Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els propers dies 1 i 2 de novembre, l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, respectivament, dues celebracions importants en el cicle anual de la litúrgia i que estan fortament arrelades en el poble cristià. Són dues jornades molt significatives que ens ajuden a contemplar i aprofundir en el misteri de la comunió dels sants, a recordar la vocació universal a la santedat i a elevar la nostra pregària pels fidels difunts a la llum de la paraula de Déu, amb l’esperança que un dia ens reunirem amb ells a la casa del Pare i fruirem per sempre de la pau i l’amor.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de la solemnitat de Tots Sants i la commemoració de tots els fidels difunts, així com de la funció de l’art, de discernir, de Zaqueu i de la trobada amb Crist en la comunitat.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “aquests dies l’Església ens recorda que, per als cristians, la mort no té la darrera paraula”, que “Crist ha ressuscitat i ens ha promès que nosaltres també ressuscitarem i estarem amb Ell” i que “aquesta és la nostra gran esperança”. Diu que “els sants han experimentat aquesta esperança, perquè han viscut plenament el missatge de l’Evangeli”, que “ells han posat en pràctica les benaurances que Jesús va predicar al Sermó de la Muntanya” i que “les benaurances són una guia per a la santedat”. Expressa que “els sants són aquells que se senten pobres i fràgils davant de Déu” i que “és per això que són capaços d’acollir l’amor de Déu i donar-lo als altres”. Afirma que “les benaurances ens proposen un estil de vida basat en la misericòrdia”, que “els sants són aquells que no aparten la vista davant d’aquells que pateixen”, sinó que “intenten alleujar el seu dolor o almenys acompanyar-los, especialment, els que la vida ha deixat a la vora del camí” i que “els sants són els que tenen un cor net, transparent. No són hipòcrites, no tenen una doble vida; no enganyen a ningú, sinó que es deixen mirar per Déu i s’abracen a Ell”. Considera que les benaurances “ens mostren quina és la manera de viure de Jesús” i “descriuen com és el seu cor i a quins valors donava més importància”: “Ell és pobre, humil, pacífic i misericordiós”. Demana que “siguem com els sants i tinguem els mateixos sentiments de Jesús”. Finalment, recorda que “Maria és la primera benaurada” i que “ella, com ningú més, va acollir al cor el missatge de Jesús i el va posar en pràctica” i prega que demanem a Maria, “reina de tots els sants, que ens ajudi a seguir les empremtes de Jesús i a recórrer el camí de les benaurances”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “en la setmana que entrem celebrarem la joiosa festa de Tots els Sants i l’endemà dia 2 i tot el mes de novembre el dedicarem a recordar i a pregar per tots els fidels difunts, pels nostres familiars, amics i benefactors, per aquells que alguna vegada ens han pertanyut en el camí de la vida”. Expressa que “l’amor que ens hem tingut en aquesta vida no es marceix sinó que es transforma i es fa encara més gran, etern..” i que viure “és també viure amb els morts que ens han precedit, i que no han deixat d’existir sinó que han passat a una nova existència ”en el Senyor”“. Afirma que “Déu vol la nostra fe”, que “per això s’amaga en el seu silenci, perquè puguem demostrar-li l’amor, amb la nostra fe”, que “li agrada ser trobat per aquells qui el busquen” i que “d’alguna manera el silenci de Déu és imitat pel silenci dels morts, que ja han sortit d’aquest món”. Considera que “haurem d’aprendre a trobar-los i a viure amb comunió amb ells, “per la fe”, des de la fe “en la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, com diem al Credo” i que “estimar i pregar pels difunts, esdevé signe de fe en la nostra pròpia resurrecció”. Demana que preguem a “aquest Déu silenciós, i als silenciosos difunts” i que “el nostre amor i la nostra fidelitat a Ell, i a ells, sigui testimoniatge de la nostra fe”. Demana també que “la joiosa diada de Tots Sants ens ompli d’esperança” i recorda que “ells ens ajuden a entrar al cel, a viure més de cara a Déu i a “esperar contra tota