Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
En la proximitat de la festa el dia 26 de juliol dels sants Joaquim i Anna, pares de la Verge Maria i avis de l’Infant Jesús, l’Església celebra el proper diumenge la II Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, amb el lema «Encara donaran fruit a la vellesa» (Sl 92,15), una Jornada amb la qual el Papa ofereix a la gent gran un projecte existencial: ser «artífexs de la revolució de la tendresa», i ens convida a prendre consciència de la rellevància de la gent gran en la vida de les societats i de les nostres comunitats.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la II Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, així com de la fermesa de l’amor, d’estar en comunió amb la creació, de reflexions, posant la mirada en l’Assemblea Sinodal, de sant Jaume i els fanalets i de ser homes i dones de diàleg.
El cardenal Joan Josep Omella dedica la carta dominical “als nostres avis, aquelles persones que omplen i enriqueixen amb la seva saviesa i tendresa tantes llars i famílies”. Diu que “ells tenen un paper important en la vida i en el creixement de l’arbre familiar” i que “són el pont que ens connecta amb el passat, amb la tradició familiar i, alhora, ens ajuden a escriure les pàgines de la nostra història personal i comunitària”. Expressa que “en un món com el nostre, on es valora molt la força i l’aparença exterior, la gent gran no es cansa de transmetre’ns amb senzillesa, a la seva manera, molts valors que realment importen i que haurien de ser molt presents al llarg de la nostra vida”, “uns principis i valors que estan gravats al cor de cada persona i garantits per la Paraula de Déu”. Afirma que “davant l’auge de la cultura del rebuig, a la qual es refereix sovint el Sant Pare, és a dir, una cultura que descarta, aparta o llença el que no serveix, veiem amb tristesa que els més grans són els que més risc tenen de ser descartats”. Considera que “molts ancians han trobat una segona llar en residències per a gent gran on comparteixen la seva vida amb altres ancians” i que “les institucions i els centres que acullen ancians estan cridats a ser llocs d’humanitat i d’atenció amorosa, on els més febles no siguin oblidats ni desatesos, sinó cuidats, visitats, recordats i defensats”. Manifesta que “estimar la nostra gent gran dignifica la nostra pròpia memòria”, que “una societat avançada es distingeix per com tracta els seus avis i els seus joves” i que “mentre que els joves són la vitalitat d’un poble en camí, la gent gran reforça aquesta vitalitat amb la memòria, l’experiència i la saviesa”. Finalment, ens desitja una feliç festa de Sant Joaquim i Santa Anna, felicita els avis i els agraeix la seva missió.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que els avis “ens han donat la vida, i han fet molt per nosaltres i pel país”, que “són grans, fràgils, potser malalts o dependents, i sabem que durant la pandèmia són els qui més han sofert” i diu que “aquest dia ha de ser d’agraïment, de retorn de la tendresa que ens donen, i sobretot d’acció de gràcies respectuosa i alegre per les seves vides”. Recorda també que “el papa Francesc entre febrer i març de 2022 va dedicar algunes catequesis sobre la vellesa, i va desgranar de la Bíblia els ancians que hi apareixen: Noè, Moisès, Simeó i Anna, el quart manament…”. Explica que “comentant la personalitat de Noè, es pregunta el Papa ¿què poden aportar els ancians?” i que respon que “ajuden a desemmascarar l’engany d’una vida que només busqui el plaer, buida d’interioritat, corrupta o menyspreadora dels altres” i que “Noè és l’exemple d’una vellesa que genera vida, que no es queixa ni recrimina, que mira el futur amb confiança, respecta la creació i cuida la vida de tots”. Considera que “el 4rt. manament de Déu “honora el pare i la mare” (Ex 20,12), no es refereix només als pares biològics, sinó al respecte i la cura envers les generacions que ens precediren, totes les persones grans” i que cal “honorar-los amb ajudes materials però sobretot amb l’amor, l’escolta i la proximitat, tenint en compte la seva dignitat”. Manifesta que “els ancians són també sovint exemples de coherència en la seva fe i fins d’heroïcitat en moments de guerres i de persecucions” i que “davant la temptació tan actual de separar fe i vida, els ancians ens poden ensenyar a perseverar”. Finalment, diu que “estem cridats a testimoniar que la fe no és quelcom només per a una etapa de la vida (infants i vells) sinó una benedicció per a tots, un do que ha de ser cuidat, respectat i testimoniat”.
