Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la Mare Déu, estrella del mar, així com de censures laïcistes, de tenir cura de la Casa Comuna, d’estar en comunió amb la creació, de reflexions, posant la mirada en l’Assemblea Sinodal, del camí per a la vida eterna, d’associacions de joves, d’anar de colònies i d’una formació sòlida.
El cardenal Joan Josep Omella recorda que “el proper dissabte, 16 de juliol, la litúrgia de l’Església catòlica celebra la memòria de la benaurada Mare de Déu del Mont Carmel”, muntanya on “el profeta Elies va aconseguir que el poble d’Israel, que s’havia deixat portar pels ídols, tornés a donar culte al Déu viu” i també on “segles més tard, alguns peregrins, ermitans i croats, buscant la solitud, es van retirar per fer-hi vida eremítica”. Explica que “això va donar origen, en el transcurs del temps, a un orde religiós de vida contemplativa i apostòlica que té com a patrona i protectora la Mare de Déu sota l’advocació del Carme”. Expressa que “la Bíblia celebra la bellesa de la muntanya del Carmel, una bellesa que l’Església contempla en Maria, signe d’esperança enmig de tempestes de tota mena” i que “Maria és l’Stella maris, l’estrella del mar de la qual parlaven, de ben antic, els pares de l’Església”. Afirma que “la Mare de Déu del Carme és molt estimada a tot arreu, però especialment per la gent de mar, que la tenen present quan s’hi endinsen”. Afirma també que “s’hi encomanen perquè els acompanyi, els protegeixi i puguin tornar a casa” i que “li professen una gran devoció i ha esdevingut la patrona dels pescadors i mariners”. Recorda que “a Barcelona es manté la tradició d’honorar la Mare de Déu del Carme amb una processó que anirà pel front marítim de la ciutat i una missa al Moll dels Pescadors, que promou l’Apostolat del Mar de la nostra arxidiòcesi”. Finalment, demana que ens encomanem confiadament “a aquella que Crist ens va deixar com a Mare”, que “siguem fidels a les recomanacions de sant Bernat, gran devot de santa Maria, davant dels molts esculls que podem trobar al llarg de la vida” i que “la Mare de Déu del Carme ens protegeixi”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “d’ençà que fou reconeguda la llibertat d’expressió, el concepte de censura ha deixat de ser vigent, almenys oficialment”, però que “continua havent-hi tipus de censures «no oficials»”, com ara l’autocensura o la censura velada, que “és la que afecta les creences religioses, no pas a causa de la laïcitat legítima de l’Estat i de la societat, sinó a causa del laïcisme militant que impregna tota la nostra cultura”. Recorda que “el diari La Vanguardia va donar a conèixer, en el suplement Cultures del 24 de desembre de 2021, tot un seguit de joves autors que han escrit sobre la seva experiència religiosa”, autors que “senten la llibertat de manifestar la seva confessionalitat, tot i saber-se ciutadans d’un Estat i una cultura laiques”. Autors com Ignacio Peyró (Un aire inglés), que “és conscient que viu en un món que tot i haver deixat de ser catòlic «inercialment», no ha impedit que «el catolicisme continuï patint l’hostilitat que tenia quan era hegemònic»”; com Ana Iris Simon (Feria), que “està convençuda que els atacs cap a la seva persona venen donats per la seva creença en l’existència d’un sentit de la vida”; o com Jesús Montiel, que “percep clarament en els joves de la seva generació «un redescobriment de la creença, un cansament del nihilisme i una reivindicació del sagrat». Afirma que “alguns escriptors entrevistats han arribat a assegurar que no fan públic el seu credo perquè saben que, automàticament, seran considerats «autors de veta de mercat», quan no directament menyspreats”. Finalment, reprodueix unes paraules de la “periodista Pilar Rahola en un article publicat la darrera Pasqua: Ens trobem amb «un anticlericalisme que no s’escandalitza amb totes les religions, sinó especialment amb la cristiana, derivant ben sovint cap a una patètica cristianofòbia»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “tenir cura de la Casa Comuna és un compromís per als cristians”, que “l’encíclica del Papa Francesc