Benvolguts germans i germanes, benvinguts i bon dia!
En el nostre recorregut de catequesis sobre la vellesa, avui meditem sobre el diàleg entre Jesús ressuscitat i Pere al final de l’Evangeli de Joan (21,15-23). És un diàleg commovedor, en el qual es reflecteix tot l’amor de Jesús pels seus deixebles, i també la sublim humanitat de la seva relació amb ells, en particular amb Pere: una relació tendra, però no apegalosa, directa, forta, lliure, oberta. Una relació d’homes i en la veritat. Així, l’Evangeli de Joan, tan espiritual, tan elevat, es tanca amb una vehement petició i ofrena d’amor entre Jesús i Pere, que s’entrellaça, amb tota naturalitat, amb una discussió entre tots dos. L’evangelista ens adverteix que dona testimoni de la veritat dels fets (cf. Jn 21,24). I és en ells on cal cercar la veritat.
Podem preguntar-nos: som capaços nosaltres de conservar l’estil d’aquesta relació de Jesús amb els deixebles, d’acord amb la seva manera de fer tan oberta, tan franca, tan directa, tan humanament real? Com és la nostra relació amb Jesús? És així, com la dels Apòstols amb ell? No estem, però, molt sovint, temptats de tancar el testimoniatge de l’Evangeli dins la crisàlide d’una revelació “ensucrada”, a la qual afegim la nostra veneració de circumstància? Aquesta actitud, que sembla de respecte, en realitat ens allunya del veritable Jesús, i fins i tot es converteix en ocasió per a un camí de fe molt abstracte, molt autoreferencial, molt mundà, que no és el camí de Jesús. Jesús és el Verb de Déu fet home, i ell es comporta com un home, ell ens parla com un home, Déu-home. Amb aquesta tendresa, amb aquesta amistat, amb aquesta proximitat. Jesús no és com aquella imatge ensucrada de les estampetes, no: a Jesús el tenim a la mà, és a prop nostre.
En el transcurs de la discussió de Jesús amb Pere trobem dos passatges que es refereixen precisament a la vellesa i a la duració del temps: el temps del testimoniatge, el temps de la vida. El primer pas és l’advertència de Jesús a Pere: quan eres jove eres autosuficient, quan siguis vell ja no seràs tan amo de tu i de la teva vida. Digues-m’ho a mi, que he d’anar amb cadira de rodes, eh! Però és així, la vida és així: amb la vellesa et venen totes aquestes malalties i hem d’acceptar-les tal com venen, no? No tenim la força dels joves! I també el teu testimoniatge —diu Jesús— anirà acompanyat d’aquesta debilitat. Tu has de ser testimoni de Jesús també en la debilitat, en la malaltia i en la mort. Hi ha un passatge bonic de sant Ignasi de Loiola que diu: «Així com en la vida, també en la mort hem de donar testimoniatge de ser deixebles de Jesús.» El final de la vida ha de ser un final de vida de deixebles: de deixebles de Jesús, perquè el Senyor ens parla sempre d’acord amb l’edat que tenim. L’evangelista afegeix el seu comentari i explica que Jesús feia referència al testimoniatge extrem, el del martiri i de la mort. Però podem comprendre bé el sentit d’aquest advertiment de manera general: el teu seguiment haurà d’aprendre a deixar-se instruir i plasmar per la teva fragilitat, la teva impotència, la teva dependència dels altres, fins i tot per a vestir-te, per a caminar. Però tu «segueix-me» (v. 19). El seguiment de Jesús continua endavant, amb bona salut, amb autosuficiència i amb no autosuficiència física, però el seguiment de Jesús és important: seguir Jesús sempre, a peu, corrent, lentament, en cadira de rodes, però seguir-lo sempre. La saviesa del seguiment ha de trobar el camí per a restar en la seva professió de fe —així respon Pere: «Sí, Senyor, tu saps que t’estimo» (v. 15.16.17)—, també en les condicions limitades per la debilitat i per la vellesa. A mi m’agrada parlar amb les persones grans mirant-les als ulls: tenen aquells ulls brillants, aquells ulls que et parlen més que les paraules, el testimoniatge d’una vida. I això és bonic, hem de conservar-ho fins al final. Seguir Jesús així, plens de vida.
