nova, una disponibilitat generosa. Les habilitats precedents de la vida activa perden la seva part de constricció i es converteixen en recursos de donació: ensenyar, aconsellar, construir, guarir, escoltar… Preferiblement a favor dels més desfavorits, que no poden permetre’s cap aprenentatge i que estan abandonats a la soledat.
Judit va alliberar la seva criada i va omplir a tothom d’atencions. De jove s’havia guanyat l’estimació de la comunitat amb la seva valentia. De gran, la va merèixer per la tendresa amb què va enriquir la llibertat i les persones estimades. Judit no és una jubilada que viu melancòlicament el seu buit: és una anciana apassionada que omple de dons el temps que Déu li dona. Jo us demano: agafeu, un d’aquests dies, la Bíblia i obriu-la pel llibre de Judit: és petit, es llegeix fàcilment, són deu pàgines, no més. Llegiu aquesta història d’una dona valenta que acaba així, amb tendresa, amb generositat, una dona a l’alçada. I així jo voldria que fossin les nostres àvies. Totes així: valentes, sàvies i que ens deixen l’herència no del diner, sinó l’herència de la saviesa, sembrada en els seus nets.
