Data: 12 de juny de 2022
Celebrem la festa del Déu més íntim i pròxim. Paradoxalment és la festa de Déu únic i tri, Pare, Fill i Esperit Sant. Diem “paradoxalment” perquè sol presentar-se aquesta veritat que creiem els cristians com “la més misteriosa”, la més il·lògica i llunyana a la raó humana.
Aquesta llunyania ha fet que al llarg de segles es tracti la Trinitat en el sentit del misteri inefable i incomprensible, adorat humilment, sotmetent-hi la pròpia raó. La qual cosa no deixa de ser veritat.Però això cal explicar-ho, perquè no perdem la llum que irradia el misteri de la Trinitat en la nostra vida més quotidiana i concreta.
Durant segles l’Església va creure en Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i després ho va pensar. Primer va ser el fet, la vida i després el pensament: ¿com pot ser, com expressar-ho, quin sentit té? Així vaig respondre un dia a una persona que plantejava una pregunta que molts es fan: el que creem els cristians, ¿no serà una creació del nostre intel·lecte? La Trinitat és un exemple clar que l’Església no va fabricar les seves creences, sinó que es va trobar davant el repte d’assimilar el que li venia donat en la Revelació. Per fer-ho l’Església va recórrer a totes les forces que Déu ens ha donat per a descobrir i viure aprofundint en la veritat i, en conseqüència, ser feliços.
Així, l’Església va aprendre de la Trinitat, no sols el secret íntim de Déu, sinó també el que significa ser persona, en què consisteix la relació amb els altres, què vol dir estar en comunió fraterna, en definitiva, què és realment estimar. Una musulmana, mentre assenyalava una imatge de Crist crucificat, em deia que Ell era profeta, però no Déu, perquè Déu és únic: ¿per què dieu que és Déu? Li vaig respondre, “perquè Déu és amor”.
Déu no s’ha revelat per a donar una lliçó de filosofia, sinó perquè, en rebre la seva Veritat, visquem en ella i ella en nosaltres; que visquem en Déu Trinidad i Ell en nosaltres.
Si això s’esdevingués realment, les coses canviarien de manera radical.
Per exemple, la vida de la família. Es veuria que l’amor, com a donació mútua, és sempre fecund; que el tracte personal, inclòs el gest, la paraula, la trobada sexual, s’obre a una fecunditat que abasta tota la vida i es projecta al món. Canviaria l’economia i la política, que buscarien sempre afavorir i construir el bé comú. El món de la cultura i de l’art, dedicats a desenvolupar la veritat i crear bellesa, per a l’ús i gaudi de tota la humanitat…
Segons el pla de Déu, l’Església és un reflex de la comunió de germans que produeix l’Esperit allà on és. Així com diem, tot pensant la Trinitat, que l’Esperit, l’amor de Déu, “tanca” la unitat del Pare i del Fill, així també aquest mateix amor ens uneix a tots en una sola comunió.
Per això, el Déu Pare, Fill i Esperit, és el Déu més íntim i pròxim, que cal descobrir i viure cada dia, a mesura que creixem en l’amor.
