Data: 23 d’octubre de 2022
Avui celebrem en tota l’Església el dia del DOMUND. Sobre aquest tema ja us vaig escriure el diumenge passat. Us demano de nou la vostra oració pels missioners i la col·laboració material amb ells. Avui vull comentar-vos les dues paràboles que apareixen en el capítol 18 de l’Evangeli de Lluc: la del jutge i la viuda (que vam escoltar la setmana passada) i la del publicà i el fariseu (que es proclama aquest diumenge). Encara que aparentment són molt diferents, contenen un mateix ensenyament: l’oració insistent i feta amb humilitat té com a efecte la revelació de la salvació de Déu envers els pobres i els pecadors.
En la primera, dita per Jesús per a ensenyar “que cal pregar sempre sense defallir” (Lc 18, 1), ens trobem amb tres personatges: una viuda, un jutge “que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes” (Lc 18, 2) i Déu. En temps de Jesús les viudes eren les persones més desprotegides. La de la paràbola personifica als que no compten per a res en la societat i que, per tant, ningú les escolta. El jutge, en canvi, representa a aquells que, orgullosos i plens de supèrbia pel seu poder, tenen un cor insensible cap als més necessitats. Es nega a atendre la viuda que li demana justícia enfront del seu adversari. La virtut que Jesús lloa en aquella viuda és la seua perseverança en l’oració. Eixa perseverança, encara que no canvia el cor del jutge, aconsegueix l’objectiu desitjat. La conclusió és clara: si la perseverança en la súplica aconsegueix l’objectiu fins i tot quan es tracta d’un jutge sense escrúpols, com dubtar de l’eficàcia de l’oració quan aquell a qui ens dirigim és el mateix Déu?
Ara bé, Jesús ens insinua dues condicions perquè la nostra oració arribe a tocar el cor del Pare. La primera es refereix al seu contingut: hem de demanar a Déu que ens “faça justícia” (Lc 18, 7), que ens done el Do que necessitem per a viure en la plena alegria: l’Esperit Sant que Déu dona als que l’hi demanen (Lc 11, 13). Tota la resta és secundari. La segona condició és la perseverança. Ser constants en la pregària és signe que no desconfiem de Déu. Al final de la paràbola, Jesús ens llança una pregunta: “Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?” (Lc 18, 8). Aquesta pregunta ens la podem respondre revisant la nostra oració.
La segona paràbola té tres personatges també: el publicà (considerat per tots un pecador), el fariseu (prototip d’aquells que confien en si mateixos per considerar-se justos i menyspreen els altres) i Déu, a qui es dirigeixen tant el fariseu com el publicà. El fariseu exhibeix les seues bones obres, li mostra la seua pròpia justícia. Està tan ple de si mateix, del que és i del que fa, que en el seu cor no hi ha espai per a Déu. Viu en l’orgull i en l’autosatisfacció. El publicà, en canvi, no té res a mostrar-li a Déu. A més de ser considerat pecador per la societat del seu temps, ell també ho reconeix. No pot presumir de res: “no gosava ni aixecar els ulls al cel” (Lc 18, 13). Per això, cerca el camí de la misericòrdia: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador” (Lc 18, 13). Aquesta oració canvia la mirada de Déu sobre els homes i, per tant, la situació d’aquests davant d’Ell: el publicà “va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre” (Lc 18, 14). I és que a Déu li entendreix més la humilitat del pecador que les bones obres d’un just superb.