esperança” (Rm 4,18). Finalment, diu que “per això aquests dies ens encomanem a tots els sants canonitzats i a tots els altres que guardem a la memòria per la seva exemplaritat” i que “pels seus mèrits i les seves pregàries, units als de Crist i Maria, un dia serem acollits al cel”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, reflexiona sobre “el més enllà que la nostra fe cristiana ens obre com un horitzó d’esperança”. Diu que “la mirada materialista de la persona humana duu a una visió sense esperança: amb la mort tot s’ha acabat, no hi ha res més” i que “aquesta mentalitat, present amb força en la nostra societat, pot anar afeblint la nostra esperança cristiana”. Afirma que “els cristians creiem en la vida eterna i en la resurrecció a la fi dels temps”, que “l’obra del Déu creador i salvador culmina en la realitat del segle venidor, en el cel nou i la terra nova de la plenitud de l’obra de la misericòrdia de Déu” i que “Ell no ens abandona en mans de la mort, sinó que en Crist, mort i ressuscitat, ens ha obert la porta de l’esperança”. Expressa que “negar la resurrecció dels morts és no acceptar l’omnipotència de Déu i la força del seu amor que en Crist ha manifestat plenament”. Manifesta que “la mort ha estat vençuda per Crist”, que “la persona humana, creatura de Déu, redimida per Crist, és una unitat en el seu cos i el seu esperit” i que “la redempció és de tots els homes i de tota la persona: cos i ànima”. Finalment, diu que “el dellà se’ns ha apropat” i que “per això també hem de lluitar perquè en aquest món, amb la força de la gràcia de Déu, es facin presents les primícies del cel nou i la terra nova”.
L’arquebisbe electe de València i bisbe de Tortosa, Enric Benavent, recorda que “els dos primers dies del mes de novembre, en els que l’Església celebra la solemnitat de Tots Sants i la commemoració dels fidels difunts, els cristians tenim el piadós costum de visitar els cementeris en què reposen els nostres germans difunts en l’espera de la resurrecció i de pregar pel seu etern descans” i pretén ajudar-nos “que visquem aquest moment amb sentiments verdaderament cristians”. Recorda que “el matí del diumenge de Pasqua, les dones que havien acompanyat al Senyor durant la seua vida pública, que havien estat prop d’Ell en el moment de la seua mort i havien vist el lloc on l’havien sepultat, van anar a visitar el sepulcre”, que “en eixos moments estarien dominades pel dolor i la desesperança” i que “quan arriben al sepulcre el troben com no ho havien imaginat: el sepulcre estava buit” i “a més escolten el primer anunci pasqual: Aquell a qui busquen mort és viu”. Demana que “quan aquests dies visitem els sepulcres on descansen els nostres éssers volguts i recordem el que han suposat per a nosaltres en la nostra vida, que ressone també en el nostre cor el missatge esperançador que van escoltar aquelles dones que van anar a visitar el lloc on havia sigut soterrat el Senyor: Jesucrist ha ressuscitat” i que “eixe anunci ens porte a viure aquest moment piadós amb sentiments cristians: amb gratitud a Déu, confiança, esperança”, així com que “aquesta siga la nostra meditació i la nostra pregària durant aquests dies, especialment en els moments en què portem a la memòria els records de tot el que hem viscut amb els nostres germans difunts”. Finalment, demana que “la celebració d’aquestes festes no servisca per a alimentar en nosaltres sentiments de mort, sinó perquè els nostres cors es vagen obrint a la Vida”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “la celebració del Dia de Difunts del 2 de novembre, amb l’arrelat costum de visitar els cementiris per recordar els familiars i amics morts, ens planteja la qüestió de la mort” i que “davant d’ella l’ésser humà té sentiments diversos -temor, angoixa, incertesa, confiança, serenitat…-, però experimenta la convicció que som mortals i que arribarà un dia en què se situarà davant del seu final”. Expressa que “en el record als difunts ens acompanya l’afecte, la gratitud i l’oració” i que “els cristians unim aquestes tres realitats íntimes amb les paraules de Jesucrist, plenes de tranquil·litat i d’esperança per ocupar un