Data: 19 de juny de 2022
El germà Carles de Foucauld ha estat declarat sant per l’Església.
Per moltes raons aquest fet és motiu per a la lloança i l’acció de gràcies.
Particularment tot celebrant la solemnitat del Corpus Christi. Perquè no es pot recordar Carles de Foucauld sense pensar i parlar de l’Eucaristia. Realitats unides i inseparables: Eucaristia – conversió – pobresa – oració – fraternitat… amor.
Solem pensar que l’Eucaristia és un punt d’arribada en el procés de la fe (esperem la maduració, el procés de “mentalització”, perquè el subjecte pugui accedir a l’Eucaristia). Tanmateix, Carles de Foucauld va viure la seva conversió en un moment molt concret, que va consistir en la confessió amb el pare Huvelin i la comunió subsegüent. Un estudiós de la seva figura dirà que en aquella participació en aquests dos sagraments hi ha en germen tota la seva espiritualitat. Per a ell copsar i viure el perdó i el significat profund de l’Eucaristia va significar l’inici fonamental de tota la seva vida de fe. Només va precedir a aquell moment un esforç per “arreglar la seva vida”, que fins aleshores havia estat una veritable depravació i disbauxa.
El primer estímul que va desencadenar tota la seva vida espiritual va ser la sorpresa davant la qualitat i la magnitud de l’amor que Jesús comunica en l’Eucaristia. El sol que va desfer les nuvolades del seu drama interior va ser la troballa del fet, plasmat en el sagrament de l’Eucaristia: com i fins a quin punt Jesús ens ha estimat.
Respecte del com ens ha estimat Jesús ell no apartarà la mirada de la pobresa, el davallament, la humilitat extrema d’aquest amor. Aquesta serà la manera més clara de l’autenticitat i perfecció de l’amor, és a dir, de la seva gratuïtat.
Aquesta visió desencadenarà, junt amb un profund moviment d’agraïment i lloança, un intens desig d’imitació. I a mesura que vagi aprofundint en aquesta experiència eucarística, anirà creixent la seva recerca mística del rostre de Crist i la seva decisió d’imitar-lo literalment en la seva forma de vida.
Viu el sagrament com el que és realment, com un esdeveniment concret, palpable, visible. És a dir l’amor més sublim fet accessible als nostres sentits. Va viure aquesta veritat al peu de la lletra: l’Eucaristia és realment “amor tangible”. És a dir, amor diví real, davallat, humiliat, en realitats humanes (el pa i el vi). La conseqüència més decisiva per a ell serà que havia de viure de tal manera que aquest amor fos igualment concret i tangible, és a dir, en pobresa, senzillesa, ocultació i lliurant-se als altres en radical gratuïtat.
Per aquesta via, la de la pobresa personal a l’estil de Jesús entraran en la seva vida els pobres. No va necessitar inspirar-se en cap raonament teològic, ni projectar cap programa de transformació de la realitat sociològica, ni activar cap emoció sensiblera. Simplement estimava i servia els pobres, amb tanta gratuïtat que cap muralla de raça o llengua podia aturar la seva força d’estimar.
En tenia prou amb ser com Jesús i viure una existència eucarística.