Laudato Si’ del 2015 ha suposat una autèntica revolució en el compromís evangèlic dels cristians de treballar contra el canvi climàtic” i que “tenir cura de la Terra com la casa de tots, és, en si mateix, un mandat evangèlic”. Expressa que “caldria que tots, però especialment les institucions catòliques que treballen en l’àmbit del desenvolupament, la justícia social, l’educació i la promoció humana, s’unissin per tenir veu pròpia i per fer accions conjuntes”, “deixant-se ajudar per experts en l’àmbit de la filosofia, la ciència, l’educació o l’economia per abordar 3 qüestions fonamentals: l’ecologia integral des de la perspectiva de la Doctrina Social de l’Església; les inversions ètiques i el canvi climàtic; i l’educació com a motor del canvi social”. Afirma que “són molts els qui proposen, en la línia de la Laudato Si’, que es mantingui unit el clam de la Terra amb el clam dels pobres, per elaborar una proposta econòmica i un estil de vida nous, que es tradueixin en un canvi dels hàbits de consum i de les relacions econòmiques”. Considera que “no només es tracta d’avançar en les contribucions de l’Acord climàtic de París (2015) sinó també d’ampliar el nombre d’estats per contenir l’escalfament global”. Manifesta que “el treball de Caritas Internationalis en aquest àmbit va unit, des de fa molt de temps, a fer justícia als més pobres a través de projectes com l’agroecologia” i que “aquest compromís es va veure reforçat amb el Sínode de l’Amazònia (2019), on es va fer una crida a la justícia i al respecte per les poblacions més vulnerables”. Finalment, diu que “podem ser esperançats perquè alguna cosa està canviant arreu del món”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, comença una sèrie de glosses amb el títol “En comunió amb la creació”, “pres d’un curiós llibre, editat en 2004, sota la coordinació de Joaquín Luis Ortega, En comunión con la creación. De cómo se contempla el universo desde la fe cristiana”, “un conjunt de testimoniatges d’intel·lectuals creients mirant la creació” i “una mostra més de la profunditat i l’elevació de l’ecologia cristiana sobre altres plantejaments ideològics i polítics”. N’extreu el testimoni de Javier Calvo, que explica que en el marc d’un curs de meditació va estar tres quarts d’hora contemplant una flor, una margarida, i que es va crear una relació. En el viatge de tornada, Javier va coincidir en el tren amb una amiga de la seva germana, que, en explicar-li aquesta experiència, li va preguntar: i no has agafat la flor? I, finalment, diu que allò li va semblar una profanació, un sacrilegi i que no és “amo de la creació, sinó només majordom”. El bisbe Agustí afirma que “un cop ens deixem impressionar per la bellesa i harmonia de la natura, ve necessàriament la pregunta: per què?, quin sentit té això?, què és la natura?”. Expressa que “l’argument d’aquest llibre recull un pensament i una vivència de segles dins de l’Església” i que “aquest corrent va tenir el seu cim en el Càntic de les Criatures, de sant Francesc d’Assís, i va trobar la seva màxima expressió poètica i religiosa en sant Joan de la Creu”. Manifesta que “el testimoni al·ludit és humil, se sent feliç essent només majordom” perquè “la margarida (i tota la creació) ha estat per a ell un autèntic regal del qual ha pogut gaudir”, “sense profanar-lo”, “perquè algú li ha fet aquesta gràcia i ningú no destrueix el regal d’un amic sense trair la seva amistat”. Finalment, diu que “tenim clar que la nostra il·lusió continua sent gaudir de la bellesa que ens és regalada”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “una de les actituds que no afavoreixen la comunió i el caminar junts, característiques pròpies del Sínode Diocesà, és mirar la renovació eclesial, sempre necessària, sense tenir en compte que aquesta té el seu fonament en la renovació personal” i que “per això hem de tenir clara, posant la mirada en l’Assemblea Sinodal, una premissa ineludible: necessitat alhora de renovació eclesial i de renovació personal”. Afirma que “tots necessitem la conversió contínua”, que “el cristià és el qui està en el món però no és del