Data: 9 d’octubre de 20022
El passat 4 de setembre el papa Francesc va beatificar a Joan Pau I, que va succeir en la seu de Pere a sant Pau VI i va ser l’antecessor de sant Joan Pau II. Com tots sabem, el seu pontificat ha sigut un dels més curts de la història de l’Església: als 33 dies d’haver sigut elegit papa va morir inesperadament. Malgrat aquesta brevetat, ha quedat d’ell la imatge d’un papa que en la seua mirada reflectia la bondat de Déu i en els seus ensenyaments la senzillesa del missatge evangèlic. No és d’estranyar que els qui el recordem guardem un grat record de la seua persona. En ell es fa realitat l’afirmació que trobem en la primera carta de sant Pere i en la de Sant Jaume: “Déu resisteix als orgullosos, però dona als humils la seva gràcia” (1Pe 5, 5; St 4, 6). En l’audiència general del 6 de setembre de 1978 va parlar de la humilitat: “El Senyor ha recomanat tant d’ésser humils! Fins i tot si heu fet coses grans, digueu: servents inútils som. En canvi, la tendència de tots nosaltres és més aviat el contrari: posar-se en primera fila. Humils, humils: és la virtut cristiana que a tots toca”.
Aquest ensenyament se l’aplicava a si mateix. Els diferents càrrecs que va exercir al llarg de la seua vida no el van portar a enorgullir-se, sinó que va saber fer-se xicotet en les grandeses humanes. En una breu al·locució que va dirigir al Poble de Déu en l’àngelus del 27 d’agost, l’endemà de la seua elecció, referint-se als seus antecessors, va afirmar: “Entenguem-nos, jo no tinc la saviesa del cor del Papa Joan, ni tampoc la preparació i la cultura del Papa Pau, però estic en el seu lloc, he de tractar de servir a l’Església. Espero que m’ajudareu amb les vostres pregàries”. I en l’àngelus del 3 de setembre es va aplicar a si mateix unes paraules de la Regla pastoral del papa sant Gregori el Gran, la festa del qual se celebra eixe dia: “jo he descrit al bon pastor, però no ho soc; he mostrat la platja de la perfecció a la qual cal arribar, però personalment em trobo encara en les onades dels meus defectes i de les meues faltes; així, doncs, per favor perquè no naufrague, tireu-me una taula de salvació amb les vostres oracions”.
No va poder dur a terme cap programa pastoral ni cap pla de reforma de l’Església, però en el seu somriure es percebia l’alegria de l’Evangeli i en la seua mirada es veia la bondat de Déu que es reflecteix en el rostre dels seus amics. No va escriure encícliques ni altres documents doctrinals que hagen passat a la història del magisteri, com havien fet els seus predecessors i ho farien els papes que el van seguir; però en les seues catequesis i homilies es captava una autenticitat i una frescor, que els qui les escoltaven o les llegien percebien l’essencial de l’Evangeli i se sentien animats a fer el bé. Amb un llenguatge planer exhortava a mirar amb ulls de bondat el món. En l’àngelus del 3 de setembre va dir: “el món va malament perquè hi ha més batalles que oracions. Procurem que hi haja més oracions i menys batalles”. En el del 24 de setembre, referint-se al cas d’un xiquet que havia sigut segrestat, va afirmar: “La gent, a vegades, diu: estem en una societat totalment podrida, totalment deshonesta. Això no és cert. Hi ha encara molta gent bona, molta gent honesta. Més aviat caldria preguntar-se: Què fer per a millorar la societat? Jo diria: Que cadascun tracte de ser bo i contagiar els altres amb una bondat enterament imbuïda de la mansuetud i de l’amor ensenyats per Crist”. Que ell ens ajude a no oblidar que la vertadera grandesa de les persones està en la seua humilitat.