El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que els pares de la Verge “humanament havien perdut l’esperança de ser pares i, no obstant això, no havia defallit la seua fe en Déu i vivien en santedat i justícia en la seua presència, com tots els justos que esperaven la salvació d’Israel” i que “va ser precisament en aquest moment de la seua vida, quan van rebre de Déu un regal que no hagueren pogut imaginar mai i una missió per a la qual ells, per la seua fe i per la seua vida santa, estaven preparats: acollir a la que estava destinada a ser la Mare del Messies i educar-la perquè fos capaç de parar atenció a les coses de Déu i estigués disponible per a complir la seua voluntat”. Recorda, doncs, que “en la vellesa van produir un fruit que és reflex de la seua santedat”. Considera que “cada edat de la vida té les seues pròpies temptacions” i que l’ancianitat, com afirma el papa Francesc en el seu missatge, «no és una estació fàcil de comprendre». Afirma que “els qui es troben en ella, moltes vegades perden la il·lusió i les motivacions que els han portat a lluitar i treballar al llarg de la seua vida laboral” i que “el Papa, en el seu missatge, exhorta els majors, entre els quals s’inclou ell mateix, a que pensen que «envellir no és una condemna, és una benedicció»; a viure «una ancianitat activa també des del punt de vista espiritual, cultivant la vida interior per mitjà de la lectura de la Paraula de Déu, l’oració quotidiana, la pràctica dels sagraments i la participació en la litúrgia»; a oferir als fills i nets un «afecte ple d’atencions»; i a acostar-se als pobres i afligits «amb l’ajuda concreta i l’oració»”. Finalment, diu que “si tinguérem actituds humanes amb ells, ni viurien la vellesa com una desgràcia, ni desitjarien la mort quan els arriba el moment de la malaltia i del dolor”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “l’any passat el Papa va voler instituir un dia d’agraïment i reconeixement per dedicar-lo a la gent gran” i que “en el missatge d’aquest any ell mateix parla com a persona gran per valorar especialment tots els fruits que es poden continuar aportant des d’una vellesa viscuda com una benedicció de Déu i no com una condemna inexorable que arriba amb el pas del temps i per a la qual mai no s’està prou preparat”. Expressa que “el pontífex, després de queixar-se de la cultura del “descart” que també pot afectar la relació amb la gent gran, valora especialment els fruits que poden aportar en el context actual de la nostra situació social i eclesial”. Manifesta que les paraules de Francesc el fan pensar en les persones grans que “estan vivint la seva ancianitat des d’un compromís a l’Església i la societat, com són, en molts casos, els que tenen cura dels seus nets i els ajuden a viure la fe, transmetent les seves pràctiques de pietat, ajudant-los a resar, fent-los conscients de la presència del Senyor, tenint present Déu en la vida ordinària”. Reconeix que aquest compromís també el constata a la vida eclesial i que l’experiència acumulada de la gent gran “al llarg dels anys i el fet de disposar de més temps són una ajuda important per sostenir i acompanyar un bon nombre d’activitats parroquials”. Finalment, ens convida a celebrar aquesta Jornada amb un profund agraïment a aquells que ens transmeten la vida, la fe i la seva saviesa profunda, a tenir present aquesta celebració a les parròquies i moviments, a través de la pregària i el reconeixement i també a saber tenir gestos de tendresa i proximitat amb la gent gran.