món”, que “el perill de la mundanitat amb tots els seus enganys pot entrar tant en el cor dels creients com en les mateixes comunitats” i que “per això hem de vetllar”. Expressa que “aquesta vetlla ens demana reflexió personal i comunitària —a què el mateix Sínode ens porta— per a una autèntica renovació eclesial, en la santedat i en la missió” i que “això requereix, certament, anar més enllà d’un corrent de pensament dominant en el qual Déu no és real sinó una mera idea en la ment d’alguns”, la qual cosa “pot menar a una actitud autosuficient, a un racionalisme reductiu, a vegades vestit de mentalitat cientificista i tecnicista, que ens duu a obviar Déu en totes les qüestions de la vida, també les fonamentals”. Destaca que “Crist, però, ens allibera, dia a dia, de l’egocentrisme i ens ofereix el camí de l’amor com a opció capaç d’omplir el cor assedegat d’amor incondicional”. Finalment, diu que “els cristians, tot i el pensament dominant que intenta enganyar-nos, sabem que no ens podem gloriar en res més que en la creu de nostre Senyor Jesucrist”, creu que “ens mena a valors com l’obediència, el sacrifici, la pobresa, la solidaritat, i sobretot la caritat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “en l’evangeli d’aquest diumenge escoltem la paràbola del bon samarità” i ens convida a fixar-nos en alguns detalls d’aquest text evangèlic. Diu que “tot comença amb una pregunta que un mestre de la llei li dirigeix a Jesús: «Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?»” i que “en eixa pregunta s’expressa la inquietud de tot ésser humà: assolir una vida autèntica, lliure de totes les inquietuds que ens impedeixen una felicitat plena”. Expressa que “Jesús respon al mestre de la llei que li estava interrogant, convidant-lo a que ell mateix trobe en l’Escriptura el camí que Déu ens proposa a tots per aconseguir una manera de viure amb sentit i alegria en aquest món i que, a més, anticipa una plenitud que nosaltres no podem imaginar”: «Estima el Senyor, el teu Déu, i estima els altres com a tu mateix». Afirma que “Déu des de l’eternitat ha pensat en cadascun de nosaltres i ens ha destinat a una missió”, que “la felicitat en la vida està a trobar el lloc en el qual Déu vol que la realitzem” i que “no plantejar-se aquesta qüestió és una forma de pobresa humana”. Manifesta que “el camí que Jesús li recorda al mestre de la llei és comú a totes les vocacions i estats de vida”, que “és el que dona sentit i alegria a totes les possibles opcions que cada persona puga triar: és el camí de l’amor a Déu que es concreta en l’amor al proïsme, que és imatge i semblança de Déu”. Finalment, diu que “el Senyor ens convida que no ens acontentem a fer teories sobre l’amor, sinó a que ens preguntem qui és el nostre proïsme tenint presents a les persones concretes que ens trobem en el camí de la vida, començant pels nostres familiars i persones properes”, les quals “encarnen la crida que Déu ens dirigeix a viure en l’amor”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “tots tenim experiència d’haver pertangut a una associació o a un organisme que ens ha servit per a la cura i desenvolupament de les pròpies conviccions i per al foment de les nostres habilitats i aficions” i que “arreu han nascut una gran varietat d’associacions culturals, esportives i religioses que ajuden a teixir una trama social que potencia i enriqueix la convivència”. Expressa que “en l’actualitat hi ha una queixa bastant generalitzada a les associacions que se centra, sobretot, en la falta de compromís explícit dels associats” i que “hi ha una altra queixa que sentim en repetides ocasions: la falta de joves que puguin rellevar les generacions anteriors”. Pretén “remarcar els aspectes positius de les associacions juvenils, agrair la seva existència, donar suport a les seves justes finalitats, col·laborar en els seus plantejaments d’igualtat, de llibertat, de pau…”. Vol insistir que “hi ha encara, gràcies a Déu, grups de cristians a les parròquies, als centres educatius i a l’empara d’alguna comunitat religiosa que es reuneixen per resar, per cantar i per formar-se; també