Aquest col·loqui entre Jesús i Pere conté un ensenyament valuós per a tots els deixebles, per a tots nosaltres creients. I també per a tots els ancians. Aprendre de la nostra fragilitat i expressar la coherència del nostre testimoniatge de vida en les condicions d’una vida àmpliament confiada a altres, àmpliament dependent de la iniciativa d’altres. Amb la malaltia, amb la vellesa la dependència creix i ja no som autosuficients com abans; creix la dependència dels altres i també allí madura la fe, també allí hi ha Jesús amb nosaltres, també allí brolla aquella riquesa de la fe ben viscuda durant el camí de la vida.
Però novament hem de preguntar-nos: disposem d’una espiritualitat realment capaç d’interpretar el període —ara llarg i estès— d’aquest temps de la nostra debilitat confiada als altres més que al poder de la nostra autonomia? Com romandre fidels al seguiment viscut, a l’amor promès, a la justícia buscada quan érem capaços de prendre iniciatives, en el temps de la fragilitat, en el temps de la dependència, del comiat, en el temps d’allunyar-se del protagonisme de la nostra vida? No és fàcil allunyar-se de ser protagonista, no és fàcil.
Aquest nou temps és també un temps de prova, certament. Començant per la temptació —molt humana, sens dubte, però també molt insidiosa— de conservar el nostre protagonisme. I a vegades el protagonisme ha de disminuir, ha d’abaixar-se, acceptar que la vellesa et disminueix com a protagonista. Però tindràs una altra manera d’expressar-te, una altra manera de participar en la família, en la societat, en el grup d’amics. I és la curiositat que li ve a Pere: «I d’aquest, què en serà?», diu Pere, en veure el deixeble estimat que els seguia (cf. v. 20-21). Ficar el nas en la vida dels altres. Doncs no. Jesús li diu: «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?» Realment ha d’estar en el “meu” seguiment? Ha d’ocupar potser el “meu” espai? Serà el meu successor? Són preguntes que no serveixen, que no ajuden. Ha de durar més que no pas jo i prendre el meu lloc? I la resposta de Jesús és franca i fins i tot aspra: «Què hi tens a dir? Tu segueix-me» (v. 22). Com dient: preocupa’t de la teva vida, de la teva situació actual i no fiquis el nas en la vida dels altres. Tu segueix-me. Això sí que és important: el seguiment de Jesús, seguir Jesús en la vida i en la mort, en la salut i en la malaltia, en la vida quan és pròspera amb molts èxits i també en la vida difícil amb molts moments durs de caiguda. I quan volem ficar-nos en la vida dels altres, Jesús respon: «Què hi tens a dir? Tu segueix-me.» Bonic. Nosaltres ancians no hauríem de tenir enveja dels joves que agafen el seu camí, que ocupen el nostre lloc, que aguanten més que nosaltres. L’honor de la nostra fidelitat a l’amor jurat, la fidelitat en el seguiment de la fe en què hem cregut, fins i tot en les condicions que ens acosten al comiat de la vida, són el nostre títol d’admiració per a les generacions futures i de reconeixement agraït per part del Senyor. Aprendre a acomiadar-se: aquesta és la saviesa de les persones grans. Però acomiadar-se bé, amb un somriure; aprendre a acomiadar-se de la societat, a acomiadar-se amb els altres. La vida de l’ancià és un comiat, lent, lent, però un comiat alegre: he viscut la vida, he conservat la meva fe. Això és bonic, quan una persona gran pot dir això: «He viscut la vida, aquesta és la meva família; he viscut la vida, he estat un pecador, però també he fet el bé.» I aquesta pau que ve, aquest és el comiat de la persona gran.
Fins i tot el seguiment forçosament inactiu, fet de contemplació emocionada i d’escolta extasiada de la paraula del Senyor —com la de Maria, germana de Llàtzer— es convertirà en la millor part de la seva vida, de la vida de nosaltres els ancians. Mai aquesta part no ens serà presa, mai (cf. Lc 10,42). Mirem les persones grans, mirem-les, i ajudem-los per tal que puguin viure i expressar la seva saviesa de vida, que ens puguin donar allò que tenen de bonic i de bo. Mirem-los, escoltem-los. I nosaltres, ancians, mirem els joves sempre amb un somriure: ells seguiran el camí, ells portaran endavant allò que hem sembrat, també allò que nosaltres no hem sembrat perquè no hem tingut la valentia o l’oportunitat: ells ho portaran endavant. Però sempre amb aquesta relació de reciprocitat: una persona gran no pot ser feliç sense mirar els joves i els joves no poden avançar en la vida sense mirar els ancians. Gràcies.
22