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “a l’Antic Testament, Déu es revela a través de les nocions d’amor incondicional i ferm, i d’autenticitat i veritat en el fer i l’obrar” i que “en la història salvífica, una de les expressions més clares d’aquesta essència és la seva constant fidelitat al pacte d’amor amb el poble d’Israel”, però que “el desig constant de Déu d’unir-se amorosament al seu poble contrasta amb el dolor de no ser acollit de la mateixa manera”. Expressa que “el Déu no correspost no es permet caure en el desànim del fracàs ni romandre en l’enuig de la ferida, sinó que, d’una manera sorprenent, es mostra sempre ple d’ardor vers els homes i dones que ha creat”, que “com a mostra definitiva d’amor, Déu envia el seu Fill al món amb la intenció de capgirar l’ordre de les coses” i que “malgrat els nostres pecats i la nostra desídia, es compromet plenament i es lliga eternament a tots nosaltres, entregant-nos el seu Fill”. Afirma que “Jesucrist, realment Déu i realment home, mostra la fidelitat de Déu i la fidelitat que l’ésser humà no havia reeixit a viure” i que “la seva total confiança en el Pare i en el seu projecte el porta a arribar fins a les darreres conseqüències”. Considera que “la fidelitat que aprenem de Déu es demostra a través d’entregar la nostra vida, també i sobretot en els moments més difícils” i que “aprofundir el goig de l’entrega significarà donar profunditat a la decisió ferma de viure l’aliança amb Déu i amb els germans”. Finalment, diu que “com Déu, que no es cansa mai d’estimar, la fidelitat i la fermesa seran condició de possibilitat per a fer resplendir un amor incondicional que tots els homes i dones somnien”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, exclama que “tant de bo els nostres contactes amb la natura aquestes vacances desvetllin aquest diàleg joiós amb el Creador a propòsit de les meravelles que capten els nostres sentits!” i diu que “qui entri en aquest diàleg assolirà una experiència encara més joiosa: la comunió amb Déu i amb tot allò creat”. Reconeix que “no tothom pot aconseguir aquest somni” perquè “la creació, en si mateixa, és muda” i “per si mateixa la natura no té sentit, malgrat ser tan digna d’admiració”. Expressa que “és a través de l’ésser humà que la natura “parla”: parla o canta lloant Déu i ens parla a nosaltres, comunicant-nos quelcom de la seva veritat i bellesa”. Es pregunta “què volem expressar quan diem que la natura parla” i respon que “alguns, que copsen la seva bellesa i perfecció, aconsegueixen albirar en ella bells missatges, als quals responen i tradueixen, de vegades, amb belles paraules o obres d’art: poetes, pintors, músics, etc.” o que “molta gent parla amb els animals” i que “la sort de tractar amb els animals és que mai et critiquen, ni et contradiuen, no reivindiquen la seva dignitat, els pots dominar un cop conegut el mecanisme de la seva psicologia…”. Manifesta que “el creient és capaç de discernir sempre el seu llenguatge, un llenguatge que és veritable paraula del Déu creador”, ja que “la fe, i tot el que l’acompanya (la vida de l’Esperit), desperta i educa la vista i l’oïda, és a dir, el cor, per percebre un immens missatge, el que transmeten la bellesa i perfecció de la natura”. Finalment, diu que “situat com interlocutor, el creient mira de respondre (amb el sentiment, la paraula, el silenci, la contemplació, i també amb l’art, etc.)”, que “en aquesta conversa experimentem una gran alegria” i que “en aquest diàleg les coses creades assoleixen el seu sentit… i canten de goig”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el camí sinodal és fet sempre de diàleg i escolta” i que “el primer i fonamental diàleg i escolta és la pregària”. Afirma que “la pregària, com a diàleg amb el Senyor, és una necessitat de tota vida cristiana, és una necessitat de la vida de l’Església”, però que, “a més, en aquest camí d’escolta de Déu, en la pregària, també són imprescindibles els moments de diàleg, fets d’escolta dels altres i d’expressió d’uns i altres”. Expressa que “el diàleg és una necessitat per a l’Església, tant en la missió evangelitzadora com en la seva vida interna”. Es pregunta “com podem sortir a l’encontre dels germans, en la missió, si no hi ha entre nosaltres, els creients, un diàleg en la comunió” i diu que la comunió i la missió “són les dues ales que fan possible el ser i l’acció de l’Església enmig del món”. Manifesta que “per a poder viure millor el diàleg en la nostra vida eclesial dins la quotidianitat, i durant la fase de l’Assemblea Sinodal, és oportú de rellegir l’encíclica Ecclesiam suam de sant Pau VI”, el qual “entén que el manament missioner