lloc, com a sants (1 de novembre) en la glòria promesa”. Afirma que “els cristians tenim una primera convicció que enarborem com a punt de partida: la vida humana és creada per Déu i deixem a les seves mans el seu principi i la seva fi”, que “és una convicció basada en una proposició de fe que recitem constantment en el Credo” i que “no la podem canviar segons les modes culturals de cada moment”. Assegura que “per això estarem sempre en contra de l’avortament i de l’eutanàsia perquè això significa que algú posa fi a una vida ja concebuda en el si de la mare o l’aniquila quan a algú li sembla adequat acabar-la” i que “a més de tot això, sembla que “obliguem” una tercera persona a convertir-se en executora d’una realitat que només correspon a Déu”. Finalment, diu que “durant aquests dies és molt pertinent parlar de vida i de mort perquè tota la societat s’engalana per a aquest record”, que “amb la Resurrecció de Jesucrist se’ns dona una nova vida perquè siguem feliços i la puguem compartir amb els altres” i que “amb la vida s’omple el nostre cor d’alegria i d’esperança i davant la mort demanem una actitud serena i confiada”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “l’art i el patrimoni cultural han tingut sempre un mosaic de funcions”, que “les estàtues dels faraons tenien per funció informar sobre la seva vida o la seva mort”, que “la mètrica dels versos d’Homer facilitava la recitació” i que “els retaules medievals eren pensats per il·lustrar la vida de Jesús a una població que no sabia ni llegir ni escriure”. Expressa que “la funcionalitat també ha estat present en l’arquitectura”, que “tot té una funció en el disseny i la disposició dels elements arquitectònics” i que hi trobem “la funció litúrgica, catequètica i històrica, la de cohesionar la feligresia i socialitzar la població i la de vertebrar la societat i l’urbanisme”. Destaca que “la funció principal de l’art és fer pensar”, que “l’art ens porta sempre més enllà de les formes estètiques” i que l’art “ens porta a mirar amb els ulls interiors”. Afirma que “l’art cristià ens eleva el cor i ens transporta fins arribar a allò que no es veu, és a dir, al transcendent, al misteri que ens ocupa” i que “l’art cristià poua de la Bíblia, de la Sagrada Escriptura i de la història del poble sant de Déu”. Manifesta que “les obres inspirades en l’Escriptura són un reflex del misteri insondable que envolta i és present en el món” i que “per això, la Bíblia no sols és necessària per a la persona creient, sinó per a tothom”. Finalment, diu que “per aquest motiu cal conservar i mantenir el llegat artístic, perquè ens fa pensar, i això és el que ens fa humans” i que “d’aquí la rellevància de Catalonia sacra en la tasca de conservar i mantenir l’art cristià a Catalunya”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “en la vivència de la vocació personal un ha d’assumir el gran repte de discernir”, la qual cosa significa “detectar, descobrir quelcom entre coses similars” i “en el cas de la vocació significa copsar, distingir la veu de Déu (la seva voluntat) entre altres veus i altres voluntats”. Expressa que “fer de la nostra vida una resposta a la crida de Déu (vocació) requereix fer aquests quatre passos: copsar la seva veu, entendre-la, acollir-la i actuar en conseqüència”. Afirma que “arribar a “entendre” el que Ell vol és un repte més gran”, perquè “aquest “entendre”, no sols requereix el tracte amb Ell, sinó també viure des de dins l’empatia que dona l’amor”. Manifesta que “entre amics no es fan grans discursos, perquè fins els silencis parlen i poques paraules poden comunicar tota l’ànima”, que “de vegades les mares no necessiten que el fill o la filla expliqui què li passa: ho endevinen amb mirar-los solament” i que “és la convivència i, sobretot, l’amor el que dona capacitat de conèixer i entendre la interioritat de l’altre”. Assegura que “en aquest context d’amistat es realitza gairebé espontàniament el següent pas: acollir, assumir, fer-nos nostre, el que s’ha entès que és la seva voluntat” i que “és l’atmosfera d’amor en què es duu a terme tot el discerniment el que ens ajuda a entendre”. Considera que “la vida com