Data: 10 de juliol de 2022
L’ésser humà té com a característica bàsica la relació amb els seus consemblants. El creixement personal en totes les seves dimensions és responsabilitat i compromís de cadascú, des de la seva radical llibertat personal que exerceix amb totes les conseqüències. A més de la preocupació per la seva individualitat, que el fa únic i irrepetible, l’ésser humà posseeix una innata recerca de l’altre per a compadir-se’n, per a solidaritzar-s’hi, per a construir; i encara, abans de tot això, la procreació, la vida que neix, és cosa de dues persones. També busca l’altre per enfrontar-s’hi i lluitar fins a la mort en favor de la seva pròpia dignitat o per oposar-se al que considera una evident injustícia.
Tots tenim experiència d’haver pertangut a una associació o a un organisme que ens ha servit per a la cura i desenvolupament de les pròpies conviccions i per al foment de les nostres habilitats i aficions. Arreu han nascut una gran varietat d’associacions culturals, esportives i religioses que ajuden a teixir una trama social que potencia i enriqueix la convivència. Algunes tenen molts segles d’existència. Els estudis sobre l’antropologia constaten que l’ésser humà, des de sempre, s’ha associat per treballar, per defensar-se i per divertir-se. Sempre necessita el suport de l’altre per subsistir. Les pintures i restes fòssils corroboren aquesta activitat associativa des dels orígens humans.
En l’actualitat hi ha una queixa bastant generalitzada a les associacions que se centra, sobretot, en la falta de compromís explícit dels associats. Moltes vegades abdiquem de la nostra responsabilitat i deixem tot el treball a la dedicació entusiasta d’uns pocs. Això sí, recriminant i acusant que tot ho fa el mateix i que no sap delegar i distribuir les tasques que beneficien tothom. Hi ha una altra queixa que sentim en repetides ocasions: la falta de joves que puguin rellevar les generacions anteriors.
El meu comentari d’avui no aspira a constatar situacions o a reconèixer evidències. Pretenc remarcar els aspectes positius de les associacions juvenils, agrair la seva existència, donar suport a les seves justes finalitats, col·laborar en els seus plantejaments d’igualtat, de llibertat, de pau… Aquests són alguns dels propòsits que tots hauríem de potenciar.
A un nivell més proper a la meva cosmovisió vull insistir que hi ha encara, gràcies a Déu, grups de cristians a les parròquies, als centres educatius i a l’empara d’alguna comunitat religiosa que es reuneixen per resar, per cantar i per formar-se; també per dedicar part del seu temps als més fràgils de la societat, siguin nens, ancians o emigrants. Cristians que són conscients, en definitiva, de la importància del mandat de Jesucrist per al seu creixement personal i per a l’amor als altres. Els adults i, sobretot, els qui tenen alguna responsabilitat en la comunitat eclesial estan obligats a promoure i acompanyar els joves en la seva formació i compromís. Hem de fer un esforç per conèixer l’existència d’aquests grups, els seus desitjos i els seus projectes, i també les seves limitacions i mancances. Tots els cristians hem de manifestar alegria per aquestes iniciatives juvenils que a molts ens recorden els anys passats en ambients semblants i que tanta satisfacció ens han produït.
La Delegació Diocesana de Pastoral de Joves és un bon instrument per coordinar totes les activitats que es desenvolupen en aquest àmbit. Col·laborem-hi tots i donem visibilitat als diferents grups que enriqueixen la nostra comunitat diocesana i presten un bon servei a tota la societat.