té un nom concret: diàleg”. Considera que el diàleg “és el camí que ens mena a la comunió i a la unitat” i “és imprescindible per a viure la sinodalitat de l’Església i el camí propi del nostre Sínode Diocesà”. Finalment, diu que “el veritable diàleg implica la comunicació entre persones” i que “per això demana claredat abans que res; també afabilitat”, així com que “la confiança està a la base del diàleg” i “per això promou la familiaritat i l’amistat; sense oblidar la prudència pedagògica, la qual té molt presents els condicionaments del qui escolta”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, parla de la tradició dels fanalets, “una mena de processó-romiatge que comença a la parròquia del Carme, després de la Missa vespertina, i acaba a l’oratori del Peu del Romeu, en ple carrer Major”, una manifestació festiva, amb devots i molts nens que “porten a les mans un fanalet encès que recorda la figura de l’apòstol Sant Jaume”, un “esdeveniment que omple de bullícia, música i alegria la tarda del 24 de juliol, vigília de la festa de l’Apòstol”. Vol remarcar dues coses de la festa d’enguany: la llum dels fanalets i el final violent de la vida -el martiri- de Sant Jaume. Sobre la llum, recorda que “hi ha abundant literatura bíblica que ens explica el sentit del mot, qui la personifica i per a què serveix” i manifesta que cada fanalet que portem a les mans en aquesta festa “és un símbol per a la nostra vida cristiana” i “ens il·lumina per contemplar la veritat de les coses, per curar les nostres ferides i per convertir-nos cadascú en llum que ajudi el germà en la trobada amb el Senyor”. Pel que fa al martiri de l’Apòstol, diu que “ens situa davant la realitat de la mort violenta per no renunciar a la fe en el Senyor”, que “els màrtirs cristians són aquells que moren perdonant, sense expressions de rancor o de venjança” i que “els primers apòstols van ser gairebé tots màrtirs”. Finalment, diu que “en totes les èpoques hi ha hagut cristians que han sofert la mort per no abandonar ni renunciar a la seva fe” i que “la mort dels milers de cristians que són atacats per la seva fe sembla no comptar en el nostre món occidental” i demana la nostra oració “pels qui moren d’aquesta manera en el nostre món”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “la situació de pluralisme que vivim en la societat ens convida, especialment, a ser homes i dones oberts al diàleg amb tots”. Expressa que “el pluralisme religiós suposa la presència de respostes alternatives als grans interrogants del cor humà, cosa que comporta el qüestionament de les pròpies creences, la seva relativització” i que “el pluralisme relativitza i, per tant, desautoritza moltes certeses a la llum de les quals solia viure l’ésser humà”. Afirma que “davant aquest panorama, algunes persones adopten postures fonamentalistes, negant tot espai al diàleg”, que “en el fons, revelen una gran inseguretat i el temor de ser qüestionats”, que “en el nostre entorn veiem aquestes posicions en alguns grups tradicionalistes, nostàlgics d’un món que ja ha desaparegut” i que “es reflecteix també en algunes pàgines web on es critica sense pietat qualsevol gest d’obertura de l’Església o d’acostament a altres creients”. Considera que “a l’altre extrem se situa la reacció relativista, que segurament és molt més comuna”, “una “adaptació a la relativitat”, que sosté que en realitat no hi ha cap veritat ni cap norma absoluta” i que “totes les opinions es consideren del mateix valor, totes les religions es consideren igualment santes i veritables”. Manifesta que “el pensament postmodern és relativista perquè convida a renunciar a la recerca de veritats absolutes i repudia les grans teories i doctrines, les cosmovisions forjades per la raó (els grans relats), a les quals s’acusa de generar totalitarismes” i que “es dona una pèrdua de confiança en la raó i una exaltació del que és provisional i fugaç”. Finalment, diu que “el repte consisteix a viure la fe al mar de les diverses creences sense fonamentalismes ni relativismes”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