a vocació inclou el discerniment” i que “aquest demana l’obediència”, “la coincidència, la sintonia, entre la nostra voluntat i la de Déu”, obediència deguda a “l’amor fidel que inclou l’acte de fe i la voluntat de seguiment a la persona de Jesucrist”. Finalment, diu que “amb un últim pas es completa el discerniment: s’ha d’actuar en conseqüència” i que “la vocació, amb el seu discerniment, acaba en la vida”, perquè “va néixer en la vida concreta i a ella condueix, en ella ens espera Jesucrist”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que Zaqueu “era un home molt ficat en el món, era un cobrador d’impostos, un publicà, un pecador” i que “Jesús va passar per la seva vida i la seva vida es va transformar i va canviar del tot”. Diu que “des del principi, Déu ha passat i passa per la vida dels homes que ha creat”, que “en el llibre del Gènesi es descriu com, després del primer pecat, Déu es passejava pel paradís” i que “Déu no ha deixat mai el món que ha creat, no ens ha abandonat mai a pesar del nostre pecat”. Expressa que “durant segles, a l’Antic Testament, Déu va estar sempre a prop del seu poble i els parlava”, que “a la fi, va venir Ell mateix fet home, amb una carn com la nostra per parlar-nos amb veu humana, per donar la seva vida i portar-nos a la salvació” i que “aquell Fill de Déu que va venir a la nostra terra, fet home, nascut de Maria Verge, i que va parlar amb veu humana, és el mateix que va passar un dia per la vida de Zaqueu i és el mateix que ha passat també per la nostra vida”. Recorda que Zaqueu “volia veure Jesús, conèixer qui era Jesús”, “el cercava, el buscava”. Afirma que “cada un de nosaltres som també “Zaqueus”” perquè “Jesús ha passat i continua passant també ara pels carrers de la nostra vida”. Reconeix que no sap “si sempre l’hem buscat i l’hem rebut a Jesús de seguida i amb alegria”, però assegura que “Ell sí que ens ha cridat pel nostre nom, i s’ha ofert per viure amb nosaltres”. Finalment, reconeix també que no sap “si ens hem recordat dels germans més pobres i necessitats, per convidar-los a estar també amb Jesús” ni si “hem compartit el que tenim amb els altres”, però ens recorda que “aquesta és l’alegria veritable de l’Evangeli, trobar-nos amb Jesús i anar amb Ell i amb els nostres germans pecadors com nosaltres”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “per tal que es produeixi la trobada de les persones amb Jesucrist, és molt important introduir-los a la vida de la comunitat, de l’Església”. Expressa que “la fe en Jesucrist no es pot viure de manera aïllada, perquè creure en Jesús és entrar a formar part del grup dels seus seguidors, que formen una “comunitat de fe, esperança i amor””, que “creure en Jesús és ser rebut a la comunitat creient i inserir-se en la seva tradició” i que “la comunitat no és secundària, sinó l’espai vital de la fe”. Afirma que “quan la comunitat viu en la fe i en amor fratern, hi és present Jesús” i que “al si de la comunitat es pot viure el Senyor Ressuscitat i descobrir les múltiples formes en què es fa present”. Recorda que “quan s’inicia en la fe un adult, l’Església demana que, un cop rebut el baptisme, es dediqui un temps perquè aquesta persona s’introdueixi a la vida de la comunitat cristiana” i que “aquesta etapa –que es diu mistagògica- té per objectiu que els batejats estrenyin els llaços amb els membres de la comunitat” i considera que “amb l’ajuda de la comunitat es podrà introduir a la vida de fe, a la celebració de la litúrgia i a la praxi de la caritat”. Manifesta que “la comunitat també és la que ensenya a parlar el llenguatge de la fe, la que permet introduir-se en el misteri de Déu” i que “això exigeix, per altra banda, que les nostres comunitats siguin vives i acollidores”. Finalment, diu que “aquesta és la finalitat de la Diòcesi i de cadascuna de les parròquies: continuar fent Crist present als diversos pobles i ciutats que la formen; ser signe i instrument de la seva presència, perquè els homes i les dones de la nostra terra puguin descobrir que Ell és viu i que els hi té servada una proposta carregada de vida i d’esperança”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
