Data: 16 d’octubre de 2022
El llenguatge, aquest complex sistema que ajuda a comunicar-nos, és un misteri apassionant. Sovint ha estat objecte de recerca per part de científics i filòsofs. Per part nostra, és a dir, per part dels qui creiem i afirmem que Déu s’ha revelat “cridant-nos”, la qüestió del llenguatge de Déu té extraordinària importància. ¿És veritat que Déu ha parlat, s’ha comunicat?; ¿com és possible?; ¿quin és el llenguatge de Déu?
En principi, podem dir que el seu llenguatge ha de ser molt especial. La seva manera de comunicar no pot ser com ho fem els humans, perquè Ell és un ser transcendent i seria una pretensió insensata afirmar que el seu llenguatge és, sense més, accessible per a nosaltres (si és que necessita “llenguatge” per a comunicar-se).
Tot i així, fa dos mil anys, un home com nosaltres, es va presentar dient que era la Paraula de Déu, la seva Veritat, el seu Fill, coneixedor i comunicador de la intimitat de Déu. Nosaltres li hem conegut, hem vist el que feia i escoltat i deia i hem cregut en Ell.
¿Què significa això? Ni més ni menys que aquella gosadia de poder conèixer el llenguatge de Déu s’ha fet realitat gràcies a la “gosadia” del mateix Déu d’assumir la forma humana, el llenguatge, la vida, la història humana, per a comunicar-se amb nosaltres. ¡El llenguatge humà en Jesús pot comunicar la intimitat de Déu! Ell no era una extraterrestre, ni un àngel, era un home i parlava el llenguatge dels homes. En això consisteix el misteri de l’Encarnació, la font i el motiu de la qual no és un altre que l’amor de Déu.
Això, que per a nosaltres (i per a tots els cercadors sincers de Déu) és raó per a l’alegria i l’agraïment, al mateix temps és un gran repte. Perquè suposa que hem d’“aprendre” aquest llenguatge de Déu. Perquè, si bé ha assumit el llenguatge humà, continua essent transcendent.
Ho podem entendre des de l’experiència, avui tan comuna, de la nostra relació amb pobles i cultures estrangeres. Es pot dir, salvant les distàncies, que els pobles estrangers (i el seu llenguatge) transcendeixen la nostra cultura i el nostre llenguatge. Però podem fer l’esforç d’entendre’ns amb ells: podem estudiar-los, informar-nos, aprendre la seva llengua, etc.
Però aquí passa una cosa curiosa. Un dia menjàvem diversos espanyols amb un amic que només parlava francès. Un de nosaltres, que havia viscut a França quatre anys, es va posar al seu costat, perquè pogués gaudir d’una conversa fluida. La resta del grup, amb esforç podia comunicar-se amb ell, encara que havia estudiat francès, però no podia entendre i expressar-se amb fluïdesa. L’amic francès va donar les gràcies, perquè, va dir, “es nota que aquest ha viscut a França i no ha après la llengua francesa en els llibres, sinó en la convivència quotidiana”.
És una experiència freqüent, però que ens fa pensar en la nostra conversa amb Déu. “Saber coses de Déu”, conèixer fins i tot el seu llenguatge, que ens ve a través de la Sagrada Escriptura, està a l’abast de qualsevol estudiós. Una altra cosa ben diferent és aprendre el seu llenguatge “convivint amb Ell”. L’oració, la participació en els sagraments, la vivència del seu amor, constitueixen la gran escola per aprendre el seu llenguatge. És un aprenentatge per contagi, que és el més autèntic i el més eficaç.