per dedicar part del seu temps als més fràgils de la societat, siguin nens, ancians o emigrants”. Manifesta que “els adults i, sobretot, els qui tenen alguna responsabilitat en la comunitat eclesial estan obligats a promoure i acompanyar els joves en la seva formació i compromís”. Finalment, diu que “la Delegació Diocesana de Pastoral de Joves és un bon instrument per coordinar totes les activitats que es desenvolupen en aquest àmbit” i demana que hi col·laborem i que “donem visibilitat als diferents grups que enriqueixen la nostra comunitat diocesana i presten un bon servei a tota la societat”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que el seu primer destí com a capellà a l’arxidiòcesi de Barcelona va ser anar de vicari a la parròquia de Sant Vicenç de Mollet i que, entre altres tasques encomanades pel rector, havia d’ocupar-se com a consiliari de l’esplai parroquial. Recorda també que, en altres destins a Barcelona, també li va tocar fer de consiliari a l’esplai i que “el que més il·lusionava a monitors i infants era anar de colònies”. Expressa que “anar de colònies és una experiència que enriqueix i forma la persona”, que “forma en primer lloc els infants perquè a través de les activitats, dels jocs, de les excursions, de les competicions, així com també de les estones de descans, de pregària i de celebració de la Missa van descobrint i interioritzant valors i virtuts que els van formant com a persones”, però que “també forma els monitors perquè els ajuda a sentir-se protagonistes d’un projecte, d’unes activitats, amb una responsabilitat sobre els infants, amb la capacitat de treballar junts per assolir les fites marcades”. És conscient que “els infants i els monitors enmig d’un ambient saludable, vivint en comunitat, molt a prop de la natura, estan més oberts i receptius per descobrir i aprofundir la fe en Jesucrist, per interessar-se per la vida de l’Església i pels cristians en general” i considera que “és molt important que tot l’equip de monitors, amb el consiliari al mig, tinguin clara aquesta identitat que possibilita als infants i als mateixos monitors créixer en llibertat, en solidaritat i fraternitat, en compromís transformador i evangelitzador, en definitiva, en Església”. Finalment, diu que aquest estiu tindrà l’ocasió de visitar alguna tanda de colònies i “tornar a comprovar el gran bé que fa als infants i monitors que participen en els esplais de les parròquies, com a presència d’Església enmig del lleure”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “vivim en una societat plural, en la qual coexisteixen formes alternatives de vida” i es pregunta “com viure la fe cristiana en aquesta societat plural”. Respon que al costat de l’experiència de fe, “cal una bona formació, que inclogui tots els aspectes de la vida cristiana”. Considera que “cal una formació integral, que tingui en compte els aspectes intel·lectuals (coneixement del contingut de la fe), pastorals (i també pedagògics i comunicatius), humans (virtuts humanes) i espirituals”. Creu que “la formació és un dels temes pendents i dels reptes més grans que hem d’afrontar” i reconeix que “tots som conscients que cal formació, però quan s’ofereix són pocs els que es comprometen a seguir-la”, així com que “falta molta formació al laïcat, però també als religiosos i als sacerdots”. Adverteix que “quan falta formació, apareixen els subjectivismes, l’amenaça del relativisme i la manca de criteris ferms, que es manifesta en la tendència a seguir la darrera moda o a ser assimilats per la manera de pensar vigent a les societats postmodernes”. Considera que “cal apostar a tots els nivells -diocesà, parroquial, moviments- per una formació integral, que ha de ser entesa com un procés continu que acompanya tota la vida del creient”. Finalment, recorda que “actualment vivim un canvi d’època: estem transitant d’un cristianisme cultural (o sociològic) a un cristianisme d’elecció i convicció” i diu que “en aquest panorama hem de parar molta atenció al catecumenat baptismal i a la iniciació cristiana dels adults”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
